dimarts, 20 de maig del 2014

DÉLICATESSE

El curs ha acabat i ha estat profitós. Trobaré a faltar l'estímul que suposa haver d'enfrontar-me cada setmana a un nou escrit per llegir a la classe, així com les lectures dels blogs de tots els companys, sempre alliçonadores. A la Mercè i a la Marcela els dono les gràcies per la seva paciència i comprensió.
A tothom desitjo un bon estiu i aprofito per penjar un últim vídeo que fa dies estava preparant i que encara em quedava pendent.


HISTÒRIA I ART ENMIG DEL RAVAL

Entrada al recinte de l'antic Hospital de la Santa Creu. Foto F. Gili

Vaig dir que ho faria i encara que hagi acabat el curs aquí està: l’antic Hospital de la Santa Creu pot tancar dignament el blog per mèrits propis i també el meu recorregut per les cantonades on he passat la vida. L'entrada podria ser molt més extensa perquè el lloc dóna molt de sí, però ja faré enllaços pel qui vulgui informar-se més bé.

Escut a l'entrada pel carrer de l'Hospital. Foto F. Gili
Un període no gaire llarg de la meva formació com a persona, va transcórrer a l’altre costat de la Rambla, dins un recinte singular del Raval, situat entre el carrer del Carme i el carrer de l'Hospital. Aquí hi podem trobar un dels complexos arquitectònics de més bellesa de la nostra ciutat: un conjunt d’edificis gòtics del segle XV, que antigament foren seu de l’Hospital de laSanta Creu de Barcelona. La primera pedra d’aquests edificis, que agruparen els diferents hospitals de la ciutat, la posà el rei Martí l’Humà l’any 1401. El claustre i els pabellons de dues plantes que l’envolten, així com la capella i edificacions posteriors com la Casa de Convalescència i l’Acadèmia de Medicina del segle XVII, formen un conjunt admirable, declarat l’any 1931 Monument Històric Artístic d’Interès Nacional.


Claustre de l'hospital
Pati de l'IEC. Foto F. Gili





Aquests edificis, adquirits per l’Ajuntament a principis del segle XX, quan l’hospital es traslladà a la nova seu de Sant Pau, allotgen actualment una sèrie d’institucions ciutadanes de gran prestigi, entre elles l’Institut d’Estudis Catalans, l'IEC, entitat creada el 1907 per Prat de la Riba que ocupa l’antiga Casa de Convalescència. Entre altres seccions dedicades a la recerca científica dins l'àmbit de la cultura catalana, destaca la secció filològica que ha elaborat el diccionari que regula les normes ortogràfiques de la nostra llengua.



Entrada a l'IEC. Foto F. Gili







Naus gòtiques de la Biblioteca














La Biblioteca de Catalunya, també creada el 1907, s’allotja dins les esplèndides naus gòtiques de l'antic hospital, les mateixes que van veure morir al gran Antoni Gaudí atropellat per un tramvia. Durant la dictadura va haver de canviar el nom i passà a ser la Biblioteca Central. 


Entrada de l'Escola Massana. Foto F. Gili

Finalment, encara hi podem veure l’Escola Massana, centre municipal d’arts aplicades, vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona, que està situada en les naus pròximes al carrer de l’Hospital, en espera d’un proper trasllat a la veïna plaça Gardunya. Aquesta escola va néixer fruit d'una generosa donació del filantrop pastisser Agustí Massana, que tenia l'obrador al carrer de Ferran.
Aspecte general. Foto F. Gili


Vaig freqüentar durant un cert temps aquest lloc per anar a l’Escola Massana; ho tenia ben a prop des de la Portaferrissa. Només van ser un parell d’anys; després, per diverses circumstàncies ho vaig deixar però conservo encara alguns dibuixos d’aquella etapa que no he pogut escanejar perquè els tinc a Vilajuïga. El director de l’Escola era el pintor vilafranquí Lluís M. Güell i Cortina; el seu professorat i les tècniques d’aprenentatge, molt innovadores per l’època, eren excel·lents. Avui he mirat el vestíbul i no l’he reconegut. Suposo que les diferents dependències també deuen haver sofert grans canvis.

Jardins del claustre. Foto F. Gili






M’agradava molt accedir al recinte pel carrer del Carme i travessar els jardins del claustre fins arribar a l’Escola. Era un espai ple de serenor on la pedra i el verd es fonien harmoniosament, un espai tranquil i recollit. La creu salomònica situada al centre del pati, donava fe d’un passat històric i de pau.

El sortidor enmig del claustre. Foto F. Gili
He fet les fotografies procurant obviar les notes discordants. Crec que ho he aconseguit i tot sembla prou net. Però la visita d'avui no m’ha transmès les mateixes sensacions d'abans. Tot i els mèrits que ha anat acumulant durant tants anys i l’afany de les entitats que encara l’ocupen, el lloc ofereix avui dia alguns aspectes que desmereixen la noblesa de la seva antigor. La manca de neteja és palpable i l’actitud de la nombrosa concurrència que s´hi passeja fa pensar en un xoc cultural evident. Les característiques que predominen en el barri contribueixen a aquesta degradació i això, ara per ara, no es pot canviar, però seria molt d’agrair que les autoritats pertinents fessin alguna cosa per tal de millorar-ho.

Teatre Romea. Foto F. Gili
Església de Sant Agustí. Foto F. Gili
.
Drac, vano, fanal i paraigua, simbols d'una època. Foto f. Gili






   





A la sortida no m´he pogut estar de fer algunes fotografies de llocs emblemàtics del carrer de l'Hospital. Finalment, la casa Quadros i el seu bonic drac oriental m'han donat la benvinguda al bell mig de la Rambla.




dilluns, 12 de maig del 2014

HE TOPAT AMB ELS TRES TOMBS

Foto F. Gili

He sortit de casa amb l’ànim de retratar coses interessants de la part dreta de la Rambla fins al carrer del Carme i d’allà anar al recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, però vet aquí que, a mig camí, una trobada inesperada ho ha canviat quasi tot.

Carruatge amb la imatge de S. Antoni Abad. Foto F. Gili
Tot just arribant al carrer Pelai he vist que el trànsit estava tallat i de lluny s’albirava una comitiva presidida per la Guàrdia Urbana de gala. No tenia idea de què es tractava però he decidit quedar-m’hi ja que no tots els dies es pot gaudir d’una desfilada pel centre de Barcelona sense haver de patir aglomeracions. El que no pensava és que fos tan llarga. Conforme ha arribat he vist que era una trobada dels Tres Tombs i més tard m’han informat més bé i he sabut que es celebrava per tancar les desfilades que es fan per tot Catalunya des del dia de Sant Antoni Abad (17 de gener).

Carruatge fúnebre. Foto F. Gili


Cavalls amb vistosos arreus. Foto F. Gili
Hi havia cavalleries de tota mena, la majoria de tir, i també cavalls de muntar amb genets de diverses entitats. Els carros i carruatges provenien de les moltes poblacions que celebren a Catalunya la festa dels Tres Tombs, i  feia goig veure’ls tan ben guarnits i els cavalls nets, raspallats i arreats amb vistosos ornaments. Els nombrosos turistes que envoltaven la zona contemplaven encantats l’espectacle i  captaven imatges de la desfilada a tort i a dret.
Aquesta trobada fortuïta ha trastocat l’objectiu que m’havia fixat però ha valgut la pena i ha servit perquè m’adonés de la importància que tenen a Catalunya aquestes celebracions populars. La potència associativa que les manté diu molt de la salut mental d’un país i del seus valors tradicionals.

Foto F. Gili

Després d’una desfilada tan llarga era massa tard per anar al recinte de l’antic Hospital i només he fet fotografies d’algunes façanes Rambla avall que encara no havia comentat, com per exemple, la de la farmàcia Nadal, d’estètica noucentista o la de l’Acadèmia de Ciències i Arts.


Rellotge de l Acadèmia de Ciències. Foto F. Gili
Aquest edifici, d’original estil progressista, fou projectat per l’arquitecte Domènech i Estapà el 1883. El rellotge situat al centre senyala l’hora oficial  i és obra del sismòleg Carles Fontseré. Recentment ha estat declarat Bé Cultural d’interès nacional. Els baixos de l’edifici els ocupa el teatre Poliorama.

Tabacs de Filipines. Foto F. Gili

Seguint avall, també he retratat part de la façana de l’antic seu de Tabacs de Filipines, una de les moltes empreses fundades per Antonio López López, marqués de Comillas, el comerciant d’infausta memòria pel seu passat esclavista. La façana és d’estil acadèmic amb escultures al·legòriques al Comerç i a Ultramar. Actualment és un hotel de luxe.



Façana barroca de Betlem. Foto F. Gili



A continuació i ja al carrer del Carme, la façana d'estil barroc de l’església de Betlem ha tancat el cercle fotogràfic. Aquest estil, d'escasa presència per molts motius en la nostra ciutat, principalment per la falta de producció arquitectònica d’envergadura, després dels estralls de la guerra de Successió, queda magníficament plasmat tant en l’entrada principal com en les  laterals que s’obren a la Rambla, així com en la fornícula que fa cantonada al carrer Xuclà, dedicada a Sant Francesc Xavier
Fornícula dedicada a S. Francesc Xavier. Foto F. Gili





Cal ressaltar les columnes salomòniques, típiques de les portades barroques catalanes i els carreus encoixinats de les parets exteriors. L’interior que abans de 1936 era d’una sumptuositat extraordinària, patí un incendi durant la guerra civil i la seva riquesa es perdé sense remei. Aquesta església formava part del meu escenari visual quotidià quan vivia a la Portaferrissa, però sentimentalment el meu cor està molt més unit a l’ombra gòtica del Pi. Barcelona destaca sobretot pel seu gòtic i per la seva arquitectura modernista.
Queda pendent per una propera entrada la visita projectada a l’antic Hospital de la Santa Creu; encara que s'acaba el curs, un moment o altra la faré. Tot això si no ensopego abans amb una altra desfilada, seguici o manifestació que ho impedeixi.

dimarts, 6 de maig del 2014

OASI DE CULTURA

Jardí romàntic de l'Ateneu a la nit.

Entrada al carrer Canuda


El carrer Canuda ha sortit ja dues vegades en aquest bloc: la primera, quan vaig mencionar la desaparició de la llibreria Canuda i la segona, en una passejada per diferents racons del barri de la Portaferrissa.  En aquesta última, vaig explicar que volia fer algunes fotografies de l’Ateneu, si més no del seu vestíbul, però aquell dia tot el carrer Canuda estava a les fosques a causa d’una avaria i em vaig quedar amb les ganes. Malauradament ara tampoc n’he pogut fer per falta de temps però n’he trobat moltes per Internet.

Vestíbul i escala d'accés




L’Ateneu de Barcelona és un centre promotor d’activitats culturals fundat el 1860. Des del 1906 està ubicat en el número 6 del carrer Canuda, cantonada a la Plaça Vila de Madrid, al Palau Savassona, un edifici senyorial del 1796, d’estil neoclàssic, que ha sofert diverses modificacions d’estructura per d’adaptar-se a les exigències actuals.

Àngel Guimerà

Compromès amb la cultura catalana des de la seva creació, per la seva presidència  han desfilat noms significatius del país com Àngel Guimerà, Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Joan Maragall o Pompeu Fabra, entre altres. Els discursos inaugurals del curs, pronunciats per la presidència, han senyalat l’orientació de la vida cultural de Catalunya i, en aquest sentit, cal destacar el valent discurs que al seu dia va pronunciar el dramaturg Àngel Guimerà, “La llengua catalana”, que va causar gran rebombori i va marcar la pauta perquè a l’Ateneu s’emprés la nostra llengua en aquests actes (imagineu en quin estat es trobava el 1895).

La biblioteca actualitzada.



Conferències, cursos de formació, concerts, premis literaris, tertúlies i debats componen les seves activitats. Destaca sobretot una important biblioteca que, amb els anys ha anat acumulant fins a 300.000 títols i s’ha convertit en la més important biblioteca privada del país. És un centre de referència per investigadors i estudiosos perquè aplega un extens fons bibliogràfic d’història, de manuscrits des del segle XIV, d’incunables, documents i revistes de finals del segle XIX. Després d'una minuciosa restauració, la biblioteca és ara un centre adaptat a les noves tecnologies.
L’any 1998, l’Ateneu va crear una escola d’Escriptura i Humanitats que ha adquirit gran prestigi. L'actual president de l'Ateneu és l’historiador Jordi Casassas.

Tertúlia de l'Ateneu

Han esdevingut memorables les tradicionals tertúlies de les penyes de l’Ateneu. La més coneguda era la del doctor Joaquim Borralleres que reunia personatges importants de la nostra cultura com Josep Pla, Francesc Pujols o Josep Maria de Sagarra, entre altres.

Presentació a la sala d'actes.
He visitat varies vegades l’Ateneu per assistir a conferències obertes al públic en general. Tinc entès que no es permet l’accés lliure als no socis. Abans no estava tan controlat aquest accés.  Fa uns vuit anys vaig participar en el programa de “Voluntariat per la Llengua” que promou la difusió del català. Em van assignar un jove de Lyon que feia uns cinc anys que vivia i treballava a Barcelona.

Un espai de la biblioteca decorat amb pintures
 del Vigatà.



En una de les trobades per practicar l’idioma el vaig portar a l’Ateneu i va quedar meravellat amb la magnífica biblioteca i  les esplèndides sales amb pintures de Francesc Pla, “el Vigatà” que decoren murs i sostres.
També vam passejar discretament pel bar, les sales de conversa i el jardí i ningú ens va dir res. Potser fèiem cara de socis.










Ara només hi vaig el dia de Corpus, que està obert al públic, per veure ”l’Ou com balla” amb la meva néta. Li agrada asseure's en una d'aquelles butaques tan respectables que conviden a conversar.



dimarts, 29 d’abril del 2014

UNA RELACIÓ SENSE FISSURES

El port de Barcelona als anys cinquanta

M'agrada molt el mar. Quan vivia a la primera cantonada, a la Portaferrissa, pressentia la seva proximitat i molts dies podia percebre una especial olor salabrosa que em transmetia bones sensacions. El mar formava part d’un imaginari ple d’atractius, un imaginari aventurer que no corresponia a la realitat en blanc i negre que ens tocava viure.




Les passejades dominicals amb el meu pare pels molls d’aigua oliosa de Barcelona, eren viscudes amb ulls benevolents, sobretot si acabàvem navegant en una  “Golondrina” fins al “Rompeoles” i compràvem una paperina de cacauets per distreure la gana al tornar.


L'ambient portuari era bastant inhòspit en aquell temps.El recordo ple de grues, de cordes, de pilars negres d’amarratge, de vies i de vagons. Al pare li agradava transitar per aquell món i nosaltres, la meva germana i jo, l’anàvem seguint encuriosides.





Em cridaven l’atenció els vaixells grans de passatgers, encara que la majoria eren de mercaderies i petroliers. Després de saludar al senyor Colom que, impertèrrit, assenyalava qui sap on, enfilàvem Rambla amunt cap a la Portaferrissa.


Amb la mare vivíem el mar d’una manera ben diferent. Ella ens duia a la platja, als banys Orientals, aquells banys amb departament exclusiu per a senyores. Recordo la gran il·lusió que sentia quan la mare decidia portar-nos als banys. Preparar-ho ja formava part de l’esdeveniment: la bossa amb el banyador (de llana que picava), la tovallola, el flotador, la galleda, la pala i els motllos per jugar amb la sorra. 





A la rambla, davant mateix de la Virreina, hi havia tres línies de tramvia que duien a la platja: el 33, el 59 i el 64, normalment plens a vessar. Ni la sordidesa ambiental de la Barceloneta, ni la mala qualitat de l’aigua, podien decebre les meves expectatives. Tampoc la piscina, d’aigua gèlida,  suposava un impediment perquè trobés el bany deliciós. Em banyava tant en un lloc com en l’altre, fins que la mare em renyava enfadada, quan em veia tremolant i amb els dits ben arrugats. En aquella Barcelona gris de postguerra la meva ment acceptava sense reserves tota mena d’inconvenients per tal de gaudir d’un dia de platja.

El que agafàvem nosaltres no anava tan ple.

A propòsit dels tramvies, un dia, tornant dels Orientals, vaig convèncer la mare perquè em comprés una bossa de patates al xurrer que hi havia davant la parada de tramvies. La meva germana no va veure que nosaltres encara estàvem pagant i se li va ocórrer pujar al tramvia que arribava. El vehicle va arrencar tot seguit, amb el conseqüent esverament de la mare i meu. L’escena va ser contemplada pel conductor d’un automòbil  que circulava per allà. -“Pugin al cotxe!- va ordenar el bon home. I ja ens podeu imaginar perseguint el tramvia dins d'aquell cotxe estrany, com si fóssim en una pel·lícula de lladres i serenos, mentre la mare tremolava neguitosa i jo plorava desconsoladament. El drama va acabar a la següent parada, al mateix passeig Nacional, quan vam veure que la meva germana baixava del tramvia, aconsellada pel cobrador i es disposava a desfer soleta el camí. Sort hi ha de la bona gent.

Foto Gili

Em continua agradant molt el mar. Avui, des d’Ausiàs Marc, hem caminat per Marina, fins arribar al port olímpic, davant la torre Mapfre, l’hotel Arts i el gran peix de Frank Gehry. El dia era esplèndid, hi havia molta gent passejant i també molta a la sorra prenent el sol; ningú es banyava encara. Segurament l’aigua devia ser tan gèlida com la de la piscina dels Orientals.


La façana marítima de la Barcelona actual no té res a veure amb la que vaig viure de petita. S'ha obrat un miracle: edificis agosarats, avingudes arbrades, parcs, jardins i un ambient molt més sanejat, configuren un canvi espectacular. Ara és una ciutat oberta al mar que ofereix un port atractiu i un seguit de platges en bon estat.
Edificis atrevits. Fotos Gili
Els monuments també són atrevits.
Foto Gili













                         Val la pena aprofitar-ho!

dijous, 24 d’abril del 2014

LLIBERTAT

          

            Una Història, una Cultura, un poble que desitja ser lliure; 
                               un llegat al que hem de ser fidels. 
                                          Una Catalunya nova.
                                        La Catalunya que volem.

               La Llibertat guiant al poble i la Simfonia del Nou Món
                           dos símbols solemnes d'aquest desig.




dilluns, 21 d’abril del 2014

PASSEJADES PER L'EMPORDÀ

Finestra interior. Foto Gili

Des de la casa de Vilajuïga, voldria apuntar unes breus impressions sobre el paisatge i la realitat actual de la comarca, fetes en passejades per llocs propers. La meteorologia ens ha volgut regalar uns dies de Setmana Santa insòlitament esplèndids, cosa que agraïm els soferts habitants d’aquestes contrades tramuntanals.





Ha florit el jardí.  Foto Gili
El paisatge ha deixat enrere l’aspror hivernal i s’ha vestit amb tonalitats alegres. Els sarments de vinya mostren atapeïts brots novells, les catifes de blat i pastures llueixen el millor verd, els marges, esquitxats de vermell i de groc esdevenen amables i l’aire perfumat escampa arreu l’arribada de la nova estació.
.
Vinyes a Vilajuïga. Foto Gili

És un fet natural que a hores d'ara ja no m’hauria de sorprendre però, inevitablement cada any sento la mateixa admiració quan es produeix l’esclat primaveral. Aquests dies, caminar pels afores de Vilajuïga i contemplar els olivars nets i les vinyes ben arrenglerades, és tot un plaer.

Oliveres a Vilajuïga. Foto Gili


Foto Gili
Dilluns vam anar a Castelló d’Empúries que està tan sols a deu kilòmetres de Vilajuïga, enmig de la plana empordanesa. Era aviat i pels carrers hi havia molt poca gent. Castelló d’Empúries és un poble amb molta història al darrere. L’antic esplendor feudal, com a capital del Comtat d’Empúries encara és ben visible en alguns indrets del nucli vell. La catedral, magnífica, sorprèn per la grandiositat i dóna idea del que la població va representar en altres temps.


El Portal de la Gallarda. Foto Gili

El canal de la farinera. Foto Gili
Aquest poble ha viscut sempre de l’agricultura i la ramaderia però, a partir dels anys seixanta, ha vist com s'incrementava el seu potencial econòmic amb la creació d’un altre nucli urbà, al costat del mar, que sorgí del no res: la marina residencial Empuriabrava, al golf de Roses. Les terres que ocupa actualment aquesta gegantina urbanització, fins fa mig segle eren aiguamolls i terres de pastures (closes), amb cinc grans masos o cortals i minúscules parcel·les dedicades al cultiu de blat, farratge i a la cria de bestiar, sobretot cavallí. Aquest accentuat contrast entre els dos nuclis castellonins i la distància física que els separa, ha fet que visquin al marge l’un de l’altre. Nosaltres, naturalment, preferim l'encant del Castelló antic.


Port de la Selva

Dimecres vam decidir donar un tomb per Port de la Selva. Aquesta població, una de les més boniques del litoral empordanès, ha sabut conservar l’encant primitiu dels nuclis pescadors. La vista del front marítim que ens ofereix mentre ens hi apropem composa una postal extraordinària. Les platges situades a la part septentrional són cales rocalloses de gran bellesa que ja formen part del Cap de Creus. La gran platja del poble està encarada a tramuntana. El dimecres bufava una mica i vam cercar la protecció d’una terrassa de bar arraconada.

El monestir de Sant Pere de Roda
Des d’allà gaudíem de la vista sobre la badia i la serra de Verdera, on està enclavat el monestir de San Pere de Roda. Contemplant el gran cenobi vam comentar que, foradant aquesta serra, a l’altre costat trobaríem Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga. Fins fa poc només es podia accedir al monestir des d’una carretera que sortia precisament de Vilajuïga. Als anys vuitanta se’n va construir una altra des de Port de la Selva i ara es pot optar per fer la pujada o la baixada per qualsevol de les dues. La visita al monestir benedictí és una experiència inoblidable i per a nosaltres una mena de ritual que possiblement encara farem aquests dies.

Il·lustració Francina
Del conte El pastor i la sirena

Il·lustació Francina
Del conte El pastor i la sirena 

Aquest contrast entre la plana i la muntanya, entre la serra i el mar, és el que ha creat el mite de la sirena i el pastor.

    Si sabessis el mar com és bonic!
    Si veiessis la llum de la carena!