diumenge, 26 de gener del 2014

LES SENYORETES D'AVINYÓ

Alumna de la Sagrada Família

Aquest anar i venir d’una cantonada a l’altra em fa repassar diferents etapes de la meva vida i desvetllar sentiments adormits. Avui mateix, retrocedint a la cantonada Portaferrissa-Duc, he volgut resseguir l’itinerari que feia diàriament per anar al col·legi de la Sagrada Família, al carrer d’Avinyó i he pogut comprovar que d’establiments dels anys cinquanta en queden ben pocs. En aquests casos acostumo a pensar “Déu meu, com ha canviat tot!” o algun tòpic semblant i acabo concloent que la Barcelona modesta d’abans era millor (sobretot, perquè llavors jo era jove). Tinc la sort o la desgràcia de posseir una memòria d’elefant pel passat, i crec que podria anar enumerant un per un aquells vells establiments, que ara són només fantasmes perduts dins del meu cap.

Xarcuteria La Pineda.Foto Gili

Així doncs, he començat l’itinerari entrant pel carrer del Pi, on hi ha la xocolateria “Fargas”, una altra de les botigues destinades a engrossir la llista de víctimes de la nova llei d’arrendaments i tot seguit, he trobat la xarcuteria “La Pineda” i l’he retratada no fos cas que quan hi torni un altre dia ja hagi desaparegut. D’aquest establiment recordo sobre tot un embigotat dependent que sempre era a la porta, proveït d’una bata de color caqui.

El palau Maldà al carrer del Pi. Foto Gili


El carrer del Pi dibuixa una línia lleugerament ondulada que va a desembocar a la plaça Sant Josep Oriol; era el carrer del meu cine de barri, el Maldà. Allà vaig gaudir d’unes tardes memorables de dissabte amb sessió doble, berenar i trobada amb amigues del col·legi.

La plaça S. Josep Oriol. Foto Margineda
A la plaça de Sant Josep Oriol no li han pogut transformar la fesomia ja que el lateral gòtic de l’església del Pi ocupa tota una vorera. Era la meva parròquia i en aquella època s’omplia a vessar els diumenges a l’hora de les misses. Ara fan pagar entrada a certes hores i només rep visites de turistes. La gent i sobretot la més jove, es concentra fora de l'església. La presència de les històriques pedres transmet a la plaça una bellesa inigualable que atrau la concurrència. Abans hi passejaven pocs vianants, gent del barri només, i enmig hi havia una font i un petit quiosc on em compraven tebeos i nines de retallar.


Papereria Villena. Foto F. Gili
L’itinerari ha continuat pel passatge de l’Ave Maria i ha seguit per Banys Nous. D’aquest carrer ja vaig comentar fa dies tres establiments emblemàtics i aquesta vegada he retratat la papereria Villena, que conserva encara l'antic parament exterior de fusta. Més enllà, tombant pel carrer del Call, la botiga de barrets Obach manté impassible la mateixa distinció d’altres temps (fins quan?).

Això és un fanal !! Foto F. Gili

Després de travessar el carrer Ferran i admirar els vistosos fanals, m’he endinsat per Avinyó arribant per fi al col·legi que em va acompanyar des de pàrvula fins als 15 anys. Aquest itinerari que de petita em semblava llarg, es pot fer en pocs minuts, sense trànsit ni semàfors.

Escalinata d'accés. Foto F. Gili




L’edifici, una casa residencial neoclàssica de principis del XIX va començar a funcionar com a col·legi de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell l’any 1919. Suposo que abans devia pertànyer a alguna noble família i recordo perfectament com em va impressionar el primer dia la gran escalinata i les sales d’entrada.

Detall de la porta d'entrada. Foto F. Gili
Com era habitual en els col·legis de monges, anàvem abillades amb uniforme i barret. Les aules eren espaioses i els patis molt bonics. Posteriorment una sèrie d’obres per adaptar-lo a l’actualitat han fet que gairebé no el pugui reconèixer.
Una altra cosa que em va fer gran efecte va ser que només entrar, ja em tractessin de vostè i passés de cop a ser una senyoreta, la senyoreta Gili. És per això que m’atreveixo a reivindicar també per a nosaltres, les alumnes del col·legi, el famós títol de "Les senyoretes d'Avinyó".
                                                                    

dilluns, 20 de gener del 2014

UNA BIBLIOTECA MOLT ESPECIAL

La Biblioteca Arús. Foto Gili

Fanal a l'entrada. Foto Gili
Al Passeig de Sant Joan nº 26 està ubicada una biblioteca, la Biblioteca Arús*, que va ser fundada l’any 1895 com a donació testamentària de Rossend Arús al poble de Barcelona. Rossend Arús fou un home catalanista, lliurepensador, filantrop, amant del progrés i la cultura, que ingressà en la Maçoneria* el 1866. Està especialitzada en moviments socials, principalment obrers i maçònics i conté un extens fons documental del segle XIX i inicis del XX. Va romandre tancada al públic entre el 1939 i el 1967.
Quan vaig traslladar-me a la cantonada d'Ausiàs Marc, em vaig afanyar a visitar-la, intrigada per l’aura de misteri que ha envoltat aquesta organització. L’antic règim havia fet de la paraula maçoneria un lema infernal, i això atiava la meva curiositat. Molts recordem encara el tronat concepte de la “conspiración judeo-masónica”, repetit pel dictador en els avorrits discursos que ens etzibava sovint. Es comenta que aquell odi a la maçoneria era degut a que hi havia volgut ingressar i havia estat rebutjat. Es veu que els principis d’uns i altres no coincidien gens.

Escalinata d'accés. Foto Gili
Confesso la meva ignorància sobre el tema i he de dir que, més que el contingut, el que em va impressionar de debò, va ser la solidesa d’una instal·lació tan antiga i tan ben conservada. Sostres decorats, marbres, fusteria noble, vitrines atapeïdes de llibres, llums recuperats, cadiram d’època, i tot enmig d’una atmosfera d’ordre i estudi. L’edifici és obra de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i en la seva decoració hi van intervenir diversos artesans.

He repetit la visita per fer el present escrit i he pogut comprovar que el lloc segueix funcionant encara que sembli ancorat en el túnel del temps.
L'estàtua de la Llibertat. Foto Gili
Al vestíbul, l’estàtua de la Llibertat continua donant la benvinguda a tothom enmig del pas, i tot seguit s’accedeix a una sala vorejada per un entresolat amb vitrines fins el sostre.
En el centre, dos expositors mostren una col·lecció d’objectes relacionats amb Sherlock Holmes*, cedida per un particular. El personatge literari encaixa perfectament amb l’ambient victorià de l’espai i també el seu autor, Arthur Conan Doyle, que era maçó.

Seguint per una sala més àmplia flanquejada per més vitrines amb llibres, vaig veure la persona encarregada ocupant l’escriptori central i a tres o quatre lectors concentrats en llurs lectures. Estudiosos del tema? Membres de l’organització? Ho ignoro. No m’hi vaig entretenir per no distreure i em vaig limitar a fer alguna fotografia, després de demanar el corresponent permís.
Recordo, de la primera visita de fa uns anys, un expositor amb motius propis de la simbologia maçònica, així com un gràfic explicatiu de les diferents jerarquies, però aquesta vegada no hi era. Vaig veure, això sí, alguns d’aquests símbols distribuïts pels diferents racons. El compàs (la força creativa) i l’escaire (emblema de rectitud) són els símbols principals.

Reconegudes personalitats de tot el món han sigut maçons i a Catalunya, personatges com Lluis Companys, Joan Gamper, o Ernest Lluch entre altres, han tingut relació amb la maçoneria.



dimarts, 14 de gener del 2014

VOREJADA DE VERD

"Espiral arbrada", al Parc de l'Estació del Nord
Sens dubte, en una imaginària competició d’espais verds ciutadans, la cantonada que habito actualment, Ausiàs Marc-Sardenya, guanyaria per golejada a les cantonades anteriors. Ja vaig mencionar l’escassa presència de zones verdes a l’entorn d’Enric Granados, i no caldria aclarir que l’absència d‘aquestes zones era total pel barri gòtic de la Portaferrisa.

Il·lustració F. Gili
Allà ho suplíem pujant al terrat, que no era precisament verd però resultava idoni per jugar i respirar, donades les seves generoses dimensions. En el blog de Contes i Narracions, ja fa uns anys, li vaig dedicar una entrada sencera impregnada de nostàlgia; “SublimTerrat”* ho vaig titular i l’acompanyava amb un dibuixet on la meva germana i jo corríem entre un laberint de llençols.

Letamendi nord. Potser massa ombra? 
A la casa d’Enric Granados no hi havia terrat però en canvi teníem a tocar la plaça  Letamendi, un singular espai romboïdal enmig de l’eixample, format per super-xamfrans i dividit pel sorollós trànsit rodat del carrer d’Aragó. D’aquesta divisió en resultaven dos espais triangulars. En l’època en que hi solíem anar, la zona nord estava preferentment ocupada per mares i criatures i la zona sud era utilitzada per un personal més variat. Encara que soni a increïble, aquestes petites places eren llocs bastant tranquils ja que, un cop hi érem, la nostra oïda s’habituava al brogit imperant i en prescindia totalment.
Palmeres a la zona sud. Foto Gili

L’arbrat i uns quants arbustos, intentaven aportar certa sensació de natura i gràcies a tot plegat els meus fills van poder gaudir d’un mínim de sorra i d’algun gronxador quan eren petits. Fa pocs dies hi vaig passar i vaig veure que els arbres havien crescut molt i que l'enjardinat havia canviat. Les palmeres washingtònies semblaven voler esgarrapar el cel i en la part nord l’ombra em van semblar excessiva, de cara al fred hivern.

El meu barri actual sí que està envoltat de zones verdes: d’una banda s’han fet jardins en l’interior de dues illes de cases properes: els jardins de Lina Òdena i la Carretera Antiga d’Horta; amdos tenen accessos per Ausiàs Marc i Alí Bei.

Parc de l'Estació del Nord
Així mateix tenim el Parc de l'Estació del Nord*, una zona creada el 1988 que va de Nàpols a Lepant, passant per sota dels ponts de Sardenya i Marina. Aquest parc es caracteritza per un traçat integrador, que fusiona natura i escultura amb varies creacions de ceràmica vidriada blanca i blava sobre la gespa verda (actualment no gaire), de l’artista americana Beverly Peppers, que prenen el nom de “Cel caigut”. Prop del carrer Sardenya hi ha una altra creació amb til·lers, “Espiral arbrada”, i passat els ponts el parc s’allargassa fins una àrea dedicada a jocs infantils i una zona per gossos, amb varietat de vegetació.


Parc de la Ciutadella
Tot això sense oblidar que, ben a prop, tenim el nostre parc  per excel·lència, el que estimem tots els barcelonins, el Parc de la Ciutadella, un lloc carregat d’història i de racons evocadors, que va recobrar la pròpia dignitat després d’un passat que ara tenim més present que mai.


D’espais per airejar-me en tinc molts però de vegades el que costa és saber trobar el temps per fer-ho.

dijous, 2 de gener del 2014

JOGUINES TRENCADES


Aquests dies de Nadal en que les trobades amb familiars i amics remouen records i emocions, han propiciat que sentís amb tristesa la desaparició de vells locals comercials que formaven part de la meva vida. Aquests locals, situats al barri antic i concretament a prop de la cantonada Portaferrissa-Duc, representaven un paisatge amic, un punt de referència que saludava amb afecte quan hi passejava. Són llocs entranyables que em retornaven a la infantesa, a situacions viscudes en la primera joventut i a sentiments que tan sols a mi em pertanyen. Malauradament cada vegada em queden menys espais per evocar vells records; els temps canvien i ens han portat a una dinàmica on no semblen tenir cabuda establiments de tota la vida. Són tants els que he vist desaparèixer aquests darrers anys!

El més de setembre va haver de plegar la botiga de joguines El Palacio del Juguete, al carrer dels Arcs. El seu propietari, va declarar que no podia fer front a l’augment de lloguer que li exigia l’amo de l’edifici, emparat per la nova llei d’arrendaments. El seu lloc l’ocuparà una franquícia de marca de sabates. La històrica botiga, especialitzada en col·leccions de soldadets de plom que antigues vitrines guardaven gelosament, haurà de traslladar aquest material i altres joguines modernes que hi convivien, a un local de dimensions molt més reduïdes al veí carrer de Capellans, i prescindir de l’encant de l’anterior.

Foto Marcel Albet

Foto Marcel Albet
Per la mateixa raó econòmica, els primers dies d’aquest últim desembre, va abaixar la persiana la llibreria Canuda*, al carrer del mateix nom, per donar pas a una botiga de moda, una més. En aquesta llibreria situada al costat de l’Ateneu, hi vaig passar algunes tardes de dissabtes desvagats, quan s’hi feien subhastes de quadres i d’altres objectes d’art. Jo era molt jove i em fascinava aquell ambient com de pel·lícula, format per un auditori divers, que seguia interessat la presentació i oferta de les obres. Recordo com si el veiés ara mateix, l’encarregat de la subhasta, un homenet de mitja edat, dotat d’una veu i una cantarella que envoltava l’acte d’una atmosfera especial. Aquesta botiga va ser per mi com una joguina de joventut.

I per acabar-ho d’adobar, aquests últims dies de desembre m’ha arribat la trista notícia del pròxim tancament d’una altra botiga històrica al barri gòtic: Joguines Monforte, a la plaça Sant Josep Oriol, enfront de l’església del Pi. Aquesta era la meva botiga de joguines de referència ja que hi passava pel davant quatre cops al dia anant i tornant del col·legi. El seu interior amb mobiliari de fusta, transmetia el regust de les botigues d’abans, on el botiguer, (espècie pròxima a l'extinció) atenia al darrera d’un taulell i explicava sense presses les característiques de l’objecte a adquirir. En aquella època, els anys cinquanta-seixanta, hi veia sovint el senyor Joaquim Domingo, campió d’Europa de billar en vàries modalitats, que regentava la botiga.

Pel nucli antic queden encara alguns reductes del passat, però no sé si aviat seguiran la trista sort dels que he anomenat. Al carrer Banys Nous, sortint del passatge de l’Ave-Maria, trobem dues relíquies que resisteixen l'embat de la pressió comercial: la immensa cistelleria de les Germanes Garcia i tot seguit la Casa Miranda, dedicada també a la tradicional indústria del vímet. A continuació ens alegra la vista una altra deliciosa botiga per a infants, Joguines Foyé, que conserva la mateixa decoració de rajols blancs i verds de la meva època (també la veia quatre cops al dia).



Deixant a part el sentiment de pèrdua personal que puguem tenir, hem de considerar que quan una botiga emblemàtica tanca les seves portes, un capítol de la història col·lectiva de la Barcelona que estimem queda també tancat per sempre. Els que ens governen, haurien de fer els possibles perquè això no passés, però sospito que, en els temps que ara corren, és un somni massa utòpic.




dijous, 19 de desembre del 2013

GRAN RESSÒ!


Il·lustració F. Gili

                                 El món sencer es fa ressò de la gran notícia!

diumenge, 15 de desembre del 2013

PASSEJANT AMB AUSIÀS MARC



El carrer Ausiàs Marc, que des de fa deu anys és el meu, porta el nom d’un gran poeta medieval, força conegut, que vaig tenir el goig d’estudiar una miqueta l’any passat, en l’assignatura “Autors imprescindibles” amb la Dolors Vinyoles. Vaig trobar molt interessant la vida d’aquest noble cavaller, enamoradís, apassionat i ple de contradiccions, que va utilitzar la llengua catalana per construir una obra poètica reconeguda, en la que expressa la seva angoixada lluita entre la virtut i el pecat.

La casa Antònia Puget

El carrer que Barcelona li ha dedicat no és gaire llarg per ser de l’Eixample, ja que comença a la plaça Urquinaona i acaba tallat per l’edifici de l’Auditori, al carrer Lepant. No sé què n’opinaria el poeta si el veiés, però jo crec que no es queixaria pas, ja que és un carrer amb edificis prou nobles,  dignes de la seva categoria. Corresponen, la majoria, al període modernista de més esplendor i estan signats per arquitectes reconeguts com Enric Sagnier i altres d’igual prestigi.  Els trobem a l’inici de la via fins arribar al Passeig de Sant Joan. Entre Bruc i Girona, per posar un exemple, podem veure una sèrie imponent d’edificis on destaca la casa Antònia Puget, seu de la fundació d’art Vila Casas*.

La meva cantonada Ausiàs Marc-Sardenya. Foto F. Gili
Després del Passeig de Sant Joan, el panorama fa un canvi i l’arquitectura es democratitza. Ja no hi veiem vitralls, ni columnes, ni tribunes i encara que el traçat urbanístic sigui el mateix, ara ens ofereix la imatge d’un barri amb cases de nova construcció.

Veles e vents



Potser el senyor Ausiàs Marc ja no trobaria aquest carrer tan noble, però en tot cas crec que el seguiria mirant amb bons ulls, al comprovar la identitat geogràfica de les vies que el travessen. Enmig d’un nomenclàtor Mediterrani, amb noms com Nàpols, Sicília i Sardenya, l'autor de "Veles e vents" reviuria les seves aventures guerreres pels mars d’Itàlia i segurament sentiria que és a casa.


L'Auditori. Foto F. Gili

A l’encreuament Sardenya-Ausiàs Marc, s'hi afegeix el carrer Ribes, i es forma la plaça Fort Pienc. Continuant fins Marina i Lepant arribem ja al final del carrer i anem a topar amb l’Auditori*. Aquest és un gran edifici, dissenyat per l’arquitecte Rafael Moneo, inaugurat l’any 1999. És la seu de l’Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya i acull també l’Escola Superior de Música, així com el Museu de la Música, que aplega una extensa mostra d’instruments de diferents èpoques i cultures.


El Teatre Nacional. Foto F. Gili
Darrera mateix de l’Auditori trobem el Teatre Nacional* de Catalunya. Aquest edifici dissenyat per Ricard Bofill, va ser inaugurat l’any 1996. Segueix una programació regular a través de les seves tres sales: Sala Gran, Sala Petita i Sala Tallers.

A la vista d’aquests espectaculars edificis, crec que Ausiàs Marc, com a poeta i home de gran sensibilitat, sentiria l’orgull de veure que la cultura, la seva i la de tots, encara perdura a casa nostra, malgrat les dificultats que ha anat trobant al llarg del segles.

dilluns, 9 de desembre del 2013

EM PASSO A LA DRETA (DE L'EIXAMPLE)

La meva cantonada actual al carrer Ausiàs Marc-Sardenya. Foto Margineda
Aquest recorregut per diferents cantonades em porta a escriure sobre la que habito ara, la cantonada Ausiàs Marc-Sardenya, a la dreta de l’Eixample. He de confessar que, després de decidir-ho m’ha vingut una certa mandra, la mateixa que vaig sentir quan feia la primera entrada a Portaferrissa-Duc, i també la que em va envair amb el meu primer escrit sobre Enric Granados-Consell de Cent. Encetar temes nous sempre m’ha inquietat; són tantes les coses que es poden dir que no saps per on començar. Ara bé, deixar-ho un cop hi estic ficada encara em costa més. Vull dir amb això, que les passejades per l’ahir m’han fet considerar aquells indrets amb la mirada del qui vol observar des de fora, i al mateix temps no pot evitar reviure moments passats. Sentimentalment això és complicat però he de dir que han estat unes experiències molt gratificants que encara no penso deixar. Més endavant tornaré a fer més passejadetes per aquelles cantonades tan entranyables per mi.
Seguint, doncs el meu periple, avui vaig a parar a la dreta de l’Eixample; no a la dreta clàssica, la que va edificar les cases amb més pedigrí de Barcelona, sinó a la nova dreta, la que es va anar formant a partir del Passeig de Sant Joan, i que a la part baixa pren el curiós nom de Fort Pienc. Curiós per ignorat, és clar, perquè abans d’anar-hi a viure, desconeixia totalment que aquest barri existia i que provenia de la construcció d’una fortificació militar per controlar la ciutat, després de la fatídica Guerra de Successió. Aquesta construcció es va mantenir fins l’any 1869, quan les vindicacions populars van promoure el seu enderrocament, juntament amb al de la Ciutadella. Així doncs, podem concloure que la història del Fort Pienc comença amb la demolició de les muralles.
L'antiga estació del Nord. Foto F. Gili
Molt a prop s’hi construí l’estació de ferrocarril del Nord, de la línia de Lleida, amb una façana molt vistosa, d’estil neoclàssic. A partir del tancament de l’estació l’any 1973 i més endavant, seguint l’empenta transformadora dels Jocs Olímpics, el barri va anar canviant totalment de fesomia: parc urbà, poliesportiu municipal, estació d’autobusos, llar de gent gran, centre cívic, mercat, biblioteca, escola bressol i primària...
Alguns equipament a la plaça Fort Pienc
Altres equipament culturals ja a nivell ciutadà, com l’Auditori i el Teatre Nacional, també conformen l’actual Fort Pienc.

Vista dels equipaments des de casa.
Foto F. Gili
Es pot dir que amb aquesta cantonada, he conegut de prop el que és la vida de barri ja que aquests equipaments són davant de casa meva. En les anteriors cantonades, tant a Portaferrissa com a Enric Granados, això es feia difícil perquè ambdues formen part de la ciutat històrica, la que compartim tots els barcelonins i no disposa d'espais tan grans utilitzables. En canvi, aquest tros d’Ausiàs Marc pertany a un barri que va estar molt temps ignorat i que ha anat creixent en habitants, en serveis i en voluntat de futur (té l'índex de població jove més elevat de l'eixample).
Llàstima que tot això m’hagi arribat un pèl tard, quan la meva demanda d’oferta social de cara a la família no m’és tan necessària, però de tota manera, benvingut sigui.
En successives entrades aniré perfilant les principals característiques d’aquest sector de l’Eixample.

divendres, 29 de novembre del 2013

L'OMBRA AMABLE DE LA UNIVERSITAT

L’ombra que menciono no és pas metafòrica sinó que correspon a la que ens oferien els jardins de la Universitat Central, molt propers a la nostra casa d’Enric Granados.
La seu històrica de la Universitat de Barcelona, va ser inaugurada el 1871, segons projecte de l’arquitecte Elies Rogent, el mateix que va dissenyar l’edifici veí del Seminari. També va tenir la feliç idea d’envoltar-ho d’uns jardins, que són com una mena d’oasi de pau enmig de l’eixample. Molts dels seus arbres procedien de l’antic jardí botànic del marquès de Ciutadilla, a fi de poder continuar l’estudi de la botànica en la pròpia Universitat. Son arbres que tenen molt valor i una bona colla d’anys.

L'Hivernacle. Foto Margineda
Aquests jardins han experimentat períodes de degradació i successives remodelacions, fins arribar a l’estat actual, força ordenat. L’any 1965 s’hi va construir un hivernacle per conrear plantes exòtiques i tropicals. A partir de 1995, després d’una altra remodelació, es van dedicar a l’historiador Ferran Soldevila.

Els nens enfilats sobre les arrels.
Foto Margineda
Els arbres actualment
Foto Margineda



Algun diumenge pel matí passejàvem amb els fills petits per aquells jardins tan ben endreçats. En aquella època obrien l’entrada que correspon al carrer de la Diputació. Recordo que els nens només frisaven per enfilar-se per les arrels d’uns arbres enormes i la resta de tresors botànics eren olímpicament ignorats per ells, amb la qual cosa el passeig acabava aviat
El brollador amb peixos. F. Margineda
Vaig intentar anar-hi més tard amb el meu nét però ho vaig descartar, ja que el menut s’hi distreia una estoneta mirant els peixets de colors d’un brollador encantador, però de seguida es cansava i tirava pedretes a l’aigua, remenava la terra i tocava les coses prohibides que toquen tots els nens del món. En definitiva, els jardins de la Universitat són un racó tranquil de descans, ple de riquesa vegetal i, naturalment, no estan pensats per l’esbarjo infantil.
Tinc entès que actualment, els dies festius aquests jardins estan tancats al públic i tan sols s´hi pot accedir en horari universitari.
Fa unes setmanes hi vaig tornar amb el meu marit i vam fer algunes fotografies. Vaig poder comprovar que els vells arbres d’arrels protuberants continuen ufanosos i el brollador encantador segueix proporcionant la serenor d’altres temps.

Pati de Ciències
Passejant, passejant vam convertir en metàfora allò de l'ombra amable, en entrar al mateix recinte universitari. Allà dins, vam transitar per tots els espais visitables, recordant el consell que m'havia donat el bidell de la zona, en una altra ocasió que hi vaig anar: “Senyora, -va dir aquell home amb una certa solemnitat- mentre no trobi cap porta ni barrera que ho impedeixi, vostè pot circular per on vulgui”.
Sala dels retrats de tots els rectors de la Universitat.
Foto Margineda
I així mateix ho vaig fer. Déu n'hi do les coses que es poden veure i retratar!

Atenció Alfons: actualment, en el vestíbul principal de l'entrada, s'hi exposa una col·lecció d'aparells precursors del cinematògraf, que es titula "L'experiència màgica del Cinema".


Vestíbul del primer pis. Foto Margineda










.