MÚSICA I POLÍTICA AL COR DE L'EIXAMPLE

Miniatura amb els Consellers

Granados, un home elegant
dibuixat per Casas

Reprenc els carrers Enric Granados i Consell de Cent, aquesta vegada per aproximar-me als propietaris d’aquests honorables noms. Com ja és sabut, el senyor Enric Granados va ser un músic català eminent i el Consell de Cent un organisme de govern de Barcelona a l’Edat Mitjana.

El nomenclàtor del nostre Eixample es caracteritza per reiterar, amb una sèrie de noms de tall històric, el retrat de la Catalunya del passat. La creació d’un projecte de tanta magnitud com era el de l’Eixample, requeria la intervenció d’algú capaç de donar una certa coherència a aquest espai, 

Víctor Balaguer

L’Ajuntament va decidir posar el tema en mans del cronista de la ciutat Víctor Balaguer (1824-1901) que en la seva obra, insistí en la definició d’una realitat catalana, que ressaltés els períodes en què actuava com a nació independent. Destaquen en el traçat horitzontal  molts noms dedicats a institucions i a territoris de la Corona d’Aragó, com València o Mallorca, mentre que en la secció vertical predominen els de personatges com Muntaner, Borrell o Aribau. Algunes propostes no foren admeses, però la majoria van superar la censura espanyola, potser degut al moment de gran poder econòmic de la capital catalana. 

La cantonada Enric Granados-Consell de Cent, respon només en certa manera a aquest esquema ja que sorprèn la presència del músic, tenint en compte que el nomenclàtor es va fer el 1863 i Granados va morir el 1916. Cal afegir que, encara que el gran mestre és mereixedor d’un carrer, escapa de la idea general que perseguia Víctor Balaguer. Això m’ha fet pensar que potser abans aquesta via duia un altre nom que va ser canviat  posteriorment.

Enric Granados era un home creatiu i somniador

La vida d’Enric Granados, pianista i compositor, nascut a Lleida el 1867, retrata un personatge destinat a convertir-se en gran figura. Ja de petit mostrà una facilitat extraordinària per la música, sobretot com a pianista.

Granados i Casals

Format en una època en què els músics catalans assoliren renom universal, amic personal de Casals i Albèniz, contemporani també d’Enric Morera, de  Millet o d’Amadeu Vives, Granados actuà diverses vegades al Palau de la Música. Igualment assolí grans èxits fora de Catalunya i en les seves obres es distingeix un marcat accent regionalista espanyol d’influència arabitzant, molt de moda en aquell temps. 

De l’extensa producció destaca la suite “Goyesques” que més tard convertí en òpera. Precisament tornant d’una triomfal representació d’aquesta obra als Estats Units, ell i la seva dona van morir el 1916, al Canal de la Mànega, al ser torpedinat per error el vaixell “Sussex” per l’armada alemanya, en el transcurs de la Primera Guerra Mundial. Després de ser rescatat per una llanxa de salvament, Granados es llençà de nou a l’aigua per salvar la seva dona que es debatia entre l’onatge, acabant tots dos engolits per la força d’un mar inclement. Una manera ben tràgica i alhora heroica de morir. Només tenia 48 anys.

Salò de Cent

Però deixem el drama i tornem a la cruïlla. L’altra nom protagonista és el de Consell de Cent i en aquest sí que hi veig un caràcter marcadament patriòtic. Aquesta institució pròpia de la Corona d’Aragó va començar al segle XIII i perdurà fins el 15 de setembre de 1714, data en què va ser abolida per decret, després de la Guerra de Succesió.

Retaule de la Mare de Déu dels Consellers de LluísDalmau

Durant el segle XIII i per concessió reial, van aparèixer les primeres formes autònomes de govern municipal. El nou model començà primer a Jaca i s’implantà després a Barcelona i a altres capitals del regne i es va anar configurant al llarg del segle XIII per privilegis atorgats per Jaume I el Conqueridor. La principal autoritat era la figura del Conseller en Cap elegit per cent personalitats.

Dues trajectòries ben diferents separades per una quantitat d’anys considerable. L’ùnic que les uneix és el fet de compartir veïnatge urbà en un punt determinat de Barcelona. Jo també el vaig compartir durant un període important de la meva vida i per això els he volgut recordar.

EL DOLÇ ENCANT D'UN CARRER

Retorno als orígens, a la cantonada Portaferrissa-Duc, al barri que em va veure créixer i que tants records em du. El vaig deixar als vint-i-dos anys però sempre hi he anat a parar, ja sigui per fer compres o senzillament per passejar, perquè encara el considero meu malgrat la transformació que ha sofert. L’entramat de carrers continua sent el mateix, és clar; el que li ha canviat la cara és el tràfec de botigues i la inevitable afluència de turistes. Això em produeix sentiments ambigus: d’una banda, miro l’onada forastera com si fos l’intrús que envaeix el meu territori i ensems, sento la mena d’orgull del qui mostra allò que més estima.

La xocolateria Dulcinea al carrer Petritxol

  Un dels carrers amb més encant del barri és sens dubte el carrer de Petritxol. Aquest carrer estret i curt que va de la Portaferrissa a la plaça del Pi, va ser obert l’any 1465, tot i que d’aquella època no en queden vestigis. Segons diuen alguns, el seu nom prové del propietari dels terrenys que hi havia on es va obrir, encara que altres asseguren que ve d’un pedrís col·locat a l’entrada; però no vull fer un repàs històric del carrer, sinó explicar el que recordo de quan el tenia tan a mà.

Evidentment, quan era joveneta el carrer  era  molt diferent i més tranquil. En aquella època hi passàvem sobretot els diumenges, tornant de l’església del Pi. Les xocolateries que tanta fama li han donat ja existien encara que no hi anava tanta gent com ara i també em ve a la memòria l'aroma d'una pastisseria desapareguda que es deia “La Mallorquina”, on el meu pare, fidel a la tradició i molt llaminer, comprava el tortell de nata del diumenge.

Rajols a la casa d'en Guimerà

Casas, Clarassó i Rusiñol a la sala Parés

També d'aquells anys, recordo haver celebrat la inauguració dels bonics rajols amb l’auca del carrer, així com la imatge de la Mercè, al costat de la sala Parés. Aquesta sala, inaugurada el 1877, és un espai memorable per on han desfilat importants artistes. Rusiñol, Casas i Clarassó, amics de joventut, hi exposaven conjuntament entre el 1890 i el 1930. Per mi és un ritual inevitable entrar a veure què s’hi exposa quan hi passo.

Trobo a faltar algunes botigues d'abans que m’agradaven com la de Pilar Lledó on podies trobar les cortines de bany més originals de Barcelona i també la d’articles per belles arts Rigol, on hi comprava el material per dibuixar.


De la granja “La Pallaresa”, a part dels fantàstics suïssos, dos records voldria esmentar: l'un és la cara imborrable d'una amiga del col·legi, parenta dels propietaris de la granja, que de tant en tant em regalava cromos de l’àlbum Nestlé (ella en tenia molts de repetits gràcies als seus parents). L’altra record és el deliciós plat d’arròs amb llet que em vaig cruspir per satisfer un estrany desig quan estava embarassada.
En els meus records també s'hi barregen els refilets de la Caballé que es feien sentir tot passejant, des del seu estudi al número 11.

Són tants el personatges il·lustres que han viscut o han tingut relació amb aquest carrer que no acabaríem: Guimerà, Moratín, Salvà Papasseit, Maurici Serrahima o el ballarí Joan Magriñà entre altres, sense oblidar pintors emblemàtics com Meifrén, Urgell, Nonell, Anglada Camarasa o Picasso, que hi passaven sovint quan exposaven a la sala Parés.

Beardsley

En l’actualitat el carrer no ha perdut personalitat sinó que mes aviat crec que n’ha guanyat. Manté les dues xocolateries antigues, i la resta d’establiments nous han sabut retenir amb encert el favor dels visitants. La nota discordant la posa un súper que inexplicablement s’hi ha instal·lat fa poc, davant mateix de la sala Parés.

Cal passejar lentament per assaborir cada racó i cada establiment. De l’estol de botigues interessants que anem trobant em complau destacar la papereria Conesa on s’hi pot trobar tot l’imaginable en paper; també la d’objectes de decoració  Beardsley, una botiga deliciosa on no et canses d’admirar i t’ho enduries tot.

Al final del carrer, una altra joia, la llibreria Quera, fidel a l’excursionisme i a la muntanya, sembla voler anar del bracet amb la xocolateria Dulcinea i elles dues ens acomiaden dolçament per retrobar, bocabadats, la imponent façana gòtica del Pi.
  

UNA CANTONADA DIFERENT

La casa del carrer Oídium a Vilajuïga. Foto Gili

Són quatre les cantonades que componen un joc popular i  són també quatre les que jo he anat seguint en el joc de la meva vida. La casa que faltava encara no havia sortit perquè no té res a veure amb les altres tres de Barcelona. Aquesta és una casa de poble situada en un carrer molt enlairat que es diu Oídium i fa cantonada a un carreró molt curt, el “Racó del Puig”. El poble pertany a l’Alt Empordà, s’anomena Vilajuïga i és el lloc on va néixer el meu marit. Algunes persones hi han anat a parar fent via cap el monestir de Sant Pere de Rodes; altres potser han sentit parlar de les seves aigües minerals o han tingut ocasió de tastar el seus vins.

El castell de Quermançó

Puc afegir com a dades d’interès que té una ruta megalítica molt important, una església parroquial d’origen romànic i un castell enrunat que, dalt d’un turó rocós ofereix una imatge inspiradora de llegendes. És el castell de Quermançó, del  segle XI, corresponent al Comtat d’Empúries. Vilajuïga té la sort de posseir una bona situació estratègica al bell mig de Figueres, Roses i Llançà i també la d’aprofitar la proximitat d’agradables platges a l’estiu, però he de confessar que el que més m’interessa de tot plegat és poder gaudir de la meva casa.

Moble original de la casa. Foto Gili

Les cases són espais que transmeten sensacions bones i dolentes i aquesta de Vilajuïga en transmet de tota mena ja que ha estat testimoni de moltes vivències durant els seus 180 anys de vida. Les generacions que hi han desfilat han anat deixant la seva empremta segons el moment històric i la situació econòmica i això l’ha impregnat d’un aura especial. Ha viscut èpoques d’esplendor i també temps de guerra i penúria.

Aquests referents m’han arribat pel meu marit que va néixer entre les seves parets (concretament en el menjador actual que abans era un dormitori) i és ell qui m’ha encomanat l’amor pel passat de la casa i de la família. Ell només hi va viure de manera permanent quan era petit, en plena postguerra, després de quedar orfe de pare i, com a conseqüència, li va tocar el temps de decadència. Més tard, amb la mare i els germans va anar a viure primer a Figueres i després a Barcelona i la casa va quedar pràcticament tancada.

Sala de pas amb alguns mobles heretats. Foto Margineda

Al cap dels anys, després de casar-nos i amb els fills petits, vam decidir tornar-hi per passar els estius i any rere any hem intentat rehabilitar el que havia quedat malmès. La veritat és que estava molt malament i vam haver de fer moltes coses: renovar finestres, adobar sostres i teulades, variar la distribució; vam construir banys, la cuina i una escala noves, i també vam arreglar la façana. Vam mirar de restaurar els pocs mobles antics que hi quedaven i la sort d'heretar els d'un oncle que morí ja molt vellet, que vivia al mateix poble; els altres els vam anar adquirint en mercats i botigues d’antiguitats. Mica en mica, vam fer que la casa recobrés la dignitat, procurant respectar la seva essència.

Una part del terreny del darrere. Foto Margineda

Aquest manteniment ens ha donat i ens dóna encara molta feina ja què, com passa en totes les cases velles, quan arreglem una cosa se n’espatlla una altra i caldria afegir que tot això no és res comparat amb el treball extra d’haver de netejar, cuidar i regar un terreny de dimensions considerables que tenim a la part del darrere. Explicat d’aquesta manera sembla masoquisme assegurar que gaudeixo de la meva casa de Vilajuïga. Només puc dir que de moment encara ens ve de gust dedicar-li la nostra feina per les satisfaccions que ens aporta; d’aquí un temps ja ho veurem.

Els ametllers florits. Foto Gili

Al fons el Canigó nevat. Foto Margineda

Aquest cap de setmana hi vam anar i la primera satisfacció que vam tenir només arribar, va ser obrir la porta de la cuina i trobar els ametllers del terreny del darrere ben florits; la segona, va venir en obrir les finestres del davant i contemplar el Canigó ben nevat.

En entrades successives procuraré ampliar una mica més el que representa  compartir la vida de poble i els aspectes positius o negatius que comporta.

L'ARC D'UNA BARCELONA TRIOMFAL

L'Arc de Triomf en l'actualitat

Retorno a la meva cantonada actual, la d’Ausiàs Marc-Sardenya, però em desplaçaré unes quantes cantonades més fins situar-me davant de l’Arc de Triomf, al Passeig Lluís Companys. La silueta inconfusible d’aquest arc era abans una imatge distant que mai havia creuat i que tan sols albirava de lluny quan anàvem a visitar uns oncles que vivien darrera del parc de la Ciutadella. Era bastant normal que en aquells temps ningú es molestés en explicar-me la història que el precedia, ja que, en general, la gent semblava voler oblidar qualsevol passat per bo que fos. Qui m’anava a dir llavors, que al cap d’uns quants anys l’Arc de Triomf seria per mi un lloc de pas habitual!

Ara que per sort sé moltes més coses, intento imaginar aquella Barcelona de finals del segle XIX, en què diverses circumstàncies van desembocar en uns fets sense precedents. Per un  cantó, la Renaixença ja havia preparat el terreny perquè es produís en la societat catalana un legítim sentiment d’identitat pròpia. Amb ell, aflorí una fornada excepcional d’arquitectes i artistes, identificats amb aquest sentiment. D’altra banda, una Catalunya en plena efervescència industrial, pugnava per obrir-se al món i donar a conèixer els seu progrés tecnològic. Les antigues muralles ja havien caigut, la ciutat no parava de créixer i el pla Cerdà de l’eixample iniciava la gran etapa modernista. Enmig d’aquesta situació, aquell sector de ciutat canvià totalment de fesomia amb la construcció del Born, l’enderrocament de la Ciutadella i, sobretot, amb la celebració de l’Exposició Universal l’any 1888. Puc imaginar una ciutat en ebullició que ressorgia de les cendres malgrat haver estat derrotada i humiliada el 1714, i no puc evitar una sensació d’orgull.

L'Arc poc temps després de ser inaugurat

L’Arc de Triomf*, que presidia l’entrada solemne al recinte de l’Exposició, és una construcció de maó vist d’estil neomudéjar de l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas*, ornada amb relleus escultòrics a la seva part superior. El fris que dóna al Passeig de Sant Joan, obra de Josep Reynés* representa la benvinguda a les nacions i el de la part posterior, titulat “Recompensa”, és una obra primerenca de Josep Llimona*, (lluny encara de  la seva obra màxima “El Desconsol”). Els dos frisos laterals contenen al·legories de l'Agricultura, la Indústria, el Comerç i l'Art. 

Fris de Josep Llimona

L'exposició, ultimada contra rellotge, va ser un èxit total i confirmà davant del món els avenços d'una Catalunya en expansió.

Monument a Pau Claris

Ben bé a tocar de l'Arc de Triomf, hi ha una escultura dedicada a Pau Claris que, molts cops passa desapercebuda a l'ombra de la grandària de l'Arc i la menciono només perquè crec modestament que hauria d'ocupar un lloc millor. (Correspon al company Francesc Dalmau fer l'evocació d'aquest personatge històric, si ho vol, i vull agrair-li que hagi estat tan amable de regalar-me l'espai de l'Arc de Triomf que em feia certa il·lusió).

El Palau de Justícia acabat d'inaugurar

I ja situada en un àmbit tan emblemàtic no vull deixar de mencionar el Palau de Justícia*, un monumental edifici situat al mateix Passeig Lluís Companys. Inaugurat el 1908, és obra de Josep Domènech i Estapà* i d’Enric Sagnier*, l’arquitecte autor de tants edificis importants de Barcelona. Aquí hi destaquen les immenses cúpules i una gran quantitat d'escultures.

Fanals que adornen el Passeig

Cal fer esment dels magnífics fanals de ferro de Pere Falqués i Urpí*, (autor també dels fanals del Passeig de Gràcia) situats a banda i banda del Passeig Lluís Companys.
Per tots aquests atributs de grandiositat i espai, aquest lloc s’ha convertit en un centre habitual de celebracions ciutadanes i/o patriòtiques.

L'Arc de Triomf en una Diada

  

Des del balcó de casa, quan veig les torres del Palau de Justícia i un trosset de l’Arc de Triomf, penso en tot el que els nostres avantpassats ens han llegat i em complau tenir tan a prop un indret que representa els nostres valors com a poble i com a cultura.

LES SENYORETES D'AVINYÓ

Alumna de la Sagrada Família

Aquest anar i venir d’una cantonada a l’altra em fa repassar diferents etapes de la meva vida i desvetllar sentiments adormits. Avui mateix, retrocedint a la cantonada Portaferrissa-Duc, he volgut resseguir l’itinerari que feia diàriament per anar al col·legi de la Sagrada Família, al carrer d’Avinyó i he pogut comprovar que d’establiments dels anys cinquanta en queden ben pocs. En aquests casos acostumo a pensar “Déu meu, com ha canviat tot!” o algun tòpic semblant i acabo concloent que la Barcelona modesta d’abans era millor (sobretot, perquè llavors jo era jove). Tinc la sort o la desgràcia de posseir una memòria d’elefant pel passat, i crec que podria anar enumerant un per un aquells vells establiments, que ara són només fantasmes perduts dins del meu cap.

Xarcuteria La Pineda.Foto Gili

Així doncs, he començat l’itinerari entrant pel carrer del Pi, on hi ha la xocolateria “Fargas”, una altra de les botigues destinades a engrossir la llista de víctimes de la nova llei d’arrendaments i tot seguit, he trobat la xarcuteria “La Pineda” i l’he retratada no fos cas que quan hi torni un altre dia ja hagi desaparegut. D’aquest establiment recordo sobre tot un embigotat dependent que sempre era a la porta, proveït d’una bata de color caqui.

El palau Maldà al carrer del Pi. Foto Gili

El carrer del Pi dibuixa una línia lleugerament ondulada que va a desembocar a la plaça Sant Josep Oriol; era el carrer del meu cine de barri, el Maldà. Allà vaig gaudir d’unes tardes memorables de dissabte amb sessió doble, berenar i trobada amb amigues del col·legi.

La plaça S. Josep Oriol. Foto Margineda

A la plaça de Sant Josep Oriol no li han pogut transformar la fesomia ja que el lateral gòtic de l’església del Pi ocupa tota una vorera. Era la meva parròquia i en aquella època s’omplia a vessar els diumenges a l’hora de les misses. Ara fan pagar entrada a certes hores i només rep visites de turistes. La gent i sobretot la més jove, es concentra fora de l'església. La presència de les històriques pedres transmet a la plaça una bellesa inigualable que atrau la concurrència. Abans hi passejaven pocs vianants, gent del barri només, i enmig hi havia una font i un petit quiosc on em compraven tebeos i nines de retallar.

Papereria Villena. Foto F. Gili

L’itinerari ha continuat pel passatge de l’Ave Maria i ha seguit per Banys Nous. D’aquest carrer ja vaig comentar fa dies tres establiments emblemàtics i aquesta vegada he retratat la papereria Villena, que conserva encara l'antic parament exterior de fusta. Més enllà, tombant pel carrer del Call, la botiga de barrets Obach manté impassible la mateixa distinció d’altres temps (fins quan?).

Això és un fanal !! Foto F. Gili

Després de travessar el carrer Ferran i admirar els vistosos fanals, m’he endinsat per Avinyó arribant per fi al col·legi que em va acompanyar des de pàrvula fins als 15 anys. Aquest itinerari que de petita em semblava llarg, es pot fer en pocs minuts, sense trànsit ni semàfors.

Escalinata d'accés. Foto F. Gili

L’edifici, una casa residencial neoclàssica de principis del XIX va començar a funcionar com a col·legi de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell l’any 1919. Suposo que abans devia pertànyer a alguna noble família i recordo perfectament com em va impressionar el primer dia la gran escalinata i les sales d’entrada.

Detall de la porta d'entrada. Foto F. Gili

Com era habitual en els col·legis de monges, anàvem abillades amb uniforme i barret. Les aules eren espaioses i els patis molt bonics. Posteriorment una sèrie d’obres per adaptar-lo a l’actualitat han fet que gairebé no el pugui reconèixer.

Una altra cosa que em va fer gran efecte va ser que només entrar, ja em tractessin de vostè i passés de cop a ser una senyoreta, la senyoreta Gili. És per això que m’atreveixo a reivindicar també per a nosaltres, les alumnes del col·legi, el famós títol de "Les senyoretes d'Avinyó".

                                                                    

UNA BIBLIOTECA MOLT ESPECIAL

La Biblioteca Arús. Foto Gili

Fanal a l'entrada. Foto Gili

Al Passeig de Sant Joan nº 26 està ubicada una biblioteca, la Biblioteca Arús*, que va ser fundada l’any 1895 com a donació testamentària de Rossend Arús al poble de Barcelona. Rossend Arús fou un home catalanista, lliurepensador, filantrop, amant del progrés i la cultura, que ingressà en la Maçoneria* el 1866. Està especialitzada en moviments socials, principalment obrers i maçònics i conté un extens fons documental del segle XIX i inicis del XX. Va romandre tancada al públic entre el 1939 i el 1967.

Quan vaig traslladar-me a la cantonada d'Ausiàs Marc, em vaig afanyar a visitar-la, intrigada per l’aura de misteri que ha envoltat aquesta organització. L’antic règim havia fet de la paraula maçoneria un lema infernal, i això atiava la meva curiositat. Molts recordem encara el tronat concepte de la “conspiración judeo-masónica”, repetit pel dictador en els avorrits discursos que ens etzibava sovint. Es comenta que aquell odi a la maçoneria era degut a que hi havia volgut ingressar i havia estat rebutjat. Es veu que els principis d’uns i altres no coincidien gens.

Escalinata d'accés. Foto Gili

Confesso la meva ignorància sobre el tema i he de dir que, més que el contingut, el que em va impressionar de debò, va ser la solidesa d’una instal·lació tan antiga i tan ben conservada. Sostres decorats, marbres, fusteria noble, vitrines atapeïdes de llibres, llums recuperats, cadiram d’època, i tot enmig d’una atmosfera d’ordre i estudi. L’edifici és obra de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i en la seva decoració hi van intervenir diversos artesans.

He repetit la visita per fer el present escrit i he pogut comprovar que el lloc segueix funcionant encara que sembli ancorat en el túnel del temps.

L'estàtua de la Llibertat. Foto Gili

Al vestíbul, l’estàtua de la Llibertat continua donant la benvinguda a tothom enmig del pas, i tot seguit s’accedeix a una sala vorejada per un entresolat amb vitrines fins el sostre.

En el centre, dos expositors mostren una col·lecció d’objectes relacionats amb Sherlock Holmes*, cedida per un particular. El personatge literari encaixa perfectament amb l’ambient victorià de l’espai i també el seu autor, Arthur Conan Doyle, que era maçó.

Seguint per una sala més àmplia flanquejada per més vitrines amb llibres, vaig veure la persona encarregada ocupant l’escriptori central i a tres o quatre lectors concentrats en llurs lectures. Estudiosos del tema? Membres de l’organització? Ho ignoro. No m’hi vaig entretenir per no distreure i em vaig limitar a fer alguna fotografia, després de demanar el corresponent permís.

Recordo, de la primera visita de fa uns anys, un expositor amb motius propis de la simbologia maçònica, així com un gràfic explicatiu de les diferents jerarquies, però aquesta vegada no hi era. Vaig veure, això sí, alguns d’aquests símbols distribuïts pels diferents racons. El compàs (la força creativa) i l’escaire (emblema de rectitud) són els símbols principals.

Reconegudes personalitats de tot el món han sigut maçons i a Catalunya, personatges com Lluis Companys, Joan Gamper, o Ernest Lluch entre altres, han tingut relació amb la maçoneria.

VOREJADA DE VERD

"Espiral arbrada", al Parc de l'Estació del Nord

Sens dubte, en una imaginària competició d’espais verds ciutadans, la cantonada que habito actualment, Ausiàs Marc-Sardenya, guanyaria per golejada a les cantonades anteriors. Ja vaig mencionar l’escassa presència de zones verdes a l’entorn d’Enric Granados, i no caldria aclarir que l’absència d‘aquestes zones era total pel barri gòtic de la Portaferrisa.

Il·lustració F. Gili

Allà ho suplíem pujant al terrat, que no era precisament verd però resultava idoni per jugar i respirar, donades les seves generoses dimensions. En el blog de Contes i Narracions, ja fa uns anys, li vaig dedicar una entrada sencera impregnada de nostàlgia; “SublimTerrat”* ho vaig titular i l’acompanyava amb un dibuixet on la meva germana i jo corríem entre un laberint de llençols.

Letamendi nord. Potser massa ombra? 

A la casa d’Enric Granados no hi havia terrat però en canvi teníem a tocar la plaça  Letamendi, un singular espai romboïdal enmig de l’eixample, format per super-xamfrans i dividit pel sorollós trànsit rodat del carrer d’Aragó. D’aquesta divisió en resultaven dos espais triangulars. En l’època en que hi solíem anar, la zona nord estava preferentment ocupada per mares i criatures i la zona sud era utilitzada per un personal més variat. Encara que soni a increïble, aquestes petites places eren llocs bastant tranquils ja que, un cop hi érem, la nostra oïda s’habituava al brogit imperant i en prescindia totalment.

Palmeres a la zona sud. Foto Gili

L’arbrat i uns quants arbustos, intentaven aportar certa sensació de natura i gràcies a tot plegat els meus fills van poder gaudir d’un mínim de sorra i d’algun gronxador quan eren petits. Fa pocs dies hi vaig passar i vaig veure que els arbres havien crescut molt i que l'enjardinat havia canviat. Les palmeres washingtònies semblaven voler esgarrapar el cel i en la part nord l’ombra em van semblar excessiva, de cara al fred hivern.

El meu barri actual sí que està envoltat de zones verdes: d’una banda s’han fet jardins en l’interior de dues illes de cases properes: els jardins de Lina Òdena i la Carretera Antiga d’Horta; amdos tenen accessos per Ausiàs Marc i Alí Bei.

Parc de l'Estació del Nord

Així mateix tenim el Parc de l'Estació del Nord*, una zona creada el 1988 que va de Nàpols a Lepant, passant per sota dels ponts de Sardenya i Marina. Aquest parc es caracteritza per un traçat integrador, que fusiona natura i escultura amb varies creacions de ceràmica vidriada blanca i blava sobre la gespa verda (actualment no gaire), de l’artista americana Beverly Peppers, que prenen el nom de “Cel caigut”. Prop del carrer Sardenya hi ha una altra creació amb til·lers, “Espiral arbrada”, i passat els ponts el parc s’allargassa fins una àrea dedicada a jocs infantils i una zona per gossos, amb varietat de vegetació.

Parc de la Ciutadella

Tot això sense oblidar que, ben a prop, tenim el nostre parc  per excel·lència, el que estimem tots els barcelonins, el Parc de la Ciutadella, un lloc carregat d’història i de racons evocadors, que va recobrar la pròpia dignitat després d’un passat que ara tenim més present que mai.

D’espais per airejar-me en tinc molts però de vegades el que costa és saber trobar el temps per fer-ho.