 |
| El port de Barcelona als anys cinquanta |
M'agrada molt el mar. Quan vivia a la primera cantonada, a la Portaferrissa, pressentia la seva proximitat i molts dies podia percebre una especial olor salabrosa que em transmetia bones sensacions. El mar formava part d’un imaginari ple d’atractius, un imaginari aventurer que no corresponia a la realitat en blanc i negre que ens tocava viure.
Les passejades dominicals amb el meu pare pels molls d’aigua oliosa de
Barcelona, eren viscudes amb ulls benevolents, sobretot si acabàvem
navegant en una “Golondrina” fins al “Rompeoles”
i compràvem una paperina de cacauets per distreure la gana al tornar.
L'ambient portuari era bastant inhòspit en aquell temps.El recordo ple de
grues, de cordes, de pilars negres d’amarratge, de vies i de vagons. Al pare li
agradava transitar per aquell món i nosaltres, la meva germana i jo, l’anàvem seguint encuriosides.
Em
cridaven l’atenció els vaixells grans de passatgers, encara que la majoria eren
de mercaderies i petroliers. Després de saludar al senyor Colom que,
impertèrrit, assenyalava qui sap on, enfilàvem Rambla amunt cap a la Portaferrissa.
Amb la mare vivíem el mar d’una manera ben diferent. Ella ens duia
a la platja, als banys Orientals, aquells banys amb departament exclusiu per a senyores.
Recordo la gran il·lusió que sentia quan la mare decidia portar-nos als banys.
Preparar-ho ja formava part de l’esdeveniment: la bossa amb el banyador (de
llana que picava), la tovallola, el flotador, la galleda, la pala i els motllos
per jugar amb la sorra.
A la rambla, davant mateix de la Virreina, hi havia
tres línies de tramvia que duien a la platja: el 33, el 59 i el 64, normalment
plens a vessar. Ni la sordidesa ambiental de la Barceloneta, ni la mala
qualitat de l’aigua, podien decebre les meves expectatives. Tampoc la piscina, d’aigua
gèlida, suposava un impediment perquè
trobés el bany deliciós. Em banyava tant en un lloc com en l’altre, fins que la
mare em renyava enfadada, quan em veia tremolant i amb els dits ben arrugats.
En aquella Barcelona gris de postguerra la meva ment acceptava sense reserves tota mena
d’inconvenients per tal de gaudir d’un dia de platja.
 |
| El que agafàvem nosaltres no anava tan ple. |
A propòsit dels tramvies, un dia, tornant dels Orientals, vaig convèncer la mare perquè em comprés una bossa de patates al xurrer que hi havia davant la parada de tramvies. La meva germana no va veure que nosaltres encara estàvem pagant i se li va ocórrer pujar al tramvia que arribava. El vehicle va arrencar tot seguit, amb el conseqüent esverament de la mare i meu. L’escena va ser contemplada pel conductor d’un automòbil que circulava per allà. -“Pugin al cotxe!- va ordenar el bon home. I ja ens podeu imaginar perseguint el tramvia dins d'aquell cotxe estrany, com si fóssim en una pel·lícula de lladres i serenos, mentre la mare tremolava neguitosa i jo plorava desconsoladament. El drama va acabar a la següent parada, al mateix passeig Nacional, quan vam veure que la meva germana baixava del tramvia, aconsellada pel cobrador i es disposava a desfer soleta el camí. Sort hi ha de la bona gent.
 |
| Foto Gili |
Em continua agradant molt el mar. Avui, des d’Ausiàs Marc, hem caminat per Marina, fins arribar al port olímpic, davant la torre Mapfre, l’hotel Arts i el gran peix de Frank Gehry. El dia era esplèndid, hi havia molta gent passejant i també molta a la sorra prenent el sol; ningú es banyava encara. Segurament l’aigua devia ser tan gèlida com la de la piscina dels Orientals.
La façana marítima de la Barcelona actual no té res a veure amb la que
vaig viure de petita. S'ha obrat un miracle: edificis agosarats, avingudes arbrades, parcs, jardins i un ambient
molt més sanejat, configuren un canvi espectacular. Ara és una ciutat oberta al mar que ofereix un
port atractiu i un seguit de platges en bon estat.
 |
| Edificis atrevits. Fotos Gili |
 |
| Els monuments també són atrevits. Foto Gili |
Val la pena aprofitar-ho!
+de+P1020701.JPG)
