dimarts, 29 d’abril del 2014

UNA RELACIÓ SENSE FISSURES

El port de Barcelona als anys cinquanta

M'agrada molt el mar. Quan vivia a la primera cantonada, a la Portaferrissa, pressentia la seva proximitat i molts dies podia percebre una especial olor salabrosa que em transmetia bones sensacions. El mar formava part d’un imaginari ple d’atractius, un imaginari aventurer que no corresponia a la realitat en blanc i negre que ens tocava viure.




Les passejades dominicals amb el meu pare pels molls d’aigua oliosa de Barcelona, eren viscudes amb ulls benevolents, sobretot si acabàvem navegant en una  “Golondrina” fins al “Rompeoles” i compràvem una paperina de cacauets per distreure la gana al tornar.


L'ambient portuari era bastant inhòspit en aquell temps.El recordo ple de grues, de cordes, de pilars negres d’amarratge, de vies i de vagons. Al pare li agradava transitar per aquell món i nosaltres, la meva germana i jo, l’anàvem seguint encuriosides.





Em cridaven l’atenció els vaixells grans de passatgers, encara que la majoria eren de mercaderies i petroliers. Després de saludar al senyor Colom que, impertèrrit, assenyalava qui sap on, enfilàvem Rambla amunt cap a la Portaferrissa.


Amb la mare vivíem el mar d’una manera ben diferent. Ella ens duia a la platja, als banys Orientals, aquells banys amb departament exclusiu per a senyores. Recordo la gran il·lusió que sentia quan la mare decidia portar-nos als banys. Preparar-ho ja formava part de l’esdeveniment: la bossa amb el banyador (de llana que picava), la tovallola, el flotador, la galleda, la pala i els motllos per jugar amb la sorra. 





A la rambla, davant mateix de la Virreina, hi havia tres línies de tramvia que duien a la platja: el 33, el 59 i el 64, normalment plens a vessar. Ni la sordidesa ambiental de la Barceloneta, ni la mala qualitat de l’aigua, podien decebre les meves expectatives. Tampoc la piscina, d’aigua gèlida,  suposava un impediment perquè trobés el bany deliciós. Em banyava tant en un lloc com en l’altre, fins que la mare em renyava enfadada, quan em veia tremolant i amb els dits ben arrugats. En aquella Barcelona gris de postguerra la meva ment acceptava sense reserves tota mena d’inconvenients per tal de gaudir d’un dia de platja.

El que agafàvem nosaltres no anava tan ple.

A propòsit dels tramvies, un dia, tornant dels Orientals, vaig convèncer la mare perquè em comprés una bossa de patates al xurrer que hi havia davant la parada de tramvies. La meva germana no va veure que nosaltres encara estàvem pagant i se li va ocórrer pujar al tramvia que arribava. El vehicle va arrencar tot seguit, amb el conseqüent esverament de la mare i meu. L’escena va ser contemplada pel conductor d’un automòbil  que circulava per allà. -“Pugin al cotxe!- va ordenar el bon home. I ja ens podeu imaginar perseguint el tramvia dins d'aquell cotxe estrany, com si fóssim en una pel·lícula de lladres i serenos, mentre la mare tremolava neguitosa i jo plorava desconsoladament. El drama va acabar a la següent parada, al mateix passeig Nacional, quan vam veure que la meva germana baixava del tramvia, aconsellada pel cobrador i es disposava a desfer soleta el camí. Sort hi ha de la bona gent.

Foto Gili

Em continua agradant molt el mar. Avui, des d’Ausiàs Marc, hem caminat per Marina, fins arribar al port olímpic, davant la torre Mapfre, l’hotel Arts i el gran peix de Frank Gehry. El dia era esplèndid, hi havia molta gent passejant i també molta a la sorra prenent el sol; ningú es banyava encara. Segurament l’aigua devia ser tan gèlida com la de la piscina dels Orientals.


La façana marítima de la Barcelona actual no té res a veure amb la que vaig viure de petita. S'ha obrat un miracle: edificis agosarats, avingudes arbrades, parcs, jardins i un ambient molt més sanejat, configuren un canvi espectacular. Ara és una ciutat oberta al mar que ofereix un port atractiu i un seguit de platges en bon estat.
Edificis atrevits. Fotos Gili
Els monuments també són atrevits.
Foto Gili













                         Val la pena aprofitar-ho!

dijous, 24 d’abril del 2014

LLIBERTAT

          

            Una Història, una Cultura, un poble que desitja ser lliure; 
                               un llegat al que hem de ser fidels. 
                                          Una Catalunya nova.
                                        La Catalunya que volem.

               La Llibertat guiant al poble i la Simfonia del Nou Món
                           dos símbols solemnes d'aquest desig.




dilluns, 21 d’abril del 2014

PASSEJADES PER L'EMPORDÀ

Finestra interior. Foto Gili

Des de la casa de Vilajuïga, voldria apuntar unes breus impressions sobre el paisatge i la realitat actual de la comarca, fetes en passejades per llocs propers. La meteorologia ens ha volgut regalar uns dies de Setmana Santa insòlitament esplèndids, cosa que agraïm els soferts habitants d’aquestes contrades tramuntanals.





Ha florit el jardí.  Foto Gili
El paisatge ha deixat enrere l’aspror hivernal i s’ha vestit amb tonalitats alegres. Els sarments de vinya mostren atapeïts brots novells, les catifes de blat i pastures llueixen el millor verd, els marges, esquitxats de vermell i de groc esdevenen amables i l’aire perfumat escampa arreu l’arribada de la nova estació.
.
Vinyes a Vilajuïga. Foto Gili

És un fet natural que a hores d'ara ja no m’hauria de sorprendre però, inevitablement cada any sento la mateixa admiració quan es produeix l’esclat primaveral. Aquests dies, caminar pels afores de Vilajuïga i contemplar els olivars nets i les vinyes ben arrenglerades, és tot un plaer.

Oliveres a Vilajuïga. Foto Gili


Foto Gili
Dilluns vam anar a Castelló d’Empúries que està tan sols a deu kilòmetres de Vilajuïga, enmig de la plana empordanesa. Era aviat i pels carrers hi havia molt poca gent. Castelló d’Empúries és un poble amb molta història al darrere. L’antic esplendor feudal, com a capital del Comtat d’Empúries encara és ben visible en alguns indrets del nucli vell. La catedral, magnífica, sorprèn per la grandiositat i dóna idea del que la població va representar en altres temps.


El Portal de la Gallarda. Foto Gili

El canal de la farinera. Foto Gili
Aquest poble ha viscut sempre de l’agricultura i la ramaderia però, a partir dels anys seixanta, ha vist com s'incrementava el seu potencial econòmic amb la creació d’un altre nucli urbà, al costat del mar, que sorgí del no res: la marina residencial Empuriabrava, al golf de Roses. Les terres que ocupa actualment aquesta gegantina urbanització, fins fa mig segle eren aiguamolls i terres de pastures (closes), amb cinc grans masos o cortals i minúscules parcel·les dedicades al cultiu de blat, farratge i a la cria de bestiar, sobretot cavallí. Aquest accentuat contrast entre els dos nuclis castellonins i la distància física que els separa, ha fet que visquin al marge l’un de l’altre. Nosaltres, naturalment, preferim l'encant del Castelló antic.


Port de la Selva

Dimecres vam decidir donar un tomb per Port de la Selva. Aquesta població, una de les més boniques del litoral empordanès, ha sabut conservar l’encant primitiu dels nuclis pescadors. La vista del front marítim que ens ofereix mentre ens hi apropem composa una postal extraordinària. Les platges situades a la part septentrional són cales rocalloses de gran bellesa que ja formen part del Cap de Creus. La gran platja del poble està encarada a tramuntana. El dimecres bufava una mica i vam cercar la protecció d’una terrassa de bar arraconada.

El monestir de Sant Pere de Roda
Des d’allà gaudíem de la vista sobre la badia i la serra de Verdera, on està enclavat el monestir de San Pere de Roda. Contemplant el gran cenobi vam comentar que, foradant aquesta serra, a l’altre costat trobaríem Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga. Fins fa poc només es podia accedir al monestir des d’una carretera que sortia precisament de Vilajuïga. Als anys vuitanta se’n va construir una altra des de Port de la Selva i ara es pot optar per fer la pujada o la baixada per qualsevol de les dues. La visita al monestir benedictí és una experiència inoblidable i per a nosaltres una mena de ritual que possiblement encara farem aquests dies.

Il·lustració Francina
Del conte El pastor i la sirena

Il·lustació Francina
Del conte El pastor i la sirena 

Aquest contrast entre la plana i la muntanya, entre la serra i el mar, és el que ha creat el mite de la sirena i el pastor.

    Si sabessis el mar com és bonic!
    Si veiessis la llum de la carena!

dilluns, 7 d’abril del 2014

LA SENYORA FLORA I EL SENYOR JOAQUÍN

La senyora Flora vivia a tocar del cel, dalt del terrat, en un espai minúscul, que compartia amb el seu marit, el senyor Joaquín.
La senyora Flora tenia la veu suau, la mirada afable i un somriure acollidor. El seu marit era el vigilant de nit de “La Física”, l’establiment de robes situat als baixos de la nostra finca allà, a la Portaferrissa. Degut a la seva feina dinaven molt aviat, i després ell es retirava a dormir tota la tarda, per estar ben despert a l’hora de vigilar. Era un home gras i veu potent que ens infonia un cert respecte. La senyora Flora vivia pendent de l’horari del marit: el menjar, la casa, la roba, el silenci, tot girava a l’entorn del senyor Joaquín.
La senyora Flora i el senyor Joaquín no tenien fills i havien vingut de Múrcia buscant una oportunitat de treball, com tants i tants coetanis seus. Van trobar feina i pis en el número 23 de la Portaferrisa i s’hi van quedar. La feina tenia la pega de l’horari i el pis era petit i enlairat. Havien de pujar un munt de graons fins arribar-hi, més de cent. A l’hivern hi feia un fred que pelava i a l’estiu molta calor, però malgrat tot s’hi van avenir. Eren temps difícils.
La senyora Flora havia aconseguit que la raconada de terrat que quedava al costat de la seva caseta fos un perllongament de la llar. Amb quatre fustes hi van engiponar uns prestatges per guardar estris, un parell de cadires i un fogonet de carbó. Quan feia bon temps li agradava cuinar en aquell racó.

                                                                                                Il·lustració Francina

La meva germana i jo, que a l’estiu acompanyàvem la mare al terrat quan rentava la roba, ens quedàvem palplantades com dos estaquirots, mirant com feia el dinar. El menú era sempre el mateix: un guisat de carn amb patates. La dona tan aviat feia anar el ventall d’espart com remenava la cassola o afegia algun ingredient al guisat. Tot allò era fascinant. Quan ho tenia fet entrava la cassola al menjador; nosaltres dues, que li anàvem seguint el passos per tot arreu, sèiem en unes cadires sota la finestra, davant mateix de la taula, per contemplar com menjaven.

Ells anaven fent però ben aviat el senyor Joaquín deia: “Flora, moja un trozo de pan para las niñas”. I la senyora Flora, somreia obedient i sucava un mos de pa per a cada una. Puc assegurar que, a la una del migdia, aquell trosset de pa sucat era molt millor que qualsevol llaminadura.

Un dia vaig saber que el senyor Joaquín estava ingressat en un hospital i pel veïnat es repetien les paraules gangrena i amputació, dos mots encara inèdits en el meu vocabulari. Recordo que la meva mare l’anava a veure algunes vegades, mentre nosaltres dues ens quedàvem jugant a casa d’una cosina que vivia prop de l’hospital. Quan el senyor Joaquin va tornar a casa seva li faltava una cama. Tota la gent de l’escala va pujar a veure’l i el pobre home es va emocionar i recordo que em va abraçar plorant. Després d’això van deixar aquell piset, van tornar al seu poble i ja no els vaig veure més.


L’altre dia, des dels terrats de la Catedral, vaig voler retratar el meu terrat de la Portaferrissa, aquell retall minúscul, perdut enmig del teixit urbà i em van venir al cap la senyora Flora i el senyor Joaquín. Hi ha fets i persones que no s’esborren mai de la memòria per anys que passin. La rodona vermella correspon a la caseta on vivien.

Quan baixàvem en l’ascensor de la Seu, vaig estar parlant amb l’encarregat i ell em va comentar que normalment la gent retrata la Catedral des de casa i que jo ho havia fet al revés: retratava la meva casa des de la Catedral.

dissabte, 29 de març del 2014

LA MEVA CATEDRAL

Fotografia de família després del meu bateig a la Catedral
Dic la meva perquè des del naixement he mantingut un lligam molt estret amb la Catedral de Barcelona. Els meus primers plors ja devien ressonar enmig de les seves naus gòtiques el dia que em van batejar.
Abans, quan sortia de casa, a la Portaferrissa, tan sols calia seguir per  Boters i ja apareixia al meu davant. Les seves campanes eren la música de fons que ens acompanyava a tothora i solíem citar el repicar de la Tomasa, la campana més gran de totes, quan volíem expressar que un fet mereixia ser molt celebrat.

Foto Margineda
Foto Gili
De ben petits hi vaig dur als meus fills i més tard també hi he dut els meus néts, a veure l’ou com balla i a donar pa a les oques del claustre. És un lloc que m'ha acompanyat sempre. Quan em vaig traslladar al carrer Enric Granados podia veure l’agulla del cimbori des del balcó de casa i ara, des d’Ausiàs Marc, també la veig.



La plaça Nova de la meva infantesa
L’àmbit de la catedral de la meva primera infantesa era molt diferent de com és ara. La plaça Nova quedava molt més tancada. Hi havia una sèrie d’edificis, enderrocats el 1955, que encara recordo bé. Acabada la guerra ja s’havia produït un primer enderroc, el de les cases situades al davant mateix de la catedral, malmeses per les bombes. Llavors ja es va anar eixamplant la zona i es van edificar el grup de cases on hi ha ara l'hotel Colón. Finalment, tot plegat va convertir l’espai en una avinguda, que deixava al descobert l’antiga muralla i proporcionava perspectiva a la catedral.

El grup de cases enderrocades l'any 1955


Avui, amb el meu marit, m'hi he tornat a passejar amb la intenció de conservar l'ànim desapassionat del qui observa un lloc per primer cop, però dubto que ho hagi aconseguit.





L'interior de la catedral presentava un aspecte imponent: majestuosa i ben il·luminada, lluïa tot l'esplendor del gòtic; el cor m'ha semblat una meravella i els retaules de les capelles laterals els he trobat magnífics, molt ben restaurats i molt ben retolats. Crec que a la nostra catedral no se li ha atorgat la importància que es mereix.







El campanar del Pi llueix una senyera. Foto Gili




Amb paciència, m’he obert pas entre el turisme invasor (benvingut sigui!), fins arribar a  l’ascensor que condueix als terrats. Actualment, tan sols s’hi pot circular per un espai bastant limitat ja que encara estan en fase de restauració, però he fet algunes fotografies que m’han semblat interessants. Mentre hi érem les campanes Honorata i Eulàlia ens han obsequiat repicant l’hora més llarga, les dotze, salutació que ha estat reblada per altres campanars veïns i per un encantador concert del carilló de la Generalitat.

Arcades de les tres naus. Foto Gili
Retaule Gòtic de Lluís Borrassà. Foto Gili
Tomba de Santa Eulàlia a la cripta. Foto Margineda
Baptisteri. Aquí em van dutxar per primer cop. Foto Gili
De retorn a l’interior de la seu,  hem retratat alguns aspectes dels arcs gòtics, de les capelles laterals, de la cripta de Santa Eulàlia, i del baptisteri. Passant davant la porta de Sant Iu, he recordat aquella cap de turc, la carassa, que penjava de l’orgue i movia els ulls i la boca; de petita em feia terror. Actualment ja no hi és. La vaig tornar a veure fa uns anys en una mena de magatzem del trifori i encara em va esgarrifar. Ara l’han volgut reproduir en forma d’un capgròs més simpàtic, que surt al carrer en determinades celebracions i reparteix caramels a la quitxalla.

 Foto Gili
Gàrgola de l'unicorn. Foto Margineda
Sabata medieval. Foto Gili
Deambulant pel claustre, he saludat al remullat Sant Jordi de la font, (quantes vegades hi havia begut!), a les meves amigues les oques (avui no duia cap trosset de pa i em miraven suplicant) i després he sortit a l’exterior per retratar la gàrgola més punxeguda, la de l'unicorn i la curiosa peça de calçat situada al carrer Sant Iu, al costat de la finestra que correspon a la capella de Sant Marc, patró del gremi sabater. També he retratat la casa dels Canonges, antiga seu de la nostra Escola.

La casa dels Canonges. Foto Gili
De la Catedral de Barcelona i els seus voltants se'n podria parlar hores senceres però no és el cas. Per això us remeto a l’adreça on s’hi explica la seva història amb tots els ets i uts. Val la pena.

dimarts, 25 de març del 2014

NO M'AGRADA LA TRAMUNTANA


-No t’agrada la tramuntana? -la pregunta em va sobtar.
-No, no m’agrada gens -vaig contestar de manera quasi automàtica.
La meva amiga Mercè i jo érem dins d’una merceria de Figueres per comprar un parell de coses que necessitàvem. La dependenta que ens atenia havia obert una caixa plena de cintes de colors i mentre triàvem i enraonàvem, ella em va sentir malparlar del vent que bufava amb força a l’exterior. Em va sobtar que intervingués en la conversa perquè no la coneixia de res; el to i el somriure eren més aviat desafiadors.
-Llavors, per què vens? -insistí la dependenta.
-Que per què vinc? -vaig repetir, endevinant que el meu comentari sobre el famós vent no li havia agradat gens. Tot seguit em vaig refer:
-Doncs, mira, vinc per moltes coses, moltes; però per la tramuntana ja et dic jo que no –vaig concloure categòrica.
Pintura d'Evarist Vallès amb els claus
 que simbolitzen la tramuntana.

Potser hauria d’haver fet una relació dels motius que tinc per anar a l’Empordà: pel paisatge, per les platges properes, perquè hi tinc una casa, una família i uns amics i, sobre tot, perquè és on va néixer el meu marit i on hem volgut continuar arrelats. Tot això li podria haver dit però no en vaig tenir ganes. Vaig considerar que la noia era bastant impertinent i que estimava tant la seva terra que era incapaç de tolerar que algú hi trobés defectes. Semblava evident que a ella aquell vent aterridor li agradava molt.

 Originada per un desequilibri atmosfèric entre pressions altes i baixes, la tramuntana dota a la comarca d’un caràcter especial. Reconeguts autors consideren que és un element que influeix sobre tot en l’agricultura i repercuteix en nombrosos efectes biològics,  geològics i fins i tot psicològics. Sobre aquests últims es podria escriure molt.

Dibuix d'en Jap ironitzant sobre els efectes
 de la tramuntana a la carretera.
Anteriorment ja havia tingut ocasió d’observar que, a molts empordanesos, no els plau gens que es critiqui la tramuntana. Per a ells és un senyal d’identitat que esgrimeixen amb orgull. Alguns mantenen que és un vent benefactor que saneja l’atmosfera i s’emporta tots els microbis. Clar que no afegeixen que moltes vegades també arrenca persianes, destrossa collites, fa volar testos, tendals, teules i teulades senceres, rètols, bastides i moltes altres coses, però això per a ells només són petits detalls que no val la pena mencionar. Tots aquí hem viscut experiències personals sobre els efectes d’aquest vent devastador: un dia em vaig oblidar de fermar bé una persiana i no l’hem tornat a veure mai més; no sabem on va anar a parar. En una altra ocasió van ser uns texans els que van sortir volant de l’estenedor; després d’una recerca intensiva van aparèixer encastats i bruts a l’enreixat de l’hort veí.

El pi que ens va tombar la tramuntana. Foto Margineda
 Però l’ensurt més gran va tenir lloc el mes de març del 2005, quan va arrencar d’arrel un pi enorme del nostre jardí. Molta gent del poble ho va voler retratar.
Ja vaig tenir una lleugera idea de la seva força el primer dia que vaig posar els peus a Vilajuïga. Hi vaig anar en tren, acompanyada per la meva germana i, abans d’arribar a l’estació, vaig gosar repentinar-me per causar bona impressió a la família del meu futur marit. El tren, cosa rara, va arribar abans d’hora, a l’estació encara no hi havia ningú esperant-nos i feia una tramuntana espantosa. Potser és innecessari aclarir en quin estat va quedar el meu pentinat.

Arbres i arbustos cremats prop de casa l'agost del 2000. Foto Margineda
En un pla ja més dramàtic, no hem d’oblidar que, en un incendi, el fort vent i el foc són una combinació letal, impossible de combatre. El fet que es produeixi amb certa periodicitat aquesta desgraciada circumstància, fa sospitar que s’hagi aprofitat un dia de tramuntana per afavorir deliberadament el sinistre.
En aquests moments sóc a la casa de Vilajuïga i mentre escric sento el buf de la tramuntana bramulant a fora. Avui, però, no és de les més fortes i sembla que tendeix a minvar. Demà potser farà un dia tranquil i és molt possible que la climatologia d’aquest país ens regali un cel blau espectacular, per compensar-nos de la ventada.

"El faig ajagut", que creix completament inclinat degut al fort vent. Foto M. Queralt 

El famós vers del gran poeta empordanès Fages de Climent, “Oració al Crist de la tramuntana”, implora al  Totpoderós que posi seny a tot plegat:

                            Braços en creu damunt la pia fusta,
                          Senyor, empareu la closa i el sembrat,
                            doneu el verd exacte al nostre prat
                                i mesureu la tramuntana justa 
                         que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.



Salvador Dalí, gran amic d'en Fages de Climent,  va voler retre homenatge al poema, fent la seva particular interpretació del "Crist de la tramuntana".

dilluns, 17 de març del 2014

DEL FUM AL TRÀNSIT

D’entrada no ofereix gens d'atractiu iniciar un relat sobre una via ingrata i sorollosa com és el carrer Aragó, però ho faig perquè per mi era un indret molt proper quan vaig anar a parar a la cantonada Enric Granados-Consell de Cent. Començaré fent una mica d’història dels espais que vaig freqüentar.

El carrer Aragó al tram Passeig de Gràcia-Rambla Catalunya

Fins l’any 1960 s’hi podia veure passar el ferrocarril sota una rasa feta el 1882, la qual cosa li donava un aspecte bastant insòlit. Era com una ferida oberta enmig del carrer. A més a més, per tal de no entorpir el trànsit de les vies perpendiculars, hi havia un pont a cada encreuament. La rasa estava protegida per una balustrada modernista i a cada banda hi havia un carril per la circulació rodada i una vorera per a vianants. Per tot plegat aquest carrer té una amplària més gran que la resta de vies transversals.

La fumera del tren passant pel carrer Aragó

És fàcil d’imaginar les molèsties acústiques i de salubritat que els fums de les màquines de vapor causaven als veïns. Les façanes presentaven un lamentable aspecte ennegrit.

El baixador del Passeig de Gràcia

A l’alçada del Passeig de Gràcia hi havia un baixador fet l’any 1902 per l’arquitecte Salvador Soteras. Als anys vint se’n va fer un altre amb entrada per Pau Claris. Lògicament els dos van desaparèixer quan es va cobrir la rasa ferroviària l’any 1960. Llavors el carrer es va convertir en una mena de carretera molt útil per l'intens trànsit rodat. Als primers anys seixanta aquell sector no formava part dels meus recorreguts habituals, ja que encara vivia en ple barri gòtic, però recordo perfectament l’estrany forat així com la presència insòlita del baixador enmig del carrer.

Aragó-Letamendi amb la rasa acabada de cobrir

Quan vaig anar a viure a Enric Granados, el carrer Aragó ja presentava l’aspecte actual. Per mi era un lloc de pas obligat per acompanyar els meus fills al parvulari, anar al mercat del Ninot o per cercar uns moments de descans a la plaça Letamendi.

Hisenda presidint la plaça Letamendi
Aquesta plaça no ha estat mai afortunada: dividida en dos pel fossar ferroviari, més tard pel caudal automovilístic i, des de fa uns anys, dominada per l’ombra sinistra d’Hisenda, sembla destinada a despertar l’antipatia dels barcelonins. No obstant jo recordo amb cert enyor les estones de lleure passades amb els  fills petits i amb la meva mare ja velleta.


Seguint pel carrer Aragó, abans d’arribar al Passeig de Gràcia trobem un lloc presidit per dos edificis enfrontats de naturalesa absolutament dispar: a la vorera sud, el Servei Estació i ben bé al seu davant,  la Fundació Tàpies.

La fundació Tàpies


Aquest últim edifici, aixecat l’any 1879, era abans l’editorial Montaner i Simon i  una de les primeres grans obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, nebot del propietari. Pionera del moviment modernista, la seva façana mostra un estil poc convencional i la utilització del maó vist li dóna un cert aire mudèjar.

Es dóna el cas que en aquesta editorial van coincidir durant un temps dos escriptors ben estimats per tots nosaltres: Pere Calders i Jesús Moncada.

Actualment la part superior de l’edifici està coronada per una obra del mateix Tàpies, titulada “Núvol i cadira”. La Fundació Tàpies, inaugurada el 1984, és un centre cultural dedicat a la vida i obra de l’artista. A part de la col·lecció permanent, en el museu s’hi realitzen nombroses exposicions temporals d’art contemporani.


El Servei  Estació original
El Servei Estació va ser fundat el 1924 com a benzinera, la primera de la ciutat. Per aquesta raó conserva encara el nom que duia en origen. Més endavant, va deixar de ser-ho i es dedicà als articles derivats del petroli, plàstics i similars. Actualment ven tota classe de materials per la casa i el bricolatge. Gairebé la majoria de nosaltres hi hem hagut d’acudir algun cop cercant un article especial que tan sols allà podrem trobar. Això sí, quan hi anem hem de procurar reunir primer una bona dosi de paciència.