dijous, 19 de desembre del 2013

GRAN RESSÒ!


Il·lustració F. Gili

                                 El món sencer es fa ressò de la gran notícia!

diumenge, 15 de desembre del 2013

PASSEJANT AMB AUSIÀS MARC



El carrer Ausiàs Marc, que des de fa deu anys és el meu, porta el nom d’un gran poeta medieval, força conegut, que vaig tenir el goig d’estudiar una miqueta l’any passat, en l’assignatura “Autors imprescindibles” amb la Dolors Vinyoles. Vaig trobar molt interessant la vida d’aquest noble cavaller, enamoradís, apassionat i ple de contradiccions, que va utilitzar la llengua catalana per construir una obra poètica reconeguda, en la que expressa la seva angoixada lluita entre la virtut i el pecat.

La casa Antònia Puget

El carrer que Barcelona li ha dedicat no és gaire llarg per ser de l’Eixample, ja que comença a la plaça Urquinaona i acaba tallat per l’edifici de l’Auditori, al carrer Lepant. No sé què n’opinaria el poeta si el veiés, però jo crec que no es queixaria pas, ja que és un carrer amb edificis prou nobles,  dignes de la seva categoria. Corresponen, la majoria, al període modernista de més esplendor i estan signats per arquitectes reconeguts com Enric Sagnier i altres d’igual prestigi.  Els trobem a l’inici de la via fins arribar al Passeig de Sant Joan. Entre Bruc i Girona, per posar un exemple, podem veure una sèrie imponent d’edificis on destaca la casa Antònia Puget, seu de la fundació d’art Vila Casas*.

La meva cantonada Ausiàs Marc-Sardenya. Foto F. Gili
Després del Passeig de Sant Joan, el panorama fa un canvi i l’arquitectura es democratitza. Ja no hi veiem vitralls, ni columnes, ni tribunes i encara que el traçat urbanístic sigui el mateix, ara ens ofereix la imatge d’un barri amb cases de nova construcció.

Veles e vents



Potser el senyor Ausiàs Marc ja no trobaria aquest carrer tan noble, però en tot cas crec que el seguiria mirant amb bons ulls, al comprovar la identitat geogràfica de les vies que el travessen. Enmig d’un nomenclàtor Mediterrani, amb noms com Nàpols, Sicília i Sardenya, l'autor de "Veles e vents" reviuria les seves aventures guerreres pels mars d’Itàlia i segurament sentiria que és a casa.


L'Auditori. Foto F. Gili

A l’encreuament Sardenya-Ausiàs Marc, s'hi afegeix el carrer Ribes, i es forma la plaça Fort Pienc. Continuant fins Marina i Lepant arribem ja al final del carrer i anem a topar amb l’Auditori*. Aquest és un gran edifici, dissenyat per l’arquitecte Rafael Moneo, inaugurat l’any 1999. És la seu de l’Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya i acull també l’Escola Superior de Música, així com el Museu de la Música, que aplega una extensa mostra d’instruments de diferents èpoques i cultures.


El Teatre Nacional. Foto F. Gili
Darrera mateix de l’Auditori trobem el Teatre Nacional* de Catalunya. Aquest edifici dissenyat per Ricard Bofill, va ser inaugurat l’any 1996. Segueix una programació regular a través de les seves tres sales: Sala Gran, Sala Petita i Sala Tallers.

A la vista d’aquests espectaculars edificis, crec que Ausiàs Marc, com a poeta i home de gran sensibilitat, sentiria l’orgull de veure que la cultura, la seva i la de tots, encara perdura a casa nostra, malgrat les dificultats que ha anat trobant al llarg del segles.

dilluns, 9 de desembre del 2013

EM PASSO A LA DRETA (DE L'EIXAMPLE)

La meva cantonada actual al carrer Ausiàs Marc-Sardenya. Foto Margineda
Aquest recorregut per diferents cantonades em porta a escriure sobre la que habito ara, la cantonada Ausiàs Marc-Sardenya, a la dreta de l’Eixample. He de confessar que, després de decidir-ho m’ha vingut una certa mandra, la mateixa que vaig sentir quan feia la primera entrada a Portaferrissa-Duc, i també la que em va envair amb el meu primer escrit sobre Enric Granados-Consell de Cent. Encetar temes nous sempre m’ha inquietat; són tantes les coses que es poden dir que no saps per on començar. Ara bé, deixar-ho un cop hi estic ficada encara em costa més. Vull dir amb això, que les passejades per l’ahir m’han fet considerar aquells indrets amb la mirada del qui vol observar des de fora, i al mateix temps no pot evitar reviure moments passats. Sentimentalment això és complicat però he de dir que han estat unes experiències molt gratificants que encara no penso deixar. Més endavant tornaré a fer més passejadetes per aquelles cantonades tan entranyables per mi.
Seguint, doncs el meu periple, avui vaig a parar a la dreta de l’Eixample; no a la dreta clàssica, la que va edificar les cases amb més pedigrí de Barcelona, sinó a la nova dreta, la que es va anar formant a partir del Passeig de Sant Joan, i que a la part baixa pren el curiós nom de Fort Pienc. Curiós per ignorat, és clar, perquè abans d’anar-hi a viure, desconeixia totalment que aquest barri existia i que provenia de la construcció d’una fortificació militar per controlar la ciutat, després de la fatídica Guerra de Successió. Aquesta construcció es va mantenir fins l’any 1869, quan les vindicacions populars van promoure el seu enderrocament, juntament amb al de la Ciutadella. Així doncs, podem concloure que la història del Fort Pienc comença amb la demolició de les muralles.
L'antiga estació del Nord. Foto F. Gili
Molt a prop s’hi construí l’estació de ferrocarril del Nord, de la línia de Lleida, amb una façana molt vistosa, d’estil neoclàssic. A partir del tancament de l’estació l’any 1973 i més endavant, seguint l’empenta transformadora dels Jocs Olímpics, el barri va anar canviant totalment de fesomia: parc urbà, poliesportiu municipal, estació d’autobusos, llar de gent gran, centre cívic, mercat, biblioteca, escola bressol i primària...
Alguns equipament a la plaça Fort Pienc
Altres equipament culturals ja a nivell ciutadà, com l’Auditori i el Teatre Nacional, també conformen l’actual Fort Pienc.

Vista dels equipaments des de casa.
Foto F. Gili
Es pot dir que amb aquesta cantonada, he conegut de prop el que és la vida de barri ja que aquests equipaments són davant de casa meva. En les anteriors cantonades, tant a Portaferrissa com a Enric Granados, això es feia difícil perquè ambdues formen part de la ciutat històrica, la que compartim tots els barcelonins i no disposa d'espais tan grans utilitzables. En canvi, aquest tros d’Ausiàs Marc pertany a un barri que va estar molt temps ignorat i que ha anat creixent en habitants, en serveis i en voluntat de futur (té l'índex de població jove més elevat de l'eixample).
Llàstima que tot això m’hagi arribat un pèl tard, quan la meva demanda d’oferta social de cara a la família no m’és tan necessària, però de tota manera, benvingut sigui.
En successives entrades aniré perfilant les principals característiques d’aquest sector de l’Eixample.