Il·lustració F. Gili |
dijous, 19 de desembre del 2013
diumenge, 15 de desembre del 2013
PASSEJANT AMB AUSIÀS MARC
El carrer Ausiàs Marc, que des de fa deu anys és el meu, porta el nom
d’un gran poeta medieval, força conegut, que vaig tenir el goig d’estudiar una
miqueta l’any passat, en l’assignatura “Autors imprescindibles” amb la Dolors
Vinyoles. Vaig trobar molt interessant la vida d’aquest noble cavaller,
enamoradís, apassionat i ple de contradiccions, que va utilitzar la llengua catalana
per construir una obra poètica reconeguda, en la que expressa la seva angoixada
lluita entre la virtut i el pecat.
La casa Antònia Puget |
El carrer que Barcelona li ha dedicat no és gaire llarg per ser de l’Eixample, ja que comença a la plaça Urquinaona i acaba tallat per l’edifici de l’Auditori, al carrer Lepant. No sé què n’opinaria el poeta si el veiés, però jo crec que no es queixaria pas, ja que és un carrer amb edificis prou nobles, dignes de la seva categoria. Corresponen, la majoria, al període modernista de més esplendor i estan signats per arquitectes reconeguts com Enric Sagnier i altres d’igual prestigi. Els trobem a l’inici de la via fins arribar al Passeig de Sant Joan. Entre Bruc i Girona, per posar un exemple, podem veure una sèrie imponent d’edificis on destaca la casa Antònia Puget, seu de la fundació d’art Vila Casas*.
La meva cantonada Ausiàs Marc-Sardenya. Foto F. Gili |
Veles e vents |
Potser el senyor Ausiàs Marc ja no trobaria aquest carrer tan noble, però en tot cas crec que el seguiria mirant amb bons ulls, al comprovar la identitat geogràfica de les vies que el travessen. Enmig d’un nomenclàtor Mediterrani, amb noms com Nàpols, Sicília i Sardenya, l'autor de "Veles e vents" reviuria les seves aventures guerreres pels mars d’Itàlia i segurament sentiria que és a casa.
L'Auditori. Foto F. Gili |
A l’encreuament Sardenya-Ausiàs Marc, s'hi afegeix el carrer Ribes, i es forma la plaça Fort Pienc. Continuant fins Marina i Lepant arribem
ja al final del carrer i anem a topar amb l’Auditori*. Aquest és un gran
edifici, dissenyat per l’arquitecte Rafael Moneo, inaugurat l’any 1999. És la
seu de l’Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya i acull també
l’Escola Superior de Música, així com el Museu de la Música, que aplega una
extensa mostra d’instruments de diferents èpoques i cultures.
El Teatre Nacional. Foto F. Gili |
A la vista d’aquests espectaculars edificis, crec que Ausiàs Marc, com
a poeta i home de gran sensibilitat, sentiria l’orgull de veure que la cultura,
la seva i la de tots, encara perdura a casa nostra, malgrat les dificultats que
ha anat trobant al llarg del segles.
dilluns, 9 de desembre del 2013
EM PASSO A LA DRETA (DE L'EIXAMPLE)
La meva cantonada actual al carrer Ausiàs Marc-Sardenya. Foto Margineda |
Aquest recorregut per diferents cantonades em porta a escriure sobre
la que habito ara, la cantonada Ausiàs Marc-Sardenya, a la dreta de l’Eixample.
He de confessar que, després de decidir-ho m’ha vingut una certa mandra, la
mateixa que vaig sentir quan feia la primera entrada a Portaferrissa-Duc, i també
la que em va envair amb el meu primer escrit sobre Enric Granados-Consell de Cent. Encetar
temes nous sempre m’ha inquietat; són tantes les coses que es poden
dir que no saps per on començar. Ara bé, deixar-ho un cop hi estic ficada encara
em costa més. Vull dir amb això, que les passejades per l’ahir m’han fet considerar aquells
indrets amb la mirada del qui vol observar des de fora, i al mateix temps no pot
evitar reviure moments passats. Sentimentalment això és complicat però he de dir que han estat unes experiències molt
gratificants que encara no penso deixar. Més endavant tornaré a fer més passejadetes per aquelles cantonades tan entranyables per mi.
Seguint, doncs el meu periple, avui vaig a parar a la dreta de
l’Eixample; no a la dreta clàssica, la que va edificar les cases amb més
pedigrí de Barcelona, sinó a la nova dreta, la que es va anar formant a partir
del Passeig de Sant Joan, i que a la part baixa pren el curiós nom de Fort Pienc. Curiós per
ignorat, és clar, perquè abans d’anar-hi a viure, desconeixia totalment que aquest
barri existia i que provenia de la construcció d’una fortificació militar per
controlar la ciutat, després de la fatídica Guerra de Successió. Aquesta
construcció es va mantenir fins l’any 1869, quan les vindicacions populars van
promoure el seu enderrocament, juntament amb al de la Ciutadella. Així doncs, podem concloure que la història del Fort Pienc comença amb la demolició de les muralles.
L'antiga estació del Nord. Foto F. Gili |
Alguns equipament a la plaça Fort Pienc |
Vista dels equipaments des de casa. Foto F. Gili |
Llàstima
que tot això m’hagi arribat un pèl tard, quan la meva demanda d’oferta social
de cara a la família no m’és tan necessària, però de tota manera, benvingut sigui.
En successives entrades aniré perfilant les principals
característiques d’aquest sector de l’Eixample.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)