LA MEVA CATEDRAL

Fotografia de família després del meu bateig a la Catedral

Dic la meva perquè des del naixement he mantingut un lligam molt estret amb la Catedral de Barcelona. Els meus primers plors ja devien ressonar enmig de les seves naus gòtiques el dia que em van batejar.
Abans, quan sortia de casa, a la Portaferrissa, tan sols calia seguir per  Boters i ja apareixia al meu davant. Les seves campanes eren la música de fons que ens acompanyava a tothora i solíem citar el repicar de la Tomasa, la campana més gran de totes, quan volíem expressar que un fet mereixia ser molt celebrat.

Foto Margineda

Foto Gili

De ben petits hi vaig dur als meus fills i més tard també hi he dut els meus néts, a veure l’ou com balla i a donar pa a les oques del claustre. És un lloc que m'ha acompanyat sempre. Quan em vaig traslladar al carrer Enric Granados podia veure l’agulla del cimbori des del balcó de casa i ara, des d’Ausiàs Marc, també la veig.

La plaça Nova de la meva infantesa

L’àmbit de la catedral de la meva primera infantesa era molt diferent de com és ara. La plaça Nova quedava molt més tancada. Hi havia una sèrie d’edificis, enderrocats el 1955, que encara recordo bé. Acabada la guerra ja s’havia produït un primer enderroc, el de les cases situades al davant mateix de la catedral, malmeses per les bombes. Llavors ja es va anar eixamplant la zona i es van edificar el grup de cases on hi ha ara l'hotel Colón. Finalment, tot plegat va convertir l’espai en una avinguda, que deixava al descobert l’antiga muralla i proporcionava perspectiva a la catedral.

El grup de cases enderrocades l'any 1955

Avui, amb el meu marit, m'hi he tornat a passejar amb la intenció de conservar l'ànim desapassionat del qui observa un lloc per primer cop, però dubto que ho hagi aconseguit.

L'interior de la catedral presentava un aspecte imponent: majestuosa i ben il·luminada, lluïa tot l'esplendor del gòtic; el cor m'ha semblat una meravella i els retaules de les capelles laterals els he trobat magnífics, molt ben restaurats i molt ben retolats. Crec que a la nostra catedral no se li ha atorgat la importància que es mereix.

El campanar del Pi llueix una senyera. Foto Gili

Amb paciència, m’he obert pas entre el turisme invasor (benvingut sigui!), fins arribar a  l’ascensor que condueix als terrats. Actualment, tan sols s’hi pot circular per un espai bastant limitat ja que encara estan en fase de restauració, però he fet algunes fotografies que m’han semblat interessants. Mentre hi érem les campanes Honorata i Eulàlia ens han obsequiat repicant l’hora més llarga, les dotze, salutació que ha estat reblada per altres campanars veïns i per un encantador concert del carilló de la Generalitat.

Arcades de les tres naus. Foto Gili

Retaule Gòtic de Lluís Borrassà. Foto Gili

Tomba de Santa Eulàlia a la cripta. Foto Margineda

Baptisteri. Aquí em van dutxar per primer cop. Foto Gili

De retorn a l’interior de la seu,  hem retratat alguns aspectes dels arcs gòtics, de les capelles laterals, de la cripta de Santa Eulàlia, i del baptisteri. Passant davant la porta de Sant Iu, he recordat aquella cap de turc, la carassa, que penjava de l’orgue i movia els ulls i la boca; de petita em feia terror. Actualment ja no hi és. La vaig tornar a veure fa uns anys en una mena de magatzem del trifori i encara em va esgarrifar. Ara l’han volgut reproduir en forma d’un capgròs més simpàtic, que surt al carrer en determinades celebracions i reparteix caramels a la quitxalla.

 Foto Gili

Gàrgola de l'unicorn. Foto Margineda

Sabata medieval. Foto Gili

Deambulant pel claustre, he saludat al remullat Sant Jordi de la font, (quantes vegades hi havia begut!), a les meves amigues les oques (avui no duia cap trosset de pa i em miraven suplicant) i després he sortit a l’exterior per retratar la gàrgola més punxeguda, la de l'unicorn i la curiosa peça de calçat situada al carrer Sant Iu, al costat de la finestra que correspon a la capella de Sant Marc, patró del gremi sabater. També he retratat la casa dels Canonges, antiga seu de la nostra Escola.

La casa dels Canonges. Foto Gili

De la Catedral de Barcelona i els seus voltants se'n podria parlar hores senceres però no és el cas. Per això us remeto a l’adreça on s’hi explica la seva història amb tots els ets i uts. Val la pena.

NO M'AGRADA LA TRAMUNTANA

-No t’agrada la tramuntana? -la pregunta em va sobtar.

-No, no m’agrada gens -vaig contestar de manera quasi automàtica.

La meva amiga Mercè i jo érem dins d’una merceria de Figueres per comprar un parell de coses que necessitàvem. La dependenta que ens atenia havia obert una caixa plena de cintes de colors i mentre triàvem i enraonàvem, ella em va sentir malparlar del vent que bufava amb força a l’exterior. Em va sobtar que intervingués en la conversa perquè no la coneixia de res; el to i el somriure eren més aviat desafiadors.

-Llavors, per què vens? -insistí la dependenta.

-Que per què vinc? -vaig repetir, endevinant que el meu comentari sobre el famós vent no li havia agradat gens. Tot seguit em vaig refer:

-Doncs, mira, vinc per moltes coses, moltes; però per la tramuntana ja et dic jo que no –vaig concloure categòrica.

Pintura d'Evarist Vallès amb els claus
 que simbolitzen la tramuntana.

Potser hauria d’haver fet una relació dels motius que tinc per anar a l’Empordà: pel paisatge, per les platges properes, perquè hi tinc una casa, una família i uns amics i, sobre tot, perquè és on va néixer el meu marit i on hem volgut continuar arrelats. Tot això li podria haver dit però no en vaig tenir ganes. Vaig considerar que la noia era bastant impertinent i que estimava tant la seva terra que era incapaç de tolerar que algú hi trobés defectes. Semblava evident que a ella aquell vent aterridor li agradava molt.

 Originada per un desequilibri atmosfèric entre pressions altes i baixes, la tramuntana dota a la comarca d’un caràcter especial. Reconeguts autors consideren que és un element que influeix sobre tot en l’agricultura i repercuteix en nombrosos efectes biològics,  geològics i fins i tot psicològics. Sobre aquests últims es podria escriure molt.

Dibuix d'en Jap ironitzant sobre els efectes
 de la tramuntana a la carretera.

Anteriorment ja havia tingut ocasió d’observar que, a molts empordanesos, no els plau gens que es critiqui la tramuntana. Per a ells és un senyal d’identitat que esgrimeixen amb orgull. Alguns mantenen que és un vent benefactor que saneja l’atmosfera i s’emporta tots els microbis. Clar que no afegeixen que moltes vegades també arrenca persianes, destrossa collites, fa volar testos, tendals, teules i teulades senceres, rètols, bastides i moltes altres coses, però això per a ells només són petits detalls que no val la pena mencionar. Tots aquí hem viscut experiències personals sobre els efectes d’aquest vent devastador: un dia em vaig oblidar de fermar bé una persiana i no l’hem tornat a veure mai més; no sabem on va anar a parar. En una altra ocasió van ser uns texans els que van sortir volant de l’estenedor; després d’una recerca intensiva van aparèixer encastats i bruts a l’enreixat de l’hort veí.

El pi que ens va tombar la tramuntana. Foto Margineda

 Però l’ensurt més gran va tenir lloc el mes de març del 2005, quan va arrencar d’arrel un pi enorme del nostre jardí. Molta gent del poble ho va voler retratar.

Ja vaig tenir una lleugera idea de la seva força el primer dia que vaig posar els peus a Vilajuïga. Hi vaig anar en tren, acompanyada per la meva germana i, abans d’arribar a l’estació, vaig gosar repentinar-me per causar bona impressió a la família del meu futur marit. El tren, cosa rara, va arribar abans d’hora, a l’estació encara no hi havia ningú esperant-nos i feia una tramuntana espantosa. Potser és innecessari aclarir en quin estat va quedar el meu pentinat.

Arbres i arbustos cremats prop de casa l'agost del 2000. Foto Margineda

En un pla ja més dramàtic, no hem d’oblidar que, en un incendi, el fort vent i el foc són una combinació letal, impossible de combatre. El fet que es produeixi amb certa periodicitat aquesta desgraciada circumstància, fa sospitar que s’hagi aprofitat un dia de tramuntana per afavorir deliberadament el sinistre.

En aquests moments sóc a la casa de Vilajuïga i mentre escric sento el buf de la tramuntana bramulant a fora. Avui, però, no és de les més fortes i sembla que tendeix a minvar. Demà potser farà un dia tranquil i és molt possible que la climatologia d’aquest país ens regali un cel blau espectacular, per compensar-nos de la ventada.

"El faig ajagut", que creix completament inclinat degut al fort vent. Foto M. Queralt 

El famós vers del gran poeta empordanès Fages de Climent, “Oració al Crist de la tramuntana”, implora al  Totpoderós que posi seny a tot plegat:

                            Braços en creu damunt la pia fusta,
                          Senyor, empareu la closa i el sembrat,
                            doneu el verd exacte al nostre prat
                                i mesureu la tramuntana justa 
                         que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.



Salvador Dalí, gran amic d'en Fages de Climent,  va voler retre homenatge al poema, fent la seva particular interpretació del "Crist de la tramuntana".

DEL FUM AL TRÀNSIT

D’entrada no ofereix gens d'atractiu iniciar un relat sobre una via ingrata i sorollosa com és el carrer Aragó, però ho faig perquè per mi era un indret molt proper quan vaig anar a parar a la cantonada Enric Granados-Consell de Cent. Començaré fent una mica d’història dels espais que vaig freqüentar.

El carrer Aragó al tram Passeig de Gràcia-Rambla Catalunya

Fins l’any 1960 s’hi podia veure passar el ferrocarril sota una rasa feta el 1882, la qual cosa li donava un aspecte bastant insòlit. Era com una ferida oberta enmig del carrer. A més a més, per tal de no entorpir el trànsit de les vies perpendiculars, hi havia un pont a cada encreuament. La rasa estava protegida per una balustrada modernista i a cada banda hi havia un carril per la circulació rodada i una vorera per a vianants. Per tot plegat aquest carrer té una amplària més gran que la resta de vies transversals.

La fumera del tren passant pel carrer Aragó

És fàcil d’imaginar les molèsties acústiques i de salubritat que els fums de les màquines de vapor causaven als veïns. Les façanes presentaven un lamentable aspecte ennegrit.

El baixador del Passeig de Gràcia

A l’alçada del Passeig de Gràcia hi havia un baixador fet l’any 1902 per l’arquitecte Salvador Soteras. Als anys vint se’n va fer un altre amb entrada per Pau Claris. Lògicament els dos van desaparèixer quan es va cobrir la rasa ferroviària l’any 1960. Llavors el carrer es va convertir en una mena de carretera molt útil per l'intens trànsit rodat. Als primers anys seixanta aquell sector no formava part dels meus recorreguts habituals, ja que encara vivia en ple barri gòtic, però recordo perfectament l’estrany forat així com la presència insòlita del baixador enmig del carrer.

Aragó-Letamendi amb la rasa acabada de cobrir

Quan vaig anar a viure a Enric Granados, el carrer Aragó ja presentava l’aspecte actual. Per mi era un lloc de pas obligat per acompanyar els meus fills al parvulari, anar al mercat del Ninot o per cercar uns moments de descans a la plaça Letamendi.

Hisenda presidint la plaça Letamendi

Aquesta plaça no ha estat mai afortunada: dividida en dos pel fossar ferroviari, més tard pel caudal automovilístic i, des de fa uns anys, dominada per l’ombra sinistra d’Hisenda, sembla destinada a despertar l’antipatia dels barcelonins. No obstant jo recordo amb cert enyor les estones de lleure passades amb els  fills petits i amb la meva mare ja velleta.

Seguint pel carrer Aragó, abans d’arribar al Passeig de Gràcia trobem un lloc presidit per dos edificis enfrontats de naturalesa absolutament dispar: a la vorera sud, el Servei Estació i ben bé al seu davant,  la Fundació Tàpies.

La fundació Tàpies

Aquest últim edifici, aixecat l’any 1879, era abans l’editorial Montaner i Simon i  una de les primeres grans obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, nebot del propietari. Pionera del moviment modernista, la seva façana mostra un estil poc convencional i la utilització del maó vist li dóna un cert aire mudèjar.

 

Es dóna el cas que en aquesta editorial van coincidir durant un temps dos escriptors ben estimats per tots nosaltres: Pere Calders i Jesús Moncada.

Actualment la part superior de l’edifici està coronada per una obra del mateix Tàpies, titulada “Núvol i cadira”. La Fundació Tàpies, inaugurada el 1984, és un centre cultural dedicat a la vida i obra de l’artista. A part de la col·lecció permanent, en el museu s’hi realitzen nombroses exposicions temporals d’art contemporani.

El Servei  Estació original

El Servei Estació va ser fundat el 1924 com a benzinera, la primera de la ciutat. Per aquesta raó conserva encara el nom que duia en origen. Més endavant, va deixar de ser-ho i es dedicà als articles derivats del petroli, plàstics i similars. Actualment ven tota classe de materials per la casa i el bricolatge. Gairebé la majoria de nosaltres hi hem hagut d’acudir algun cop cercant un article especial que tan sols allà podrem trobar. Això sí, quan hi anem hem de procurar reunir primer una bona dosi de paciència.                                        

MODERNISME

Per fi he pogut confeccionar el meu primer vídeo amb el Movie Maker nou! El tema és recurrent però agraït: el nostre Modernisme i la música de Tchaikovsky.

PASSEJADA TURÍSTICA

Font de la Portaferrissa. Foto Margineda.

La vida ciutadana que desenvolupàvem la família durant la meva infantesa i adolescència quedava delimitada dins d’uns espais ben concrets. La nostra casa de Portaferrissa estava situada enmig de dos punts estratègics: si tiràvem cap a la dreta amb un parell de minuts arribàvem a la Rambla i si sortíem cap a l’esquerra de seguida ens trobàvem davant la Catedral i  la Via Laietana. Entre aquests dos espais transcorrien les nostres vides. El meu pare tenia el seu despatx al carrer de la Tapineria a tocar de la Catedral; la meva germana i jo anàvem a les monges del carrer Avinyó i la meva mare comprava habitualment a Santa Caterina o a la Boqueria. A cap de nosaltres ens feia falta sortir d’aquest entorn tan viu per proveir-nos  de tot.

L'atapeïda Rambla. Foto Gili.

Avui he fet un recorregut per una part d’aquests espais que tant vaig transitar. He començat per la part alta de la Rambla que, com sempre, presentava l’atapeïment de personal que l’ha fet famosa. És extraordinària la quantitat de gent que s’hi arriba a aplegar! Suposo que per a molts forasters la Rambla ve a representar l’exuberància Mediterrània al quadrat. Per mi era el conegut carrer veí que travessava per fer alguna diligència. Aquest matí m’he convertit en una turista més i l`hi he fet algunes fotografies.

Enderroc total. Foto Gili

L'antic Cafè de la Rambla als anys 20

Després de comprar el diari en un dels seus quioscos he decidit girar a l’esquerra per agafar el carrer de la Canuda i m’ha sorprès descobrir les imponents obres d’enderroc que es realitzen a l’edifici de la cantonada. Fins fa poc hi havia un botiga de moda però recordo haver llegit que antigament hi havia hagut un cafè-bar molt important anomenat "Cafè de la Rambla". Sembla ser que respectaran la façana amb les columnetes originals de l’entrada. M’he afanyat en buscar la font d’informació corresponent i si la voleu conèixer cliqueu aquí.

Volia retratar el vestíbul de l’Ateneu però precisament avui s’ha produït un tall de llum general a molts indrets de Barcelona i tots els edificis del carrer Canuda estaven a les fosques.

Tomba romana a la plaça de la Villa de Madrid. Foto Gili

A la necròpolis de la plaça Villa de Madrid sí que he pogut fer fotografies. Aquest cementiri de l’època romana, descobert accidentalment  l’any 1954,  ha sofert diverses remodelacions, així com l’estat general de la plaça que era molt diferent. Abans del descobriment, recordo que aquesta plaça només era un gran espai sense urbanitzar on la meva mare ens duia a jugar amb la galledeta i la pala quan la meva germana i jo érem petites. Ningú sospitava que sota aquella terra que remenàvem s´hi amagava tanta tomba. Fins hi tot puc recordar que, abans de la urbanització, s’hi va instal·lar una temporada una troupe d’equilibristes que nosaltres contemplàvem tranquil·lament des del terrat de casa.

Sala Mozart

També vull comentar que davant mateix de la plaça, existia la Sala Mozart, un local inaugurat l’any 1914 i enderrocat el 2003,  on s’hi havien celebrat tota classe d’espectacles. Darrerament estaven dedicats al públic infantil. Jo hi havia anat més d’una vegada.

La font gòtica a la plaça Santa Anna. Foto Gili

Al final del Portal de l’Àngel m’ha fet gràcia retratar la meva font preferida, la font gòtica redecorada amb unes delicioses ceràmiques del noucentista Aragay. Llàstima que la presència impertinent d’uns turistes impassibles espatlla l’encant del conjunt. Fins a mitjans dels anys cinquanta, la línia del tramvia 38 començava davant mateix de la font el seu parsimoniós recorregut fins a la Plaça Rovira. Costa imaginar aquell vell vehicle circulant actualment per aquest lloc amb la gentada que hi camina. 

Numismàtica Monge. Foto Gili.

Per acabar el recorregut he fet algunes fotografies de la plaça Cucurulla amb la bonica façana de la Numismàtica Monge, per desgràcia una altra víctima imminent de la nova llei d’arrendaments. La renovada Montfalcon sembla tenir més sort: en un edifici magnífic, ha sabut reinventar-se i aprofitar l’onada turística.

Art Montfalcon. Foto Gili.

   

MÚSICA A CADA CANTONADA

No vull resultar transcendent dient que una cançó especial m’ha marcat perquè no és veritat; sempre he tingut un gust bastant eclèctic i he admirat cançons d’estils i èpoques diverses. El que sí puc admetre és que a cada una de les meves cantonades li ha correspost una etapa musical diferent.

Gramola semblant a la de casa

La primera, la de Portaferrisa-Duc, va ser l’etapa feliç de la infantesa i de la complicada adolescència. Recordo que des de sempre a casa s’hi havia escoltat música. La ràdio era un aparell sagrat que funcionava a totes hores. Teníem una ràdio gramola d’aquelles que s’obrien per dalt i el meu pare, els diumenges al matí, solia posar algun disc (llavors eren de pedra i giraven a 78 revolucions).

Disc de la Traviata. Foto Gili

Li agradava molt la música clàssica, l’òpera i la sarsuela i també era amant del tango argentí; de manera que tan aviat podíem escoltar un preludi de la “Traviata” com un inspirat “Volver” de Gardel que per mi eren com de la família i m'agradaven força. 

D’altra banda, la meva mare era d’aquelles mestresses de casa ja extingides que mentre netejava vidres o treia la pols anava cantant, suposo que per no avorrir-se. Les seves estrofes preferides parlaven d’una “pageseta moreneta” o alternaven amb sarsueles castisses on algú preguntava “dónde vas con mantón de manila?” Enmig d'aquest ambient musical vaig anar creixent.

Paul Anka era el meu preferit

Amb l’adveniment de l’adolescència i del microsurco tot allò va quedar arraconat i em vaig convertir en propietària de l’aparell màgic. Tan bon punt arribava d’escola m’afanyava en engegar-lo per fruir d’uns ídols juvenils que als tretze anys considerava immortals. Aquesta etapa de “fan” enfervorida em va durar un cert temps, fins l’arribada d’un fenomen nou que va suposar un canvi important per mi i pel pais: LA NOVA CANÇÒ.

Aquesta extraordinària etapa la vaig viure ja de ple a Enric Granados-Consell de Cent, la cantonada que significava el meu accés al matrimoni, als fills i a la responsabilitat. Coincidia el moviment musical amb les acaballes de la dictadura i la presa de consciència de país. Des de bon començament em va interessar i vaig seguir amb entusiasme els recitals dels Setze Jutges i d’en Raimon per molts escenaris catalans. 

Era una ventada d’aire fresc, una altra manera de fer música, més poètica i també més reivindicativa. M’agradaven molt en Serrat, en Raimon, la Maria del Mar Bonet i sobretot, sobretot l'estimat LLACH.

Ara que ja estic instal·lada en l’etapa de la maduresa a la cantonada Ausiàs Marc-Sardenya, penso que he anat seguint un procés comú a molta gent. Em continua interessant la música i crec que se’n fa de molt vàlida actualment, encara que no la conec tant. A casa em costa trobar el moment idoni per posar un compact; n’escolto sobretot en el cotxe, anant i tornant de Vilajuïga. Així se'm fa el viatge més curt.

Últimament sintonitzo més amb els clàssics i he redescobert sardanes magnífiques dels grans mestres. Em tornen a agradar aquelles òperes i sarsueles d'abans,  fins i tot el tango “Volver” que tan admirava el meu pare; m'encanta la seva lletra, poesia pura. És com una regressió als temes que sentia de petita. Ja deia en Gardel “que vint anys no són res”, ni seixanta tampoc, afegeixo jo. De tota manera encara continuo sent eclèctica i alterno èpoques i estils diversos.

Aquesta setmana he anat a Vilajuïga i he retratat dos mobles musiquers antics que servien per guardar partitures. En un d’ells encara hi ha velles plaques de l’edat de pedra (mai més ben dit) de la marca Pathé, Odeon i La voz de su amo. Alguns pertanyen a la casa i altres els he afegit de la col·lecció del meu pare. Relíquies d’un passat a 78 revolucions que no vol morir.

Un moble musiquer al passadís. Foto Gili

Un altre musiquer en un dormitori. Foto Gili