dimarts, 29 d’abril del 2014

UNA RELACIÓ SENSE FISSURES

El port de Barcelona als anys cinquanta

M'agrada molt el mar. Quan vivia a la primera cantonada, a la Portaferrissa, pressentia la seva proximitat i molts dies podia percebre una especial olor salabrosa que em transmetia bones sensacions. El mar formava part d’un imaginari ple d’atractius, un imaginari aventurer que no corresponia a la realitat en blanc i negre que ens tocava viure.




Les passejades dominicals amb el meu pare pels molls d’aigua oliosa de Barcelona, eren viscudes amb ulls benevolents, sobretot si acabàvem navegant en una  “Golondrina” fins al “Rompeoles” i compràvem una paperina de cacauets per distreure la gana al tornar.


L'ambient portuari era bastant inhòspit en aquell temps.El recordo ple de grues, de cordes, de pilars negres d’amarratge, de vies i de vagons. Al pare li agradava transitar per aquell món i nosaltres, la meva germana i jo, l’anàvem seguint encuriosides.





Em cridaven l’atenció els vaixells grans de passatgers, encara que la majoria eren de mercaderies i petroliers. Després de saludar al senyor Colom que, impertèrrit, assenyalava qui sap on, enfilàvem Rambla amunt cap a la Portaferrissa.


Amb la mare vivíem el mar d’una manera ben diferent. Ella ens duia a la platja, als banys Orientals, aquells banys amb departament exclusiu per a senyores. Recordo la gran il·lusió que sentia quan la mare decidia portar-nos als banys. Preparar-ho ja formava part de l’esdeveniment: la bossa amb el banyador (de llana que picava), la tovallola, el flotador, la galleda, la pala i els motllos per jugar amb la sorra. 





A la rambla, davant mateix de la Virreina, hi havia tres línies de tramvia que duien a la platja: el 33, el 59 i el 64, normalment plens a vessar. Ni la sordidesa ambiental de la Barceloneta, ni la mala qualitat de l’aigua, podien decebre les meves expectatives. Tampoc la piscina, d’aigua gèlida,  suposava un impediment perquè trobés el bany deliciós. Em banyava tant en un lloc com en l’altre, fins que la mare em renyava enfadada, quan em veia tremolant i amb els dits ben arrugats. En aquella Barcelona gris de postguerra la meva ment acceptava sense reserves tota mena d’inconvenients per tal de gaudir d’un dia de platja.

El que agafàvem nosaltres no anava tan ple.

A propòsit dels tramvies, un dia, tornant dels Orientals, vaig convèncer la mare perquè em comprés una bossa de patates al xurrer que hi havia davant la parada de tramvies. La meva germana no va veure que nosaltres encara estàvem pagant i se li va ocórrer pujar al tramvia que arribava. El vehicle va arrencar tot seguit, amb el conseqüent esverament de la mare i meu. L’escena va ser contemplada pel conductor d’un automòbil  que circulava per allà. -“Pugin al cotxe!- va ordenar el bon home. I ja ens podeu imaginar perseguint el tramvia dins d'aquell cotxe estrany, com si fóssim en una pel·lícula de lladres i serenos, mentre la mare tremolava neguitosa i jo plorava desconsoladament. El drama va acabar a la següent parada, al mateix passeig Nacional, quan vam veure que la meva germana baixava del tramvia, aconsellada pel cobrador i es disposava a desfer soleta el camí. Sort hi ha de la bona gent.

Foto Gili

Em continua agradant molt el mar. Avui, des d’Ausiàs Marc, hem caminat per Marina, fins arribar al port olímpic, davant la torre Mapfre, l’hotel Arts i el gran peix de Frank Gehry. El dia era esplèndid, hi havia molta gent passejant i també molta a la sorra prenent el sol; ningú es banyava encara. Segurament l’aigua devia ser tan gèlida com la de la piscina dels Orientals.


La façana marítima de la Barcelona actual no té res a veure amb la que vaig viure de petita. S'ha obrat un miracle: edificis agosarats, avingudes arbrades, parcs, jardins i un ambient molt més sanejat, configuren un canvi espectacular. Ara és una ciutat oberta al mar que ofereix un port atractiu i un seguit de platges en bon estat.
Edificis atrevits. Fotos Gili
Els monuments també són atrevits.
Foto Gili













                         Val la pena aprofitar-ho!

dijous, 24 d’abril del 2014

LLIBERTAT

          

            Una Història, una Cultura, un poble que desitja ser lliure; 
                               un llegat al que hem de ser fidels. 
                                          Una Catalunya nova.
                                        La Catalunya que volem.

               La Llibertat guiant al poble i la Simfonia del Nou Món
                           dos símbols solemnes d'aquest desig.




dilluns, 21 d’abril del 2014

PASSEJADES PER L'EMPORDÀ

Finestra interior. Foto Gili

Des de la casa de Vilajuïga, voldria apuntar unes breus impressions sobre el paisatge i la realitat actual de la comarca, fetes en passejades per llocs propers. La meteorologia ens ha volgut regalar uns dies de Setmana Santa insòlitament esplèndids, cosa que agraïm els soferts habitants d’aquestes contrades tramuntanals.





Ha florit el jardí.  Foto Gili
El paisatge ha deixat enrere l’aspror hivernal i s’ha vestit amb tonalitats alegres. Els sarments de vinya mostren atapeïts brots novells, les catifes de blat i pastures llueixen el millor verd, els marges, esquitxats de vermell i de groc esdevenen amables i l’aire perfumat escampa arreu l’arribada de la nova estació.
.
Vinyes a Vilajuïga. Foto Gili

És un fet natural que a hores d'ara ja no m’hauria de sorprendre però, inevitablement cada any sento la mateixa admiració quan es produeix l’esclat primaveral. Aquests dies, caminar pels afores de Vilajuïga i contemplar els olivars nets i les vinyes ben arrenglerades, és tot un plaer.

Oliveres a Vilajuïga. Foto Gili


Foto Gili
Dilluns vam anar a Castelló d’Empúries que està tan sols a deu kilòmetres de Vilajuïga, enmig de la plana empordanesa. Era aviat i pels carrers hi havia molt poca gent. Castelló d’Empúries és un poble amb molta història al darrere. L’antic esplendor feudal, com a capital del Comtat d’Empúries encara és ben visible en alguns indrets del nucli vell. La catedral, magnífica, sorprèn per la grandiositat i dóna idea del que la població va representar en altres temps.


El Portal de la Gallarda. Foto Gili

El canal de la farinera. Foto Gili
Aquest poble ha viscut sempre de l’agricultura i la ramaderia però, a partir dels anys seixanta, ha vist com s'incrementava el seu potencial econòmic amb la creació d’un altre nucli urbà, al costat del mar, que sorgí del no res: la marina residencial Empuriabrava, al golf de Roses. Les terres que ocupa actualment aquesta gegantina urbanització, fins fa mig segle eren aiguamolls i terres de pastures (closes), amb cinc grans masos o cortals i minúscules parcel·les dedicades al cultiu de blat, farratge i a la cria de bestiar, sobretot cavallí. Aquest accentuat contrast entre els dos nuclis castellonins i la distància física que els separa, ha fet que visquin al marge l’un de l’altre. Nosaltres, naturalment, preferim l'encant del Castelló antic.


Port de la Selva

Dimecres vam decidir donar un tomb per Port de la Selva. Aquesta població, una de les més boniques del litoral empordanès, ha sabut conservar l’encant primitiu dels nuclis pescadors. La vista del front marítim que ens ofereix mentre ens hi apropem composa una postal extraordinària. Les platges situades a la part septentrional són cales rocalloses de gran bellesa que ja formen part del Cap de Creus. La gran platja del poble està encarada a tramuntana. El dimecres bufava una mica i vam cercar la protecció d’una terrassa de bar arraconada.

El monestir de Sant Pere de Roda
Des d’allà gaudíem de la vista sobre la badia i la serra de Verdera, on està enclavat el monestir de San Pere de Roda. Contemplant el gran cenobi vam comentar que, foradant aquesta serra, a l’altre costat trobaríem Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga. Fins fa poc només es podia accedir al monestir des d’una carretera que sortia precisament de Vilajuïga. Als anys vuitanta se’n va construir una altra des de Port de la Selva i ara es pot optar per fer la pujada o la baixada per qualsevol de les dues. La visita al monestir benedictí és una experiència inoblidable i per a nosaltres una mena de ritual que possiblement encara farem aquests dies.

Il·lustració Francina
Del conte El pastor i la sirena

Il·lustació Francina
Del conte El pastor i la sirena 

Aquest contrast entre la plana i la muntanya, entre la serra i el mar, és el que ha creat el mite de la sirena i el pastor.

    Si sabessis el mar com és bonic!
    Si veiessis la llum de la carena!

dilluns, 7 d’abril del 2014

LA SENYORA FLORA I EL SENYOR JOAQUÍN

La senyora Flora vivia a tocar del cel, dalt del terrat, en un espai minúscul, que compartia amb el seu marit, el senyor Joaquín.
La senyora Flora tenia la veu suau, la mirada afable i un somriure acollidor. El seu marit era el vigilant de nit de “La Física”, l’establiment de robes situat als baixos de la nostra finca allà, a la Portaferrissa. Degut a la seva feina dinaven molt aviat, i després ell es retirava a dormir tota la tarda, per estar ben despert a l’hora de vigilar. Era un home gras i veu potent que ens infonia un cert respecte. La senyora Flora vivia pendent de l’horari del marit: el menjar, la casa, la roba, el silenci, tot girava a l’entorn del senyor Joaquín.
La senyora Flora i el senyor Joaquín no tenien fills i havien vingut de Múrcia buscant una oportunitat de treball, com tants i tants coetanis seus. Van trobar feina i pis en el número 23 de la Portaferrisa i s’hi van quedar. La feina tenia la pega de l’horari i el pis era petit i enlairat. Havien de pujar un munt de graons fins arribar-hi, més de cent. A l’hivern hi feia un fred que pelava i a l’estiu molta calor, però malgrat tot s’hi van avenir. Eren temps difícils.
La senyora Flora havia aconseguit que la raconada de terrat que quedava al costat de la seva caseta fos un perllongament de la llar. Amb quatre fustes hi van engiponar uns prestatges per guardar estris, un parell de cadires i un fogonet de carbó. Quan feia bon temps li agradava cuinar en aquell racó.

                                                                                                Il·lustració Francina

La meva germana i jo, que a l’estiu acompanyàvem la mare al terrat quan rentava la roba, ens quedàvem palplantades com dos estaquirots, mirant com feia el dinar. El menú era sempre el mateix: un guisat de carn amb patates. La dona tan aviat feia anar el ventall d’espart com remenava la cassola o afegia algun ingredient al guisat. Tot allò era fascinant. Quan ho tenia fet entrava la cassola al menjador; nosaltres dues, que li anàvem seguint el passos per tot arreu, sèiem en unes cadires sota la finestra, davant mateix de la taula, per contemplar com menjaven.

Ells anaven fent però ben aviat el senyor Joaquín deia: “Flora, moja un trozo de pan para las niñas”. I la senyora Flora, somreia obedient i sucava un mos de pa per a cada una. Puc assegurar que, a la una del migdia, aquell trosset de pa sucat era molt millor que qualsevol llaminadura.

Un dia vaig saber que el senyor Joaquín estava ingressat en un hospital i pel veïnat es repetien les paraules gangrena i amputació, dos mots encara inèdits en el meu vocabulari. Recordo que la meva mare l’anava a veure algunes vegades, mentre nosaltres dues ens quedàvem jugant a casa d’una cosina que vivia prop de l’hospital. Quan el senyor Joaquin va tornar a casa seva li faltava una cama. Tota la gent de l’escala va pujar a veure’l i el pobre home es va emocionar i recordo que em va abraçar plorant. Després d’això van deixar aquell piset, van tornar al seu poble i ja no els vaig veure més.


L’altre dia, des dels terrats de la Catedral, vaig voler retratar el meu terrat de la Portaferrissa, aquell retall minúscul, perdut enmig del teixit urbà i em van venir al cap la senyora Flora i el senyor Joaquín. Hi ha fets i persones que no s’esborren mai de la memòria per anys que passin. La rodona vermella correspon a la caseta on vivien.

Quan baixàvem en l’ascensor de la Seu, vaig estar parlant amb l’encarregat i ell em va comentar que normalment la gent retrata la Catedral des de casa i que jo ho havia fet al revés: retratava la meva casa des de la Catedral.