MÚSICA I POLÍTICA AL COR DE L'EIXAMPLE

Miniatura amb els Consellers

Granados, un home elegant
dibuixat per Casas

Reprenc els carrers Enric Granados i Consell de Cent, aquesta vegada per aproximar-me als propietaris d’aquests honorables noms. Com ja és sabut, el senyor Enric Granados va ser un músic català eminent i el Consell de Cent un organisme de govern de Barcelona a l’Edat Mitjana.

El nomenclàtor del nostre Eixample es caracteritza per reiterar, amb una sèrie de noms de tall històric, el retrat de la Catalunya del passat. La creació d’un projecte de tanta magnitud com era el de l’Eixample, requeria la intervenció d’algú capaç de donar una certa coherència a aquest espai, 

Víctor Balaguer

L’Ajuntament va decidir posar el tema en mans del cronista de la ciutat Víctor Balaguer (1824-1901) que en la seva obra, insistí en la definició d’una realitat catalana, que ressaltés els períodes en què actuava com a nació independent. Destaquen en el traçat horitzontal  molts noms dedicats a institucions i a territoris de la Corona d’Aragó, com València o Mallorca, mentre que en la secció vertical predominen els de personatges com Muntaner, Borrell o Aribau. Algunes propostes no foren admeses, però la majoria van superar la censura espanyola, potser degut al moment de gran poder econòmic de la capital catalana. 

La cantonada Enric Granados-Consell de Cent, respon només en certa manera a aquest esquema ja que sorprèn la presència del músic, tenint en compte que el nomenclàtor es va fer el 1863 i Granados va morir el 1916. Cal afegir que, encara que el gran mestre és mereixedor d’un carrer, escapa de la idea general que perseguia Víctor Balaguer. Això m’ha fet pensar que potser abans aquesta via duia un altre nom que va ser canviat  posteriorment.

Enric Granados era un home creatiu i somniador

La vida d’Enric Granados, pianista i compositor, nascut a Lleida el 1867, retrata un personatge destinat a convertir-se en gran figura. Ja de petit mostrà una facilitat extraordinària per la música, sobretot com a pianista.

Granados i Casals

Format en una època en què els músics catalans assoliren renom universal, amic personal de Casals i Albèniz, contemporani també d’Enric Morera, de  Millet o d’Amadeu Vives, Granados actuà diverses vegades al Palau de la Música. Igualment assolí grans èxits fora de Catalunya i en les seves obres es distingeix un marcat accent regionalista espanyol d’influència arabitzant, molt de moda en aquell temps. 

De l’extensa producció destaca la suite “Goyesques” que més tard convertí en òpera. Precisament tornant d’una triomfal representació d’aquesta obra als Estats Units, ell i la seva dona van morir el 1916, al Canal de la Mànega, al ser torpedinat per error el vaixell “Sussex” per l’armada alemanya, en el transcurs de la Primera Guerra Mundial. Després de ser rescatat per una llanxa de salvament, Granados es llençà de nou a l’aigua per salvar la seva dona que es debatia entre l’onatge, acabant tots dos engolits per la força d’un mar inclement. Una manera ben tràgica i alhora heroica de morir. Només tenia 48 anys.

Salò de Cent

Però deixem el drama i tornem a la cruïlla. L’altra nom protagonista és el de Consell de Cent i en aquest sí que hi veig un caràcter marcadament patriòtic. Aquesta institució pròpia de la Corona d’Aragó va començar al segle XIII i perdurà fins el 15 de setembre de 1714, data en què va ser abolida per decret, després de la Guerra de Succesió.

Retaule de la Mare de Déu dels Consellers de LluísDalmau

Durant el segle XIII i per concessió reial, van aparèixer les primeres formes autònomes de govern municipal. El nou model començà primer a Jaca i s’implantà després a Barcelona i a altres capitals del regne i es va anar configurant al llarg del segle XIII per privilegis atorgats per Jaume I el Conqueridor. La principal autoritat era la figura del Conseller en Cap elegit per cent personalitats.

Dues trajectòries ben diferents separades per una quantitat d’anys considerable. L’ùnic que les uneix és el fet de compartir veïnatge urbà en un punt determinat de Barcelona. Jo també el vaig compartir durant un període important de la meva vida i per això els he volgut recordar.

EL DOLÇ ENCANT D'UN CARRER

Retorno als orígens, a la cantonada Portaferrissa-Duc, al barri que em va veure créixer i que tants records em du. El vaig deixar als vint-i-dos anys però sempre hi he anat a parar, ja sigui per fer compres o senzillament per passejar, perquè encara el considero meu malgrat la transformació que ha sofert. L’entramat de carrers continua sent el mateix, és clar; el que li ha canviat la cara és el tràfec de botigues i la inevitable afluència de turistes. Això em produeix sentiments ambigus: d’una banda, miro l’onada forastera com si fos l’intrús que envaeix el meu territori i ensems, sento la mena d’orgull del qui mostra allò que més estima.

La xocolateria Dulcinea al carrer Petritxol

  Un dels carrers amb més encant del barri és sens dubte el carrer de Petritxol. Aquest carrer estret i curt que va de la Portaferrissa a la plaça del Pi, va ser obert l’any 1465, tot i que d’aquella època no en queden vestigis. Segons diuen alguns, el seu nom prové del propietari dels terrenys que hi havia on es va obrir, encara que altres asseguren que ve d’un pedrís col·locat a l’entrada; però no vull fer un repàs històric del carrer, sinó explicar el que recordo de quan el tenia tan a mà.

Evidentment, quan era joveneta el carrer  era  molt diferent i més tranquil. En aquella època hi passàvem sobretot els diumenges, tornant de l’església del Pi. Les xocolateries que tanta fama li han donat ja existien encara que no hi anava tanta gent com ara i també em ve a la memòria l'aroma d'una pastisseria desapareguda que es deia “La Mallorquina”, on el meu pare, fidel a la tradició i molt llaminer, comprava el tortell de nata del diumenge.

Rajols a la casa d'en Guimerà

Casas, Clarassó i Rusiñol a la sala Parés

També d'aquells anys, recordo haver celebrat la inauguració dels bonics rajols amb l’auca del carrer, així com la imatge de la Mercè, al costat de la sala Parés. Aquesta sala, inaugurada el 1877, és un espai memorable per on han desfilat importants artistes. Rusiñol, Casas i Clarassó, amics de joventut, hi exposaven conjuntament entre el 1890 i el 1930. Per mi és un ritual inevitable entrar a veure què s’hi exposa quan hi passo.

Trobo a faltar algunes botigues d'abans que m’agradaven com la de Pilar Lledó on podies trobar les cortines de bany més originals de Barcelona i també la d’articles per belles arts Rigol, on hi comprava el material per dibuixar.


De la granja “La Pallaresa”, a part dels fantàstics suïssos, dos records voldria esmentar: l'un és la cara imborrable d'una amiga del col·legi, parenta dels propietaris de la granja, que de tant en tant em regalava cromos de l’àlbum Nestlé (ella en tenia molts de repetits gràcies als seus parents). L’altra record és el deliciós plat d’arròs amb llet que em vaig cruspir per satisfer un estrany desig quan estava embarassada.
En els meus records també s'hi barregen els refilets de la Caballé que es feien sentir tot passejant, des del seu estudi al número 11.

Són tants el personatges il·lustres que han viscut o han tingut relació amb aquest carrer que no acabaríem: Guimerà, Moratín, Salvà Papasseit, Maurici Serrahima o el ballarí Joan Magriñà entre altres, sense oblidar pintors emblemàtics com Meifrén, Urgell, Nonell, Anglada Camarasa o Picasso, que hi passaven sovint quan exposaven a la sala Parés.

Beardsley

En l’actualitat el carrer no ha perdut personalitat sinó que mes aviat crec que n’ha guanyat. Manté les dues xocolateries antigues, i la resta d’establiments nous han sabut retenir amb encert el favor dels visitants. La nota discordant la posa un súper que inexplicablement s’hi ha instal·lat fa poc, davant mateix de la sala Parés.

Cal passejar lentament per assaborir cada racó i cada establiment. De l’estol de botigues interessants que anem trobant em complau destacar la papereria Conesa on s’hi pot trobar tot l’imaginable en paper; també la d’objectes de decoració  Beardsley, una botiga deliciosa on no et canses d’admirar i t’ho enduries tot.

Al final del carrer, una altra joia, la llibreria Quera, fidel a l’excursionisme i a la muntanya, sembla voler anar del bracet amb la xocolateria Dulcinea i elles dues ens acomiaden dolçament per retrobar, bocabadats, la imponent façana gòtica del Pi.
  

UNA CANTONADA DIFERENT

La casa del carrer Oídium a Vilajuïga. Foto Gili

Són quatre les cantonades que componen un joc popular i  són també quatre les que jo he anat seguint en el joc de la meva vida. La casa que faltava encara no havia sortit perquè no té res a veure amb les altres tres de Barcelona. Aquesta és una casa de poble situada en un carrer molt enlairat que es diu Oídium i fa cantonada a un carreró molt curt, el “Racó del Puig”. El poble pertany a l’Alt Empordà, s’anomena Vilajuïga i és el lloc on va néixer el meu marit. Algunes persones hi han anat a parar fent via cap el monestir de Sant Pere de Rodes; altres potser han sentit parlar de les seves aigües minerals o han tingut ocasió de tastar el seus vins.

El castell de Quermançó

Puc afegir com a dades d’interès que té una ruta megalítica molt important, una església parroquial d’origen romànic i un castell enrunat que, dalt d’un turó rocós ofereix una imatge inspiradora de llegendes. És el castell de Quermançó, del  segle XI, corresponent al Comtat d’Empúries. Vilajuïga té la sort de posseir una bona situació estratègica al bell mig de Figueres, Roses i Llançà i també la d’aprofitar la proximitat d’agradables platges a l’estiu, però he de confessar que el que més m’interessa de tot plegat és poder gaudir de la meva casa.

Moble original de la casa. Foto Gili

Les cases són espais que transmeten sensacions bones i dolentes i aquesta de Vilajuïga en transmet de tota mena ja que ha estat testimoni de moltes vivències durant els seus 180 anys de vida. Les generacions que hi han desfilat han anat deixant la seva empremta segons el moment històric i la situació econòmica i això l’ha impregnat d’un aura especial. Ha viscut èpoques d’esplendor i també temps de guerra i penúria.

Aquests referents m’han arribat pel meu marit que va néixer entre les seves parets (concretament en el menjador actual que abans era un dormitori) i és ell qui m’ha encomanat l’amor pel passat de la casa i de la família. Ell només hi va viure de manera permanent quan era petit, en plena postguerra, després de quedar orfe de pare i, com a conseqüència, li va tocar el temps de decadència. Més tard, amb la mare i els germans va anar a viure primer a Figueres i després a Barcelona i la casa va quedar pràcticament tancada.

Sala de pas amb alguns mobles heretats. Foto Margineda

Al cap dels anys, després de casar-nos i amb els fills petits, vam decidir tornar-hi per passar els estius i any rere any hem intentat rehabilitar el que havia quedat malmès. La veritat és que estava molt malament i vam haver de fer moltes coses: renovar finestres, adobar sostres i teulades, variar la distribució; vam construir banys, la cuina i una escala noves, i també vam arreglar la façana. Vam mirar de restaurar els pocs mobles antics que hi quedaven i la sort d'heretar els d'un oncle que morí ja molt vellet, que vivia al mateix poble; els altres els vam anar adquirint en mercats i botigues d’antiguitats. Mica en mica, vam fer que la casa recobrés la dignitat, procurant respectar la seva essència.

Una part del terreny del darrere. Foto Margineda

Aquest manteniment ens ha donat i ens dóna encara molta feina ja què, com passa en totes les cases velles, quan arreglem una cosa se n’espatlla una altra i caldria afegir que tot això no és res comparat amb el treball extra d’haver de netejar, cuidar i regar un terreny de dimensions considerables que tenim a la part del darrere. Explicat d’aquesta manera sembla masoquisme assegurar que gaudeixo de la meva casa de Vilajuïga. Només puc dir que de moment encara ens ve de gust dedicar-li la nostra feina per les satisfaccions que ens aporta; d’aquí un temps ja ho veurem.

Els ametllers florits. Foto Gili

Al fons el Canigó nevat. Foto Margineda

Aquest cap de setmana hi vam anar i la primera satisfacció que vam tenir només arribar, va ser obrir la porta de la cuina i trobar els ametllers del terreny del darrere ben florits; la segona, va venir en obrir les finestres del davant i contemplar el Canigó ben nevat.

En entrades successives procuraré ampliar una mica més el que representa  compartir la vida de poble i els aspectes positius o negatius que comporta.

L'ARC D'UNA BARCELONA TRIOMFAL

L'Arc de Triomf en l'actualitat

Retorno a la meva cantonada actual, la d’Ausiàs Marc-Sardenya, però em desplaçaré unes quantes cantonades més fins situar-me davant de l’Arc de Triomf, al Passeig Lluís Companys. La silueta inconfusible d’aquest arc era abans una imatge distant que mai havia creuat i que tan sols albirava de lluny quan anàvem a visitar uns oncles que vivien darrera del parc de la Ciutadella. Era bastant normal que en aquells temps ningú es molestés en explicar-me la història que el precedia, ja que, en general, la gent semblava voler oblidar qualsevol passat per bo que fos. Qui m’anava a dir llavors, que al cap d’uns quants anys l’Arc de Triomf seria per mi un lloc de pas habitual!

Ara que per sort sé moltes més coses, intento imaginar aquella Barcelona de finals del segle XIX, en què diverses circumstàncies van desembocar en uns fets sense precedents. Per un  cantó, la Renaixença ja havia preparat el terreny perquè es produís en la societat catalana un legítim sentiment d’identitat pròpia. Amb ell, aflorí una fornada excepcional d’arquitectes i artistes, identificats amb aquest sentiment. D’altra banda, una Catalunya en plena efervescència industrial, pugnava per obrir-se al món i donar a conèixer els seu progrés tecnològic. Les antigues muralles ja havien caigut, la ciutat no parava de créixer i el pla Cerdà de l’eixample iniciava la gran etapa modernista. Enmig d’aquesta situació, aquell sector de ciutat canvià totalment de fesomia amb la construcció del Born, l’enderrocament de la Ciutadella i, sobretot, amb la celebració de l’Exposició Universal l’any 1888. Puc imaginar una ciutat en ebullició que ressorgia de les cendres malgrat haver estat derrotada i humiliada el 1714, i no puc evitar una sensació d’orgull.

L'Arc poc temps després de ser inaugurat

L’Arc de Triomf*, que presidia l’entrada solemne al recinte de l’Exposició, és una construcció de maó vist d’estil neomudéjar de l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas*, ornada amb relleus escultòrics a la seva part superior. El fris que dóna al Passeig de Sant Joan, obra de Josep Reynés* representa la benvinguda a les nacions i el de la part posterior, titulat “Recompensa”, és una obra primerenca de Josep Llimona*, (lluny encara de  la seva obra màxima “El Desconsol”). Els dos frisos laterals contenen al·legories de l'Agricultura, la Indústria, el Comerç i l'Art. 

Fris de Josep Llimona

L'exposició, ultimada contra rellotge, va ser un èxit total i confirmà davant del món els avenços d'una Catalunya en expansió.

Monument a Pau Claris

Ben bé a tocar de l'Arc de Triomf, hi ha una escultura dedicada a Pau Claris que, molts cops passa desapercebuda a l'ombra de la grandària de l'Arc i la menciono només perquè crec modestament que hauria d'ocupar un lloc millor. (Correspon al company Francesc Dalmau fer l'evocació d'aquest personatge històric, si ho vol, i vull agrair-li que hagi estat tan amable de regalar-me l'espai de l'Arc de Triomf que em feia certa il·lusió).

El Palau de Justícia acabat d'inaugurar

I ja situada en un àmbit tan emblemàtic no vull deixar de mencionar el Palau de Justícia*, un monumental edifici situat al mateix Passeig Lluís Companys. Inaugurat el 1908, és obra de Josep Domènech i Estapà* i d’Enric Sagnier*, l’arquitecte autor de tants edificis importants de Barcelona. Aquí hi destaquen les immenses cúpules i una gran quantitat d'escultures.

Fanals que adornen el Passeig

Cal fer esment dels magnífics fanals de ferro de Pere Falqués i Urpí*, (autor també dels fanals del Passeig de Gràcia) situats a banda i banda del Passeig Lluís Companys.
Per tots aquests atributs de grandiositat i espai, aquest lloc s’ha convertit en un centre habitual de celebracions ciutadanes i/o patriòtiques.

L'Arc de Triomf en una Diada

  

Des del balcó de casa, quan veig les torres del Palau de Justícia i un trosset de l’Arc de Triomf, penso en tot el que els nostres avantpassats ens han llegat i em complau tenir tan a prop un indret que representa els nostres valors com a poble i com a cultura.