UN TASTET DE BOGERIA

El general Espartero

Els escrits sobre la cantonada Portaferrissa-Duc, han fet que m’interessés de nou per alguns noms que ja tenia mig oblidats. Aquest grup de variada procedència i condició, sense conexió en l’espai i en el temps, viurà avui l'excepcional trobada.que m'he permès elucubrar.

En Perot lo lladre

Fins ara ha desfilat el nefast general Espartero, duc de la Victòria, el bandoler Perot lo lladre, en Joan Gralla i el baró de Maldà, però falta afegir a la llista de personatges històrics, els dos més importants: el marqués de Comilles i el seu almoiner protegit, en Jacint Verdaguer, i amb ells, mencionar el Palau Moja, a la cantonada Portaferrissa-Rambla. Aquest sumptuós edifici, d’estil neoclàssic, bastit sobre l’antiga muralla l’any 1784, va ser adquirit i habitat per Antonio López, marquès de Comillas, un home de negocis d’historial brut, que comparteix amb el general Espartero, el lamentable honor de ser blasmat pels barcelonins actuals. I també és en aquest palau on mossèn Cinto va viure moments d'exaltació i va poder comprovar com es podia passar de la glòria a la dissort.

Palau Moja. Saló principal o del Vigatà

Els.personatges citats, tan sols tenen en comú la seva proximitat amb el carrer Portaferrissa i ara, per pur caprici, vull deixar de banda el rigor històric i la cronologia i avançar pels camins teòrics de la imaginació.

El marquès de Comillas

Cada un d'ells va viure un època determinada, però fóra curiós fer un salt en el temps i reunir-los per canviar impressions. Imagino al baró de Maldà organitzant una d'aquelles xocolatades a que era tan aficionat, en algun saló del seu palau del carrer del Pi, per tal d’assabentar-se dels últims rumors i prendre’n nota en el seu famós dietari “Calaix de sastre”.

Mossèn Cinto

Allà segurament veuríem com el marqués de Comillas cercaria al general Espartero -fent veritat allò que “Déu els cria i ells es troben”- per maquinar interessos dubtosos o directament aliens a la legalitat, mentre en un racó discret, observaríem com en Joan Gralla, eclesiàstic i amant de la cultura, escoltaria admirat la paraula poètica de mossèn Cinto, departint sobre temes divins i humans. Quin goig poder ser testimoni d'una conversa com aquesta! Enmig d'un ambient tan elevat, semblaria quedar fora de lloc el bandoler Perot lo lladre, però no us ho penseu pas ja que, jove i atrevit com era, estic ben segura que intentaria seduir alguna noble dama del saló, per tal d’arreplegar possibles guanys.

Ferran Adrià

Ah! I aquest aiguabarreig delirant, m'agradaria rematar-lo amb un personatge nou i totalment diferent: Ferran Adrià, actual usuari del barri, dessitjós de congraciar-se amb el selecte veïnat històric que hi ha trobat, podria aparèixer al final de la vetllada, per convidar als presents al Bullitaller que ha muntat al seu palauet de la Portaferrissa, per fer un tastet de noves textures i deconstruccions, que segurament els deixaria ben bocabadats.

L'ESPERIT D'UN VELL PALAU

El Palau Gralla poc abans de ser enderrocat

Rememorant la trista fi del Palau Gralla, al carrer Portaferrissa, voldria ampliar algunes dades històriques i afegir unes consideracions personals.

Aquest noble palau, hostatge de prínceps al seu dia, va néixer a partir d’una primera edificació al segle XIV, i va viure un segon període de gran esplendor al segle XVI, quan Miquel Joan de Gralla va reformar la façana, incorporant una porta d’entrada d’estil plateresc i finestres ornades, així com un pati voltat per un claustre de dos pisos d’estil neogòtic. A mitjans del XIX, la casa havia sofert un progressiu deteriorament que desembocà en la seva demolició l’any 1856, per obrir el carrer del Duc, malgrat les protestes d’una bona part de la societat.

La porta principal de la casa Pere Serra

Després d’aquella pèrdua hi van haver intents de reparació: l’arquitecte Puig i Cadafalch li va retre homenatge quan dissenyà la casa Pere Serra, d’estil modernista, a la Rambla Catalunya, reproduint l’estil ornamental de la porta principal i de les finestres. El pati neogòtic, fou desmuntat pedra a pedra i després d’un llarg periple per la geografia peninsular, va anar a parar a mans del propietari de Prosegur a l’Hospitalet i reconstruït dins la seva seu central.

L'actual edifici amb el centre comercial als baixos

No crec gaire en poders màgics, però en el meu recorregut per diferents cantonades una estranya casualitat m’ha fet ensopegar amb persones relacionades amb la casa desapareguda. La primera es produí al casar-me, quan vaig anar a viure a la cantonada d’Enric Granados-Consell de Cent. De bell antuvi em vaig trobar amb una jove procedent com jo de Portaferrissa-Duc. Ella vivia al cantó dret, precisament allà on estava situat el nucli del palau. Al cap d’uns mesos, un germà seu també va llogar un pis en la finca d’Enric Granados i així mateix ho van fer els meus pares l’any següent. En poc temps, l’escala es convertia en una mena de colònia procedent d’aquell sector concret de Portaferrissa.

D’altra banda, vaig freqüentar sovint les galeries comercials instal·lades a la part baixa del reemplaçat edifici, quan una amiga s’hi establí una temporada. Llavors s’anomenaven galeries Gralla, en record del vell palau, però no devien funcionar gaire bé perquè han canviat de nom i d’orientació. Ara ostenten el poc afortunat rètol de Pepe Jeans.

La xocolateria Fargas fent catonada al carrer del Pi

No acaba aquí la meva relació amb l’indret: 36 anys després, quan em vaig traslladar a la meva actual vivenda,  la cantonada Ausiàs Marc-Sardenya, vaig fer coneixença amb el matrimoni que ara regenta la xocolateria Fargas, situada ben bé enfront del que era la casa Gralla.

Llibre sobre el pati neogòtic

Diuen que algunes cases arriben a tenir ànima i tanta coincidència m’ha fet sospitar que l’esperit de l’antic palau encara volta i em segueix de prop. Avui he passejat per aquell centre comercial, cercant algun senyal especial, però no he vist res significatiu ni escoltat cap psicofonia del passat: rengleres de pantalons, camises i jerseis em miraven indiferents. Què queda d’aquella noble casa? Allà evidentment res. Potser entre les arcades neogòtiques del pati errant, a l’Hospitalet, seria possible escoltar algun sospir d’enyor.

VIURE EN UN LLOC HISTÒRIC

La meva casa a Portaferrissa-Duc

Aquest bloc l’he titulat "Cantonades" perquè sempre he viscut en cases que fan cantonada. Inicialment en el nucli antic, més tard a l’eixample esquerra i al de la dreta actualment. La casa que tinc a fora també ocupa una cantonada. Deu ser una casualitat del destí (algú ha dit que potser les cantonades em busquen a mi) i no imagino que tingui cap transcendència, o qui sap, potser sí. Si més no, a mi m’ha fet considerar com a propis el doble de carrers del que ho faria si visqués entre mitgeres.

La cantonada Portaferrissa–Duc, corresponent al període de la meva infantesa i adolescència, la considero esencial perquè a ella dec la devoció que sento per Barcelona. Crec que va ser un privilegi haver-me criat en un barri tan carregat d’història. Llavors encara no la coneixia gaire aquesta història, però era conscient que aquelles pedres duien l’empremta dels que havien conformat la ciutat. La Rambla, el barri Gòtic, el del Pi o el de Santa Anna, eren indrets propers, entranyables i plens de vida, pels que transitava diàriamente.

El meu carrer als anys 50

En aquells dies de postguerra,  tot era més tranquil i les botigues no tenien res a veure amb les d’ara. La majoria eren botiguetes familiars destinades a satisfer les necessitats del barri. Enfront mateix de casa nostra, hi havia la merceria Robusté, el kiosc d’un rellotger i la papereria Rosals que coneixíem força; a continuació venia un carreró rònec dedicat en Perot lo Lladre, el bandoler Rocaguinarda, un personatge citat per Cervantes en el Quixot. Ara el carreró roman tancat i les botiguetes han estat substituïdes per establiments que duren quatre dies. En la finca on vivíem, ocupava tots els baixos un magatzem immens de robes que es deia “La Física”. Ignoro d’on li venia un nom tan singular, però recordo altres botigues amb títols d’aquest estil, com ara ”La Saldadora”, “La Providència” o “La Innovació”, potser hereves de la famosa ”La Puntual” d’en Rusiñol. Actualment hi ha unes oficines de "La Caixa".

Rètol actual al carrer del Duc

El carrer del Duc, duia fins fa poc el nom de Duc de la Victòria, l’infaust general Espartero, aquell que l’any 1842 va decidir solucionar una revolta bombardejant sense miraments la ciutat des de Montjuïc. A Déu gràcies, ja han esborrat aquell mal nom i han optat per escurçar-lo i dedicar el carrer a un duc anònim qualsevol, decisió ben estranya. Hauria estat molt millor dedicar-lo al Baró de Maldà, cronista de la ciutat i personatge veí del barri.

El Palau Gralla, al tram final de Portaferrissa al segle XVIII

L’única sortida externa de casa meva donava precisament al carrer del Duc. Era un balconet esquifit, però recordo haver-hi passat estones mirant el retall animat de la Portaferrissa o contemplant la casa del davant. Aquesta casa i la meva es van construir quan van obrir el carrer del  Duc, per comunicar la Portaferrissa amb el carrer de la Canuda, a finals del XIX. Per fer-ho van haver d’enderrocar el palau Gralla, un sumptuós edifici renaixentista de començaments del segle XVI, de gran valor arquitectònic, únic a Barcelona. La mort d’un bell palau va donar pas al naixement d’un carrer sense història i a sobre, mal retolat. És ben trist haver de constatar que la cantonada i la casa de la meva infantesa, existeixen gràcies als disbarats urbanístics de les autoritats de torn, però què hi farem; jo ja ho vaig trobar així i va ser inevitable estimar-ho tal com era.