L'OMBRA AMABLE DE LA UNIVERSITAT

L’ombra que menciono no és pas metafòrica sinó que correspon a la que ens oferien els jardins de la Universitat Central, molt propers a la nostra casa d’Enric Granados.

La seu històrica de la Universitat de Barcelona, va ser inaugurada el 1871, segons projecte de l’arquitecte Elies Rogent, el mateix que va dissenyar l’edifici veí del Seminari. També va tenir la feliç idea d’envoltar-ho d’uns jardins, que són com una mena d’oasi de pau enmig de l’eixample. Molts dels seus arbres procedien de l’antic jardí botànic del marquès de Ciutadilla, a fi de poder continuar l’estudi de la botànica en la pròpia Universitat. Son arbres que tenen molt valor i una bona colla d’anys.

L'Hivernacle. Foto Margineda

Aquests jardins han experimentat períodes de degradació i successives remodelacions, fins arribar a l’estat actual, força ordenat. L’any 1965 s’hi va construir un hivernacle per conrear plantes exòtiques i tropicals. A partir de 1995, després d’una altra remodelació, es van dedicar a l’historiador Ferran Soldevila.

Els nens enfilats sobre les arrels.
Foto Margineda

Els arbres actualment
Foto Margineda

Algun diumenge pel matí passejàvem amb els fills petits per aquells jardins tan ben endreçats. En aquella època obrien l’entrada que correspon al carrer de la Diputació. Recordo que els nens només frisaven per enfilar-se per les arrels d’uns arbres enormes i la resta de tresors botànics eren olímpicament ignorats per ells, amb la qual cosa el passeig acabava aviat

El brollador amb peixos. F. Margineda

Vaig intentar anar-hi més tard amb el meu nét però ho vaig descartar, ja que el menut s’hi distreia una estoneta mirant els peixets de colors d’un brollador encantador, però de seguida es cansava i tirava pedretes a l’aigua, remenava la terra i tocava les coses prohibides que toquen tots els nens del món. En definitiva, els jardins de la Universitat són un racó tranquil de descans, ple de riquesa vegetal i, naturalment, no estan pensats per l’esbarjo infantil.

Tinc entès que actualment, els dies festius aquests jardins estan tancats al públic i tan sols s´hi pot accedir en horari universitari.
Fa unes setmanes hi vaig tornar amb el meu marit i vam fer algunes fotografies. Vaig poder comprovar que els vells arbres d’arrels protuberants continuen ufanosos i el brollador encantador segueix proporcionant la serenor d’altres temps.

Pati de Ciències

Passejant, passejant vam convertir en metàfora allò de l'ombra amable, en entrar al mateix recinte universitari. Allà dins, vam transitar per tots els espais visitables, recordant el consell que m'havia donat el bidell de la zona, en una altra ocasió que hi vaig anar: “Senyora, -va dir aquell home amb una certa solemnitat- mentre no trobi cap porta ni barrera que ho impedeixi, vostè pot circular per on vulgui”.

Sala dels retrats de tots els rectors de la Universitat.

Foto Margineda

I així mateix ho vaig fer. Déu n'hi do les coses que es poden veure i retratar!

Atenció Alfons: actualment, en el vestíbul principal de l'entrada, s'hi exposa una col·lecció d'aparells precursors del cinematògraf, que es titula "L'experiència màgica del Cinema".

Vestíbul del primer pis. Foto Margineda

.

RESPIRAR MODERNISME

Detall del vestíbul de la casa Berenguer

Porta interior de la Casa Berenguer
Dreta de l'Eixample

No sé si la casa vella que ocupava anteriorment el meu xamfrà d’Enric Granados era d’estil  modernista o no, però el que sí puc assegurar és que pel nostre entorn, la presència del modernisme era una constant. Un modernisme, això sí, divers i jeràrquic ja que, tirant cap a la banda dreta, a Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, apreciàvem una empremta senyorívola, amb edificis signats per prestigiosos arquitectes, mentre que, tombant per la banda esquerra, a partir d’Aribau, trobàvem una construcció bastant més modesta. 

Vestíbul al carrer Floridablanca
Esquerra de l'Eixample

Malgrat els disbarats comesos en èpoques en què el modernisme va ser poc considerat, s’han fet esforços per recuperar l’essència d’aquelles cases, i fins i tot en las considerades de segona categoria és evident la força del moviment modernista observant les baranes dels balcons, l’enrajolat dels vestíbuls, les vidrieres, els llums o altres detalls ornamentals.

Modernisme des del balcó
Foto Margineda

Faré un recorregut per l’entorn immediat de la nostra anterior vivenda d'Enric Granados, on es concentra una part molt important de la riquesa modernista de l'Eixample:
Ben bé a la cantonada del davant, només obrir el balcó, ja teníem un bon exemple amb la casa Domènech i Estapà*, un edifici amb tribunes als angles i original coronament. L’altre edifici de color rosat que apareix al fons de la fotografia, correspon al grup de cases Josep J. Bertrand* del carrer Balmes, del nº 44 al 50, dissenyades per l’arquitecte Enric Sagnier, el gran constructor de l’Eixample. Aquí es va prescindir de tribunes i els angles es van resoldre amb superfícies corbades.

Per cert, la tribuna, aquest element tan destacat en molts edificis modernistes, sempre em va intrigar, ja que mai hi vaig veure ningú assegut o contemplant el carrer a través del vidres. De fet la seva existència era proporcional a la categoria de l’edifici. El luxe de posseir una voluminosa tribuna denotava el poder econòmic del seu propietari, ja que es pagava en proporció a les seves dimensions.

Moble amb marqueteria del Museu Modernista

Precisament en l'edifici rosat d'Enric Sagnier, Balmes 48, està ubicat el Museu del Modernisme Català*, una meravella de museu que prové de la col·lecció privada de dos antiquaris barcelonins, Fernando Pinós i Maria Guirao.

Baixos de la casa Berenguer

Seguiré el meu recorregut anant al veí carrer de la Diputació, entre Balmes i Rambla de  Catalunya, on es troben dos edificis magnífics que atreien la meva atenció i la de qualsevol vianant interessat en el tema: La casa Berenguer* al nº 246, de l’arquitecte Joaquim Bassegoda i Amigó, extraordinari exemple de recuperació del seus elements originals

Escalinata de la casa
Garriga Nogués

L'altra, és la casa Garriga Nogués*, al nº 250, de l’arquitecte Enric Sagnier, actual seu de la Fundació Godia* on cal destacar quatre escultures exteriors d’Eusebi Arnau sobre les etapes de la vida. Aquesta Fundació mereix una visita, tant per l'arquitectura interior, de gran elegància, com pel seu valuós contingut.

Vull acabar aquest recull, mostrant una fotografia de la casa Francesc Cairó*, al nº 106 d’Enric Granados, una altra joieta del meu antic carrer que sempre vaig admirar, si més no, de lluny. Correspon a la porta d'entrada d’original disseny. Ella sola ve a representar un compendi del genuí estil modernista.

*Clicant els noms en vermell enllaçareu amb la corresponent pàgina web.

INTERIORITATS D'UN SEMINARI

Ja he comentat anteriorment que el primer que vèiem des del pis d’Enric Granados, era la part posterior del Seminari Conciliar, un edifici projectat per l’arquitecte Elies Rogent, que va ser inaugurat oficialment l’any 1904. Les seves dimensions bastant considerables, ocupant tota una illa de cases, feien pensar en la nombrosa comunitat de seminaristes que al seu dia devia allotjar. Actualment aquesta comunitat és molt reduïda i l’edifici engloba diverses entitats: la Facultat de Teologia, la Biblioteca pública Episcopal, la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i el Museu de Geologia, entre altres.

El Seminari amb l'antiga muralla de pedra

Encara que fos tan a prop de casa, la meva relació amb el Seminari va ser limitada, per no dir escassa. La seva arquitectura d’estil auster, envoltada per una feixuga muralla, trencava la vitalitat pròpia de Consell de Cent i també la dels altres tres carrers adjacents. La veritat és que el barri feia la seva vida, bastant aliè a les tasques pròpies de la institució eclesiàstica. Això va ser així fins els voltants de l’any 2002, en què van començar les obres d’enderroc d’aquella esquerpa barrera de pedra, i en el seu lloc es va col·locar un tancat metàl·lic molt més lleuger. Així mateix, es va permetre l’accés als renovats jardins que envoltaven l’edifici, i es va reconvertir en zona de vianants la part inicial d’Enric Granados, per oxigenar l’entorn i ampliar l’oferta verda d’aquell sector.

El tram per vianants d'Enric Granados. Al fons, la Universitat.

No vaig tenir temps de gaudir d’aquelles millores perquè molt aviat em vaig traslladar, però abans de les obres ja havia tingut ocasió de penetrar en algunes interioritats del recinte. Vaig descobrir que feia drecera camí de casa, si accedia per la porta principal del carrer Diputació, travessava la part esquerra dels jardins –molt malmesos aleshores- i sortia per una porta lateral d'ús exclusiu pels estudiants oberta a Enric Granados, gairebé davant de casa meva. Era una petita transgressió que vaig repetir tranquil·lament diverses vegades, que a mi m’encantava  i que mai ningú em va impedir de fer.

El Museu Geològic

Ja a les darreries de la meva estada en aquella zona, l’altra cosa interessant que vaig descobrir, va ser fer una visita al Museu de Geologia. Aprofitant que el tenia tan a mà, hi vaig portar el meu nét de cinc anys una tarda, sortint de l’escola. Aquest museu, fundat inicialment el 1874, tinc entès que és molt important en Paleontologia, especialitzat en animals vertebrats, i rep moltes visites d’investigadors de tot el món que consulten els seus arxius. Doncs bé, el nen i jo anàvem seguint la visita, i va ser tal l’entusiasme que va despertar en el meu nét, que els doctes geòlegs aplegats aquella tarda, somreien divertits seguint de reüll les evolucions del marrec amunt i avall. 

Eoraptor, dinosaure primitiu

Clar que tot era degut a que per aquella època, circulava la moda dels dinosaures i altres rèptils del triàsic per escoles i cercles infantils, i el meu nét sentia una fascinació especial per aquestes bestioles; de tal manera que em va fer repassar una per una les nombroses làmines que figuraven pel museu, amb els noms científics corresponents.Veient que la cosa s’allargava i era molt tard, el savi capellà que vigilava la sala ens va advertir amablement que ja era l`hora de plegar i que, sisplau, tornéssim una altra tarda per continuar.

El claustre

Deixant a part aquestes petites anècdotes personals, el Seminari Conciliar, amb el museu, el claustre i la capella, és un lloc ignorat per molta gent, cèntric i agradable de visitar.

CANVI DE BARRI

Aparco de moment la cantonada Portaferrissa-Duc, i la reservo per més endavant, ja que sobre el barri antic em queda encara molt tema per explicar.

A la segona cantonada on he viscut, la d’Enric Granados-Consell de Cent, hi vaig arribar quan em vaig casar i això, a part d’un canvi de vida, també va significar ocupar un espai de Barcelona totalment diferent. Si l’anterior estava carregat d’història, aquest em remetia a l’època en que la ciutat es va expandir, després de trencar el cercle opressor de les muralles. Vaig entrar a formar part de la quadrícula racional de l’Eixample de Cerdà, una quadrícula que ha esdevingut mítica per molts conceptes, principalment pel modernisme. De tota manera, la situació d’aquella cantonada, bastant propera al barri antic, feia que aquest continués sent el meu referent a l’hora de comprar o fer passejades.

La casa d'Enric Granados 19

La casa on vaig anar a viure, el nº 19 d’Enric Granados, no pertany a l’època modernista, ben al contrari, la vam estrenar; va ser edificada després d’enderrocar la que hi havia anteriorment. No sé quines eren les tendències creatives de l’arquitecte que la va idear, però penso que justament va aprofitar que feia cantonada per assajar un disseny ben trencador. El resultat no va ser gaire reeixit i, per descomptat, no anà gens d’acord amb les edificacions del seu entorn.

Lluís Permanyer

Precisament el cronista de la ciutat Lluís Permanyer menciona la casa en el llibre La Barcelona lletja, referint-se sobre tot als àtics i sobreàtics que la coronen. Malgrat això, des del cinquè primera de casa meva, la vista era esplèndida: davant mateix vèiem el Seminari, també podíem albirar una sèrie d’edificis modernistes i allà lluny, l’agulla de la Catedral em retornava a l’estimat barri antic.

Des del balcó de casa, el Seminari nevant

Com qualsevol barri tenia coses bones i altres que no ho eren tant; d'una banda era cèntric, ple d’establiments de nivell i proper a carrers emblemàtics de la ciutat, com la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia; però per una altra, hi faltaven zones verdes i botigues de productes quotidians, sobre tot en la primera època que hi vam viure. Després ja s’hi van anar instal·lant alguns supermercats que facilitaven la compra diària. Més que un barri, era una part viva de la ciutat, especialment el carrer Consell de Cent, amb un trànsit sorollós que dividia les dues voreres, i feia difícil arribar a conèixer els habitants de l'altre cantó.

Il·lustració de Francina Gili

De vegades, des de la finestra del menjador vèiem de lluny una senyora que tenia un balcó situat a l’alçada del nostre pis, a l’altra vorera de Consell de Cent. La vam batejar com a senyora Maria. Aquella bona dona sortia ben aviat a retocar les seves plantetes i un cop ho tenia arreglat, baixava la persiana i ja no se la veia més ni pel carrer, ni per enlloc. Però, ves per on, un dia que érem d’excursió a Queralbs, la vaig trobar inesperadament per un carreró solitari i em va fer tanta il·lusió, que no vaig dubtar en saludar-la i dir-li que la veia des de casa. No sé si li va fer gràcia perquè va quedar molt sorpresa i en prou feines va dir res; potser es va sentir espiada. La veritat és que, fora del marc del seu balconet, la senyora Maria resultava estranya; semblava una floreta mal trasplantada. 

 

L'establiment de restauració actual

 A la gent de l’escala sí que la coneixíem, ja que gairebé tots érem matrimonis joves amb criatures i això feia que ens relacionéssim força. Ara ja no hi queda gairebé ningú d’aquella època i tinc entès que molts pisos es lloguen com apartaments turístics. Als baixos s’hi ha instal·lat un Brunch & Cake, una mena de cafeteria-restaurant d’estil jove i desenfadat que s’ha posat de moda; res a veure amb l’avorrida botiga de maquinària per oficina que hi havia en el meu temps. Tot el trosset d’Enric Granados, fins arribar a la plaça Letamendi és un seguit de restaurants de nou disseny. Després de dotze anys d’haver deixat aquella cantonada, quan ara hi passo em costa reconèixer-la; em sembla mentida haver-hi viscut trenta sis anys i em pregunto: com deuen ser les persones del cinquè primera?