Aquests dies de Nadal en que les trobades amb
familiars i amics remouen records i emocions, han propiciat que sentís amb
tristesa la desaparició de vells locals comercials que formaven part de la meva
vida. Aquests locals, situats al barri antic i concretament a prop de la cantonada
Portaferrissa-Duc, representaven un paisatge amic, un punt de referència que
saludava amb afecte quan hi passejava. Són llocs entranyables que em retornaven
a la infantesa, a situacions viscudes en la primera joventut i a sentiments que
tan sols a mi em pertanyen. Malauradament cada vegada em queden menys espais
per evocar vells records; els temps canvien i ens han portat a una dinàmica on
no semblen tenir cabuda establiments de tota la vida. Són tants els que he vist
desaparèixer aquests darrers anys!
El més de setembre va haver de plegar la botiga de joguines El Palacio del Juguete, al carrer dels Arcs. El seu propietari, va
declarar que no podia fer front a l’augment de lloguer que li exigia l’amo de
l’edifici, emparat per la nova llei d’arrendaments. El seu lloc l’ocuparà una
franquícia de marca de sabates. La històrica botiga, especialitzada en col·leccions
de soldadets de plom que antigues vitrines guardaven gelosament, haurà de
traslladar aquest material i altres joguines modernes que hi convivien, a un
local de dimensions molt més reduïdes al veí carrer de Capellans, i prescindir
de l’encant de l’anterior.
|
Foto Marcel Albet |
|
Foto Marcel Albet |
Per la mateixa raó econòmica, els primers dies d’aquest últim desembre, va abaixar la persiana la llibreria
Canuda*, al carrer del mateix nom, per donar
pas a una botiga de moda, una més. En aquesta llibreria situada al costat de l’Ateneu,
hi vaig passar algunes tardes de dissabtes desvagats, quan s’hi feien subhastes
de quadres i d’altres objectes d’art. Jo era molt jove i em fascinava aquell
ambient com de pel·lícula, format per un auditori divers, que seguia interessat
la presentació i oferta de les obres. Recordo com si el veiés ara mateix, l’encarregat
de la subhasta, un homenet de mitja edat, dotat d’una veu i una cantarella que
envoltava l’acte d’una atmosfera especial. Aquesta botiga va ser per mi com una joguina de joventut.
I per acabar-ho d’adobar, aquests últims dies de
desembre m’ha arribat la trista notícia del pròxim tancament d’una altra botiga
històrica al barri gòtic: Joguines Monforte, a la plaça Sant Josep Oriol,
enfront de l’església del Pi. Aquesta era la meva botiga de joguines de referència ja que hi passava pel davant quatre cops al dia anant i tornant del
col·legi. El seu interior amb mobiliari de fusta, transmetia el regust de les
botigues d’abans, on el botiguer, (espècie pròxima a l'extinció) atenia al
darrera d’un taulell i explicava sense presses les característiques de
l’objecte a adquirir. En aquella època, els anys cinquanta-seixanta, hi veia
sovint el senyor Joaquim Domingo, campió d’Europa de billar en vàries modalitats,
que regentava la botiga.
Pel nucli antic queden encara alguns reductes del passat, però no sé si aviat seguiran la trista sort dels que he
anomenat. Al carrer Banys Nous, sortint del passatge de l’Ave-Maria, trobem dues relíquies que resisteixen l'embat de la pressió comercial: la
immensa cistelleria de les Germanes Garcia i tot seguit la Casa Miranda, dedicada també a la tradicional indústria del vímet. A continuació ens alegra la vista una altra deliciosa botiga
per a infants, Joguines Foyé, que conserva la mateixa decoració de rajols blancs
i verds de la meva època (també la veia quatre cops al dia).
Deixant a part el sentiment de pèrdua personal que
puguem tenir, hem de considerar que quan una botiga emblemàtica tanca les seves
portes, un capítol de la història col·lectiva de la Barcelona que estimem queda també tancat per sempre. Els
que ens governen, haurien de fer els possibles perquè això no passés, però sospito que, en els temps que ara corren, és un somni massa utòpic.