diumenge, 26 de gener del 2014

LES SENYORETES D'AVINYÓ

Alumna de la Sagrada Família

Aquest anar i venir d’una cantonada a l’altra em fa repassar diferents etapes de la meva vida i desvetllar sentiments adormits. Avui mateix, retrocedint a la cantonada Portaferrissa-Duc, he volgut resseguir l’itinerari que feia diàriament per anar al col·legi de la Sagrada Família, al carrer d’Avinyó i he pogut comprovar que d’establiments dels anys cinquanta en queden ben pocs. En aquests casos acostumo a pensar “Déu meu, com ha canviat tot!” o algun tòpic semblant i acabo concloent que la Barcelona modesta d’abans era millor (sobretot, perquè llavors jo era jove). Tinc la sort o la desgràcia de posseir una memòria d’elefant pel passat, i crec que podria anar enumerant un per un aquells vells establiments, que ara són només fantasmes perduts dins del meu cap.

Xarcuteria La Pineda.Foto Gili

Així doncs, he començat l’itinerari entrant pel carrer del Pi, on hi ha la xocolateria “Fargas”, una altra de les botigues destinades a engrossir la llista de víctimes de la nova llei d’arrendaments i tot seguit, he trobat la xarcuteria “La Pineda” i l’he retratada no fos cas que quan hi torni un altre dia ja hagi desaparegut. D’aquest establiment recordo sobre tot un embigotat dependent que sempre era a la porta, proveït d’una bata de color caqui.

El palau Maldà al carrer del Pi. Foto Gili


El carrer del Pi dibuixa una línia lleugerament ondulada que va a desembocar a la plaça Sant Josep Oriol; era el carrer del meu cine de barri, el Maldà. Allà vaig gaudir d’unes tardes memorables de dissabte amb sessió doble, berenar i trobada amb amigues del col·legi.

La plaça S. Josep Oriol. Foto Margineda
A la plaça de Sant Josep Oriol no li han pogut transformar la fesomia ja que el lateral gòtic de l’església del Pi ocupa tota una vorera. Era la meva parròquia i en aquella època s’omplia a vessar els diumenges a l’hora de les misses. Ara fan pagar entrada a certes hores i només rep visites de turistes. La gent i sobretot la més jove, es concentra fora de l'església. La presència de les històriques pedres transmet a la plaça una bellesa inigualable que atrau la concurrència. Abans hi passejaven pocs vianants, gent del barri només, i enmig hi havia una font i un petit quiosc on em compraven tebeos i nines de retallar.


Papereria Villena. Foto F. Gili
L’itinerari ha continuat pel passatge de l’Ave Maria i ha seguit per Banys Nous. D’aquest carrer ja vaig comentar fa dies tres establiments emblemàtics i aquesta vegada he retratat la papereria Villena, que conserva encara l'antic parament exterior de fusta. Més enllà, tombant pel carrer del Call, la botiga de barrets Obach manté impassible la mateixa distinció d’altres temps (fins quan?).

Això és un fanal !! Foto F. Gili

Després de travessar el carrer Ferran i admirar els vistosos fanals, m’he endinsat per Avinyó arribant per fi al col·legi que em va acompanyar des de pàrvula fins als 15 anys. Aquest itinerari que de petita em semblava llarg, es pot fer en pocs minuts, sense trànsit ni semàfors.

Escalinata d'accés. Foto F. Gili




L’edifici, una casa residencial neoclàssica de principis del XIX va començar a funcionar com a col·legi de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell l’any 1919. Suposo que abans devia pertànyer a alguna noble família i recordo perfectament com em va impressionar el primer dia la gran escalinata i les sales d’entrada.

Detall de la porta d'entrada. Foto F. Gili
Com era habitual en els col·legis de monges, anàvem abillades amb uniforme i barret. Les aules eren espaioses i els patis molt bonics. Posteriorment una sèrie d’obres per adaptar-lo a l’actualitat han fet que gairebé no el pugui reconèixer.
Una altra cosa que em va fer gran efecte va ser que només entrar, ja em tractessin de vostè i passés de cop a ser una senyoreta, la senyoreta Gili. És per això que m’atreveixo a reivindicar també per a nosaltres, les alumnes del col·legi, el famós títol de "Les senyoretes d'Avinyó".
                                                                    

dilluns, 20 de gener del 2014

UNA BIBLIOTECA MOLT ESPECIAL

La Biblioteca Arús. Foto Gili

Fanal a l'entrada. Foto Gili
Al Passeig de Sant Joan nº 26 està ubicada una biblioteca, la Biblioteca Arús*, que va ser fundada l’any 1895 com a donació testamentària de Rossend Arús al poble de Barcelona. Rossend Arús fou un home catalanista, lliurepensador, filantrop, amant del progrés i la cultura, que ingressà en la Maçoneria* el 1866. Està especialitzada en moviments socials, principalment obrers i maçònics i conté un extens fons documental del segle XIX i inicis del XX. Va romandre tancada al públic entre el 1939 i el 1967.
Quan vaig traslladar-me a la cantonada d'Ausiàs Marc, em vaig afanyar a visitar-la, intrigada per l’aura de misteri que ha envoltat aquesta organització. L’antic règim havia fet de la paraula maçoneria un lema infernal, i això atiava la meva curiositat. Molts recordem encara el tronat concepte de la “conspiración judeo-masónica”, repetit pel dictador en els avorrits discursos que ens etzibava sovint. Es comenta que aquell odi a la maçoneria era degut a que hi havia volgut ingressar i havia estat rebutjat. Es veu que els principis d’uns i altres no coincidien gens.

Escalinata d'accés. Foto Gili
Confesso la meva ignorància sobre el tema i he de dir que, més que el contingut, el que em va impressionar de debò, va ser la solidesa d’una instal·lació tan antiga i tan ben conservada. Sostres decorats, marbres, fusteria noble, vitrines atapeïdes de llibres, llums recuperats, cadiram d’època, i tot enmig d’una atmosfera d’ordre i estudi. L’edifici és obra de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i en la seva decoració hi van intervenir diversos artesans.

He repetit la visita per fer el present escrit i he pogut comprovar que el lloc segueix funcionant encara que sembli ancorat en el túnel del temps.
L'estàtua de la Llibertat. Foto Gili
Al vestíbul, l’estàtua de la Llibertat continua donant la benvinguda a tothom enmig del pas, i tot seguit s’accedeix a una sala vorejada per un entresolat amb vitrines fins el sostre.
En el centre, dos expositors mostren una col·lecció d’objectes relacionats amb Sherlock Holmes*, cedida per un particular. El personatge literari encaixa perfectament amb l’ambient victorià de l’espai i també el seu autor, Arthur Conan Doyle, que era maçó.

Seguint per una sala més àmplia flanquejada per més vitrines amb llibres, vaig veure la persona encarregada ocupant l’escriptori central i a tres o quatre lectors concentrats en llurs lectures. Estudiosos del tema? Membres de l’organització? Ho ignoro. No m’hi vaig entretenir per no distreure i em vaig limitar a fer alguna fotografia, després de demanar el corresponent permís.
Recordo, de la primera visita de fa uns anys, un expositor amb motius propis de la simbologia maçònica, així com un gràfic explicatiu de les diferents jerarquies, però aquesta vegada no hi era. Vaig veure, això sí, alguns d’aquests símbols distribuïts pels diferents racons. El compàs (la força creativa) i l’escaire (emblema de rectitud) són els símbols principals.

Reconegudes personalitats de tot el món han sigut maçons i a Catalunya, personatges com Lluis Companys, Joan Gamper, o Ernest Lluch entre altres, han tingut relació amb la maçoneria.



dimarts, 14 de gener del 2014

VOREJADA DE VERD

"Espiral arbrada", al Parc de l'Estació del Nord
Sens dubte, en una imaginària competició d’espais verds ciutadans, la cantonada que habito actualment, Ausiàs Marc-Sardenya, guanyaria per golejada a les cantonades anteriors. Ja vaig mencionar l’escassa presència de zones verdes a l’entorn d’Enric Granados, i no caldria aclarir que l’absència d‘aquestes zones era total pel barri gòtic de la Portaferrisa.

Il·lustració F. Gili
Allà ho suplíem pujant al terrat, que no era precisament verd però resultava idoni per jugar i respirar, donades les seves generoses dimensions. En el blog de Contes i Narracions, ja fa uns anys, li vaig dedicar una entrada sencera impregnada de nostàlgia; “SublimTerrat”* ho vaig titular i l’acompanyava amb un dibuixet on la meva germana i jo corríem entre un laberint de llençols.

Letamendi nord. Potser massa ombra? 
A la casa d’Enric Granados no hi havia terrat però en canvi teníem a tocar la plaça  Letamendi, un singular espai romboïdal enmig de l’eixample, format per super-xamfrans i dividit pel sorollós trànsit rodat del carrer d’Aragó. D’aquesta divisió en resultaven dos espais triangulars. En l’època en que hi solíem anar, la zona nord estava preferentment ocupada per mares i criatures i la zona sud era utilitzada per un personal més variat. Encara que soni a increïble, aquestes petites places eren llocs bastant tranquils ja que, un cop hi érem, la nostra oïda s’habituava al brogit imperant i en prescindia totalment.
Palmeres a la zona sud. Foto Gili

L’arbrat i uns quants arbustos, intentaven aportar certa sensació de natura i gràcies a tot plegat els meus fills van poder gaudir d’un mínim de sorra i d’algun gronxador quan eren petits. Fa pocs dies hi vaig passar i vaig veure que els arbres havien crescut molt i que l'enjardinat havia canviat. Les palmeres washingtònies semblaven voler esgarrapar el cel i en la part nord l’ombra em van semblar excessiva, de cara al fred hivern.

El meu barri actual sí que està envoltat de zones verdes: d’una banda s’han fet jardins en l’interior de dues illes de cases properes: els jardins de Lina Òdena i la Carretera Antiga d’Horta; amdos tenen accessos per Ausiàs Marc i Alí Bei.

Parc de l'Estació del Nord
Així mateix tenim el Parc de l'Estació del Nord*, una zona creada el 1988 que va de Nàpols a Lepant, passant per sota dels ponts de Sardenya i Marina. Aquest parc es caracteritza per un traçat integrador, que fusiona natura i escultura amb varies creacions de ceràmica vidriada blanca i blava sobre la gespa verda (actualment no gaire), de l’artista americana Beverly Peppers, que prenen el nom de “Cel caigut”. Prop del carrer Sardenya hi ha una altra creació amb til·lers, “Espiral arbrada”, i passat els ponts el parc s’allargassa fins una àrea dedicada a jocs infantils i una zona per gossos, amb varietat de vegetació.


Parc de la Ciutadella
Tot això sense oblidar que, ben a prop, tenim el nostre parc  per excel·lència, el que estimem tots els barcelonins, el Parc de la Ciutadella, un lloc carregat d’història i de racons evocadors, que va recobrar la pròpia dignitat després d’un passat que ara tenim més present que mai.


D’espais per airejar-me en tinc molts però de vegades el que costa és saber trobar el temps per fer-ho.

dijous, 2 de gener del 2014

JOGUINES TRENCADES


Aquests dies de Nadal en que les trobades amb familiars i amics remouen records i emocions, han propiciat que sentís amb tristesa la desaparició de vells locals comercials que formaven part de la meva vida. Aquests locals, situats al barri antic i concretament a prop de la cantonada Portaferrissa-Duc, representaven un paisatge amic, un punt de referència que saludava amb afecte quan hi passejava. Són llocs entranyables que em retornaven a la infantesa, a situacions viscudes en la primera joventut i a sentiments que tan sols a mi em pertanyen. Malauradament cada vegada em queden menys espais per evocar vells records; els temps canvien i ens han portat a una dinàmica on no semblen tenir cabuda establiments de tota la vida. Són tants els que he vist desaparèixer aquests darrers anys!

El més de setembre va haver de plegar la botiga de joguines El Palacio del Juguete, al carrer dels Arcs. El seu propietari, va declarar que no podia fer front a l’augment de lloguer que li exigia l’amo de l’edifici, emparat per la nova llei d’arrendaments. El seu lloc l’ocuparà una franquícia de marca de sabates. La històrica botiga, especialitzada en col·leccions de soldadets de plom que antigues vitrines guardaven gelosament, haurà de traslladar aquest material i altres joguines modernes que hi convivien, a un local de dimensions molt més reduïdes al veí carrer de Capellans, i prescindir de l’encant de l’anterior.

Foto Marcel Albet

Foto Marcel Albet
Per la mateixa raó econòmica, els primers dies d’aquest últim desembre, va abaixar la persiana la llibreria Canuda*, al carrer del mateix nom, per donar pas a una botiga de moda, una més. En aquesta llibreria situada al costat de l’Ateneu, hi vaig passar algunes tardes de dissabtes desvagats, quan s’hi feien subhastes de quadres i d’altres objectes d’art. Jo era molt jove i em fascinava aquell ambient com de pel·lícula, format per un auditori divers, que seguia interessat la presentació i oferta de les obres. Recordo com si el veiés ara mateix, l’encarregat de la subhasta, un homenet de mitja edat, dotat d’una veu i una cantarella que envoltava l’acte d’una atmosfera especial. Aquesta botiga va ser per mi com una joguina de joventut.

I per acabar-ho d’adobar, aquests últims dies de desembre m’ha arribat la trista notícia del pròxim tancament d’una altra botiga històrica al barri gòtic: Joguines Monforte, a la plaça Sant Josep Oriol, enfront de l’església del Pi. Aquesta era la meva botiga de joguines de referència ja que hi passava pel davant quatre cops al dia anant i tornant del col·legi. El seu interior amb mobiliari de fusta, transmetia el regust de les botigues d’abans, on el botiguer, (espècie pròxima a l'extinció) atenia al darrera d’un taulell i explicava sense presses les característiques de l’objecte a adquirir. En aquella època, els anys cinquanta-seixanta, hi veia sovint el senyor Joaquim Domingo, campió d’Europa de billar en vàries modalitats, que regentava la botiga.

Pel nucli antic queden encara alguns reductes del passat, però no sé si aviat seguiran la trista sort dels que he anomenat. Al carrer Banys Nous, sortint del passatge de l’Ave-Maria, trobem dues relíquies que resisteixen l'embat de la pressió comercial: la immensa cistelleria de les Germanes Garcia i tot seguit la Casa Miranda, dedicada també a la tradicional indústria del vímet. A continuació ens alegra la vista una altra deliciosa botiga per a infants, Joguines Foyé, que conserva la mateixa decoració de rajols blancs i verds de la meva època (també la veia quatre cops al dia).



Deixant a part el sentiment de pèrdua personal que puguem tenir, hem de considerar que quan una botiga emblemàtica tanca les seves portes, un capítol de la història col·lectiva de la Barcelona que estimem queda també tancat per sempre. Els que ens governen, haurien de fer els possibles perquè això no passés, però sospito que, en els temps que ara corren, és un somni massa utòpic.