GRAN RESSÒ!

Il·lustració F. Gili

                                 El món sencer es fa ressò de la gran notícia!

PASSEJANT AMB AUSIÀS MARC

El carrer Ausiàs Marc, que des de fa deu anys és el meu, porta el nom d’un gran poeta medieval, força conegut, que vaig tenir el goig d’estudiar una miqueta l’any passat, en l’assignatura “Autors imprescindibles” amb la Dolors Vinyoles. Vaig trobar molt interessant la vida d’aquest noble cavaller, enamoradís, apassionat i ple de contradiccions, que va utilitzar la llengua catalana per construir una obra poètica reconeguda, en la que expressa la seva angoixada lluita entre la virtut i el pecat.

La casa Antònia Puget

El carrer que Barcelona li ha dedicat no és gaire llarg per ser de l’Eixample, ja que comença a la plaça Urquinaona i acaba tallat per l’edifici de l’Auditori, al carrer Lepant. No sé què n’opinaria el poeta si el veiés, però jo crec que no es queixaria pas, ja que és un carrer amb edificis prou nobles,  dignes de la seva categoria. Corresponen, la majoria, al període modernista de més esplendor i estan signats per arquitectes reconeguts com Enric Sagnier i altres d’igual prestigi.  Els trobem a l’inici de la via fins arribar al Passeig de Sant Joan. Entre Bruc i Girona, per posar un exemple, podem veure una sèrie imponent d’edificis on destaca la casa Antònia Puget, seu de la fundació d’art Vila Casas*.

La meva cantonada Ausiàs Marc-Sardenya. Foto F. Gili

Després del Passeig de Sant Joan, el panorama fa un canvi i l’arquitectura es democratitza. Ja no hi veiem vitralls, ni columnes, ni tribunes i encara que el traçat urbanístic sigui el mateix, ara ens ofereix la imatge d’un barri amb cases de nova construcció.

Veles e vents

Potser el senyor Ausiàs Marc ja no trobaria aquest carrer tan noble, però en tot cas crec que el seguiria mirant amb bons ulls, al comprovar la identitat geogràfica de les vies que el travessen. Enmig d’un nomenclàtor Mediterrani, amb noms com Nàpols, Sicília i Sardenya, l'autor de "Veles e vents" reviuria les seves aventures guerreres pels mars d’Itàlia i segurament sentiria que és a casa.

L'Auditori. Foto F. Gili

A l’encreuament Sardenya-Ausiàs Marc, s'hi afegeix el carrer Ribes, i es forma la plaça Fort Pienc. Continuant fins Marina i Lepant arribem ja al final del carrer i anem a topar amb l’Auditori*. Aquest és un gran edifici, dissenyat per l’arquitecte Rafael Moneo, inaugurat l’any 1999. És la seu de l’Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya i acull també l’Escola Superior de Música, així com el Museu de la Música, que aplega una extensa mostra d’instruments de diferents èpoques i cultures.

El Teatre Nacional. Foto F. Gili

Darrera mateix de l’Auditori trobem el Teatre Nacional* de Catalunya. Aquest edifici dissenyat per Ricard Bofill, va ser inaugurat l’any 1996. Segueix una programació regular a través de les seves tres sales: Sala Gran, Sala Petita i Sala Tallers.

A la vista d’aquests espectaculars edificis, crec que Ausiàs Marc, com a poeta i home de gran sensibilitat, sentiria l’orgull de veure que la cultura, la seva i la de tots, encara perdura a casa nostra, malgrat les dificultats que ha anat trobant al llarg del segles.

EM PASSO A LA DRETA (DE L'EIXAMPLE)

La meva cantonada actual al carrer Ausiàs Marc-Sardenya. Foto Margineda

Aquest recorregut per diferents cantonades em porta a escriure sobre la que habito ara, la cantonada Ausiàs Marc-Sardenya, a la dreta de l’Eixample. He de confessar que, després de decidir-ho m’ha vingut una certa mandra, la mateixa que vaig sentir quan feia la primera entrada a Portaferrissa-Duc, i també la que em va envair amb el meu primer escrit sobre Enric Granados-Consell de Cent. Encetar temes nous sempre m’ha inquietat; són tantes les coses que es poden dir que no saps per on començar. Ara bé, deixar-ho un cop hi estic ficada encara em costa més. Vull dir amb això, que les passejades per l’ahir m’han fet considerar aquells indrets amb la mirada del qui vol observar des de fora, i al mateix temps no pot evitar reviure moments passats. Sentimentalment això és complicat però he de dir que han estat unes experiències molt gratificants que encara no penso deixar. Més endavant tornaré a fer més passejadetes per aquelles cantonades tan entranyables per mi.

Seguint, doncs el meu periple, avui vaig a parar a la dreta de l’Eixample; no a la dreta clàssica, la que va edificar les cases amb més pedigrí de Barcelona, sinó a la nova dreta, la que es va anar formant a partir del Passeig de Sant Joan, i que a la part baixa pren el curiós nom de Fort Pienc. Curiós per ignorat, és clar, perquè abans d’anar-hi a viure, desconeixia totalment que aquest barri existia i que provenia de la construcció d’una fortificació militar per controlar la ciutat, després de la fatídica Guerra de Successió. Aquesta construcció es va mantenir fins l’any 1869, quan les vindicacions populars van promoure el seu enderrocament, juntament amb al de la Ciutadella. Així doncs, podem concloure que la història del Fort Pienc comença amb la demolició de les muralles.

L'antiga estació del Nord. Foto F. Gili

Molt a prop s’hi construí l’estació de ferrocarril del Nord, de la línia de Lleida, amb una façana molt vistosa, d’estil neoclàssic. A partir del tancament de l’estació l’any 1973 i més endavant, seguint l’empenta transformadora dels Jocs Olímpics, el barri va anar canviant totalment de fesomia: parc urbà, poliesportiu municipal, estació d’autobusos, llar de gent gran, centre cívic, mercat, biblioteca, escola bressol i primària...

Alguns equipament a la plaça Fort Pienc

Altres equipament culturals ja a nivell ciutadà, com l’Auditori i el Teatre Nacional, també conformen l’actual Fort Pienc.

Vista dels equipaments des de casa.
Foto F. Gili

Es pot dir que amb aquesta cantonada, he conegut de prop el que és la vida de barri ja que aquests equipaments són davant de casa meva. En les anteriors cantonades, tant a Portaferrissa com a Enric Granados, això es feia difícil perquè ambdues formen part de la ciutat històrica, la que compartim tots els barcelonins i no disposa d'espais tan grans utilitzables. En canvi, aquest tros d’Ausiàs Marc pertany a un barri que va estar molt temps ignorat i que ha anat creixent en habitants, en serveis i en voluntat de futur (té l'índex de població jove més elevat de l'eixample).

Llàstima que tot això m’hagi arribat un pèl tard, quan la meva demanda d’oferta social de cara a la família no m’és tan necessària, però de tota manera, benvingut sigui.

En successives entrades aniré perfilant les principals característiques d’aquest sector de l’Eixample.

L'OMBRA AMABLE DE LA UNIVERSITAT

L’ombra que menciono no és pas metafòrica sinó que correspon a la que ens oferien els jardins de la Universitat Central, molt propers a la nostra casa d’Enric Granados.

La seu històrica de la Universitat de Barcelona, va ser inaugurada el 1871, segons projecte de l’arquitecte Elies Rogent, el mateix que va dissenyar l’edifici veí del Seminari. També va tenir la feliç idea d’envoltar-ho d’uns jardins, que són com una mena d’oasi de pau enmig de l’eixample. Molts dels seus arbres procedien de l’antic jardí botànic del marquès de Ciutadilla, a fi de poder continuar l’estudi de la botànica en la pròpia Universitat. Son arbres que tenen molt valor i una bona colla d’anys.

L'Hivernacle. Foto Margineda

Aquests jardins han experimentat períodes de degradació i successives remodelacions, fins arribar a l’estat actual, força ordenat. L’any 1965 s’hi va construir un hivernacle per conrear plantes exòtiques i tropicals. A partir de 1995, després d’una altra remodelació, es van dedicar a l’historiador Ferran Soldevila.

Els nens enfilats sobre les arrels.
Foto Margineda

Els arbres actualment
Foto Margineda

Algun diumenge pel matí passejàvem amb els fills petits per aquells jardins tan ben endreçats. En aquella època obrien l’entrada que correspon al carrer de la Diputació. Recordo que els nens només frisaven per enfilar-se per les arrels d’uns arbres enormes i la resta de tresors botànics eren olímpicament ignorats per ells, amb la qual cosa el passeig acabava aviat

El brollador amb peixos. F. Margineda

Vaig intentar anar-hi més tard amb el meu nét però ho vaig descartar, ja que el menut s’hi distreia una estoneta mirant els peixets de colors d’un brollador encantador, però de seguida es cansava i tirava pedretes a l’aigua, remenava la terra i tocava les coses prohibides que toquen tots els nens del món. En definitiva, els jardins de la Universitat són un racó tranquil de descans, ple de riquesa vegetal i, naturalment, no estan pensats per l’esbarjo infantil.

Tinc entès que actualment, els dies festius aquests jardins estan tancats al públic i tan sols s´hi pot accedir en horari universitari.
Fa unes setmanes hi vaig tornar amb el meu marit i vam fer algunes fotografies. Vaig poder comprovar que els vells arbres d’arrels protuberants continuen ufanosos i el brollador encantador segueix proporcionant la serenor d’altres temps.

Pati de Ciències

Passejant, passejant vam convertir en metàfora allò de l'ombra amable, en entrar al mateix recinte universitari. Allà dins, vam transitar per tots els espais visitables, recordant el consell que m'havia donat el bidell de la zona, en una altra ocasió que hi vaig anar: “Senyora, -va dir aquell home amb una certa solemnitat- mentre no trobi cap porta ni barrera que ho impedeixi, vostè pot circular per on vulgui”.

Sala dels retrats de tots els rectors de la Universitat.

Foto Margineda

I així mateix ho vaig fer. Déu n'hi do les coses que es poden veure i retratar!

Atenció Alfons: actualment, en el vestíbul principal de l'entrada, s'hi exposa una col·lecció d'aparells precursors del cinematògraf, que es titula "L'experiència màgica del Cinema".

Vestíbul del primer pis. Foto Margineda

.

RESPIRAR MODERNISME

Detall del vestíbul de la casa Berenguer

Porta interior de la Casa Berenguer
Dreta de l'Eixample

No sé si la casa vella que ocupava anteriorment el meu xamfrà d’Enric Granados era d’estil  modernista o no, però el que sí puc assegurar és que pel nostre entorn, la presència del modernisme era una constant. Un modernisme, això sí, divers i jeràrquic ja que, tirant cap a la banda dreta, a Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, apreciàvem una empremta senyorívola, amb edificis signats per prestigiosos arquitectes, mentre que, tombant per la banda esquerra, a partir d’Aribau, trobàvem una construcció bastant més modesta. 

Vestíbul al carrer Floridablanca
Esquerra de l'Eixample

Malgrat els disbarats comesos en èpoques en què el modernisme va ser poc considerat, s’han fet esforços per recuperar l’essència d’aquelles cases, i fins i tot en las considerades de segona categoria és evident la força del moviment modernista observant les baranes dels balcons, l’enrajolat dels vestíbuls, les vidrieres, els llums o altres detalls ornamentals.

Modernisme des del balcó
Foto Margineda

Faré un recorregut per l’entorn immediat de la nostra anterior vivenda d'Enric Granados, on es concentra una part molt important de la riquesa modernista de l'Eixample:
Ben bé a la cantonada del davant, només obrir el balcó, ja teníem un bon exemple amb la casa Domènech i Estapà*, un edifici amb tribunes als angles i original coronament. L’altre edifici de color rosat que apareix al fons de la fotografia, correspon al grup de cases Josep J. Bertrand* del carrer Balmes, del nº 44 al 50, dissenyades per l’arquitecte Enric Sagnier, el gran constructor de l’Eixample. Aquí es va prescindir de tribunes i els angles es van resoldre amb superfícies corbades.

Per cert, la tribuna, aquest element tan destacat en molts edificis modernistes, sempre em va intrigar, ja que mai hi vaig veure ningú assegut o contemplant el carrer a través del vidres. De fet la seva existència era proporcional a la categoria de l’edifici. El luxe de posseir una voluminosa tribuna denotava el poder econòmic del seu propietari, ja que es pagava en proporció a les seves dimensions.

Moble amb marqueteria del Museu Modernista

Precisament en l'edifici rosat d'Enric Sagnier, Balmes 48, està ubicat el Museu del Modernisme Català*, una meravella de museu que prové de la col·lecció privada de dos antiquaris barcelonins, Fernando Pinós i Maria Guirao.

Baixos de la casa Berenguer

Seguiré el meu recorregut anant al veí carrer de la Diputació, entre Balmes i Rambla de  Catalunya, on es troben dos edificis magnífics que atreien la meva atenció i la de qualsevol vianant interessat en el tema: La casa Berenguer* al nº 246, de l’arquitecte Joaquim Bassegoda i Amigó, extraordinari exemple de recuperació del seus elements originals

Escalinata de la casa
Garriga Nogués

L'altra, és la casa Garriga Nogués*, al nº 250, de l’arquitecte Enric Sagnier, actual seu de la Fundació Godia* on cal destacar quatre escultures exteriors d’Eusebi Arnau sobre les etapes de la vida. Aquesta Fundació mereix una visita, tant per l'arquitectura interior, de gran elegància, com pel seu valuós contingut.

Vull acabar aquest recull, mostrant una fotografia de la casa Francesc Cairó*, al nº 106 d’Enric Granados, una altra joieta del meu antic carrer que sempre vaig admirar, si més no, de lluny. Correspon a la porta d'entrada d’original disseny. Ella sola ve a representar un compendi del genuí estil modernista.

*Clicant els noms en vermell enllaçareu amb la corresponent pàgina web.

INTERIORITATS D'UN SEMINARI

Ja he comentat anteriorment que el primer que vèiem des del pis d’Enric Granados, era la part posterior del Seminari Conciliar, un edifici projectat per l’arquitecte Elies Rogent, que va ser inaugurat oficialment l’any 1904. Les seves dimensions bastant considerables, ocupant tota una illa de cases, feien pensar en la nombrosa comunitat de seminaristes que al seu dia devia allotjar. Actualment aquesta comunitat és molt reduïda i l’edifici engloba diverses entitats: la Facultat de Teologia, la Biblioteca pública Episcopal, la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i el Museu de Geologia, entre altres.

El Seminari amb l'antiga muralla de pedra

Encara que fos tan a prop de casa, la meva relació amb el Seminari va ser limitada, per no dir escassa. La seva arquitectura d’estil auster, envoltada per una feixuga muralla, trencava la vitalitat pròpia de Consell de Cent i també la dels altres tres carrers adjacents. La veritat és que el barri feia la seva vida, bastant aliè a les tasques pròpies de la institució eclesiàstica. Això va ser així fins els voltants de l’any 2002, en què van començar les obres d’enderroc d’aquella esquerpa barrera de pedra, i en el seu lloc es va col·locar un tancat metàl·lic molt més lleuger. Així mateix, es va permetre l’accés als renovats jardins que envoltaven l’edifici, i es va reconvertir en zona de vianants la part inicial d’Enric Granados, per oxigenar l’entorn i ampliar l’oferta verda d’aquell sector.

El tram per vianants d'Enric Granados. Al fons, la Universitat.

No vaig tenir temps de gaudir d’aquelles millores perquè molt aviat em vaig traslladar, però abans de les obres ja havia tingut ocasió de penetrar en algunes interioritats del recinte. Vaig descobrir que feia drecera camí de casa, si accedia per la porta principal del carrer Diputació, travessava la part esquerra dels jardins –molt malmesos aleshores- i sortia per una porta lateral d'ús exclusiu pels estudiants oberta a Enric Granados, gairebé davant de casa meva. Era una petita transgressió que vaig repetir tranquil·lament diverses vegades, que a mi m’encantava  i que mai ningú em va impedir de fer.

El Museu Geològic

Ja a les darreries de la meva estada en aquella zona, l’altra cosa interessant que vaig descobrir, va ser fer una visita al Museu de Geologia. Aprofitant que el tenia tan a mà, hi vaig portar el meu nét de cinc anys una tarda, sortint de l’escola. Aquest museu, fundat inicialment el 1874, tinc entès que és molt important en Paleontologia, especialitzat en animals vertebrats, i rep moltes visites d’investigadors de tot el món que consulten els seus arxius. Doncs bé, el nen i jo anàvem seguint la visita, i va ser tal l’entusiasme que va despertar en el meu nét, que els doctes geòlegs aplegats aquella tarda, somreien divertits seguint de reüll les evolucions del marrec amunt i avall. 

Eoraptor, dinosaure primitiu

Clar que tot era degut a que per aquella època, circulava la moda dels dinosaures i altres rèptils del triàsic per escoles i cercles infantils, i el meu nét sentia una fascinació especial per aquestes bestioles; de tal manera que em va fer repassar una per una les nombroses làmines que figuraven pel museu, amb els noms científics corresponents.Veient que la cosa s’allargava i era molt tard, el savi capellà que vigilava la sala ens va advertir amablement que ja era l`hora de plegar i que, sisplau, tornéssim una altra tarda per continuar.

El claustre

Deixant a part aquestes petites anècdotes personals, el Seminari Conciliar, amb el museu, el claustre i la capella, és un lloc ignorat per molta gent, cèntric i agradable de visitar.

CANVI DE BARRI

Aparco de moment la cantonada Portaferrissa-Duc, i la reservo per més endavant, ja que sobre el barri antic em queda encara molt tema per explicar.

A la segona cantonada on he viscut, la d’Enric Granados-Consell de Cent, hi vaig arribar quan em vaig casar i això, a part d’un canvi de vida, també va significar ocupar un espai de Barcelona totalment diferent. Si l’anterior estava carregat d’història, aquest em remetia a l’època en que la ciutat es va expandir, després de trencar el cercle opressor de les muralles. Vaig entrar a formar part de la quadrícula racional de l’Eixample de Cerdà, una quadrícula que ha esdevingut mítica per molts conceptes, principalment pel modernisme. De tota manera, la situació d’aquella cantonada, bastant propera al barri antic, feia que aquest continués sent el meu referent a l’hora de comprar o fer passejades.

La casa d'Enric Granados 19

La casa on vaig anar a viure, el nº 19 d’Enric Granados, no pertany a l’època modernista, ben al contrari, la vam estrenar; va ser edificada després d’enderrocar la que hi havia anteriorment. No sé quines eren les tendències creatives de l’arquitecte que la va idear, però penso que justament va aprofitar que feia cantonada per assajar un disseny ben trencador. El resultat no va ser gaire reeixit i, per descomptat, no anà gens d’acord amb les edificacions del seu entorn.

Lluís Permanyer

Precisament el cronista de la ciutat Lluís Permanyer menciona la casa en el llibre La Barcelona lletja, referint-se sobre tot als àtics i sobreàtics que la coronen. Malgrat això, des del cinquè primera de casa meva, la vista era esplèndida: davant mateix vèiem el Seminari, també podíem albirar una sèrie d’edificis modernistes i allà lluny, l’agulla de la Catedral em retornava a l’estimat barri antic.

Des del balcó de casa, el Seminari nevant

Com qualsevol barri tenia coses bones i altres que no ho eren tant; d'una banda era cèntric, ple d’establiments de nivell i proper a carrers emblemàtics de la ciutat, com la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia; però per una altra, hi faltaven zones verdes i botigues de productes quotidians, sobre tot en la primera època que hi vam viure. Després ja s’hi van anar instal·lant alguns supermercats que facilitaven la compra diària. Més que un barri, era una part viva de la ciutat, especialment el carrer Consell de Cent, amb un trànsit sorollós que dividia les dues voreres, i feia difícil arribar a conèixer els habitants de l'altre cantó.

Il·lustració de Francina Gili

De vegades, des de la finestra del menjador vèiem de lluny una senyora que tenia un balcó situat a l’alçada del nostre pis, a l’altra vorera de Consell de Cent. La vam batejar com a senyora Maria. Aquella bona dona sortia ben aviat a retocar les seves plantetes i un cop ho tenia arreglat, baixava la persiana i ja no se la veia més ni pel carrer, ni per enlloc. Però, ves per on, un dia que érem d’excursió a Queralbs, la vaig trobar inesperadament per un carreró solitari i em va fer tanta il·lusió, que no vaig dubtar en saludar-la i dir-li que la veia des de casa. No sé si li va fer gràcia perquè va quedar molt sorpresa i en prou feines va dir res; potser es va sentir espiada. La veritat és que, fora del marc del seu balconet, la senyora Maria resultava estranya; semblava una floreta mal trasplantada. 

 

L'establiment de restauració actual

 A la gent de l’escala sí que la coneixíem, ja que gairebé tots érem matrimonis joves amb criatures i això feia que ens relacionéssim força. Ara ja no hi queda gairebé ningú d’aquella època i tinc entès que molts pisos es lloguen com apartaments turístics. Als baixos s’hi ha instal·lat un Brunch & Cake, una mena de cafeteria-restaurant d’estil jove i desenfadat que s’ha posat de moda; res a veure amb l’avorrida botiga de maquinària per oficina que hi havia en el meu temps. Tot el trosset d’Enric Granados, fins arribar a la plaça Letamendi és un seguit de restaurants de nou disseny. Després de dotze anys d’haver deixat aquella cantonada, quan ara hi passo em costa reconèixer-la; em sembla mentida haver-hi viscut trenta sis anys i em pregunto: com deuen ser les persones del cinquè primera? 

UN TASTET DE BOGERIA

El general Espartero

Els escrits sobre la cantonada Portaferrissa-Duc, han fet que m’interessés de nou per alguns noms que ja tenia mig oblidats. Aquest grup de variada procedència i condició, sense conexió en l’espai i en el temps, viurà avui l'excepcional trobada.que m'he permès elucubrar.

En Perot lo lladre

Fins ara ha desfilat el nefast general Espartero, duc de la Victòria, el bandoler Perot lo lladre, en Joan Gralla i el baró de Maldà, però falta afegir a la llista de personatges històrics, els dos més importants: el marqués de Comilles i el seu almoiner protegit, en Jacint Verdaguer, i amb ells, mencionar el Palau Moja, a la cantonada Portaferrissa-Rambla. Aquest sumptuós edifici, d’estil neoclàssic, bastit sobre l’antiga muralla l’any 1784, va ser adquirit i habitat per Antonio López, marquès de Comillas, un home de negocis d’historial brut, que comparteix amb el general Espartero, el lamentable honor de ser blasmat pels barcelonins actuals. I també és en aquest palau on mossèn Cinto va viure moments d'exaltació i va poder comprovar com es podia passar de la glòria a la dissort.

Palau Moja. Saló principal o del Vigatà

Els.personatges citats, tan sols tenen en comú la seva proximitat amb el carrer Portaferrissa i ara, per pur caprici, vull deixar de banda el rigor històric i la cronologia i avançar pels camins teòrics de la imaginació.

El marquès de Comillas

Cada un d'ells va viure un època determinada, però fóra curiós fer un salt en el temps i reunir-los per canviar impressions. Imagino al baró de Maldà organitzant una d'aquelles xocolatades a que era tan aficionat, en algun saló del seu palau del carrer del Pi, per tal d’assabentar-se dels últims rumors i prendre’n nota en el seu famós dietari “Calaix de sastre”.

Mossèn Cinto

Allà segurament veuríem com el marqués de Comillas cercaria al general Espartero -fent veritat allò que “Déu els cria i ells es troben”- per maquinar interessos dubtosos o directament aliens a la legalitat, mentre en un racó discret, observaríem com en Joan Gralla, eclesiàstic i amant de la cultura, escoltaria admirat la paraula poètica de mossèn Cinto, departint sobre temes divins i humans. Quin goig poder ser testimoni d'una conversa com aquesta! Enmig d'un ambient tan elevat, semblaria quedar fora de lloc el bandoler Perot lo lladre, però no us ho penseu pas ja que, jove i atrevit com era, estic ben segura que intentaria seduir alguna noble dama del saló, per tal d’arreplegar possibles guanys.

Ferran Adrià

Ah! I aquest aiguabarreig delirant, m'agradaria rematar-lo amb un personatge nou i totalment diferent: Ferran Adrià, actual usuari del barri, dessitjós de congraciar-se amb el selecte veïnat històric que hi ha trobat, podria aparèixer al final de la vetllada, per convidar als presents al Bullitaller que ha muntat al seu palauet de la Portaferrissa, per fer un tastet de noves textures i deconstruccions, que segurament els deixaria ben bocabadats.

L'ESPERIT D'UN VELL PALAU

El Palau Gralla poc abans de ser enderrocat

Rememorant la trista fi del Palau Gralla, al carrer Portaferrissa, voldria ampliar algunes dades històriques i afegir unes consideracions personals.

Aquest noble palau, hostatge de prínceps al seu dia, va néixer a partir d’una primera edificació al segle XIV, i va viure un segon període de gran esplendor al segle XVI, quan Miquel Joan de Gralla va reformar la façana, incorporant una porta d’entrada d’estil plateresc i finestres ornades, així com un pati voltat per un claustre de dos pisos d’estil neogòtic. A mitjans del XIX, la casa havia sofert un progressiu deteriorament que desembocà en la seva demolició l’any 1856, per obrir el carrer del Duc, malgrat les protestes d’una bona part de la societat.

La porta principal de la casa Pere Serra

Després d’aquella pèrdua hi van haver intents de reparació: l’arquitecte Puig i Cadafalch li va retre homenatge quan dissenyà la casa Pere Serra, d’estil modernista, a la Rambla Catalunya, reproduint l’estil ornamental de la porta principal i de les finestres. El pati neogòtic, fou desmuntat pedra a pedra i després d’un llarg periple per la geografia peninsular, va anar a parar a mans del propietari de Prosegur a l’Hospitalet i reconstruït dins la seva seu central.

L'actual edifici amb el centre comercial als baixos

No crec gaire en poders màgics, però en el meu recorregut per diferents cantonades una estranya casualitat m’ha fet ensopegar amb persones relacionades amb la casa desapareguda. La primera es produí al casar-me, quan vaig anar a viure a la cantonada d’Enric Granados-Consell de Cent. De bell antuvi em vaig trobar amb una jove procedent com jo de Portaferrissa-Duc. Ella vivia al cantó dret, precisament allà on estava situat el nucli del palau. Al cap d’uns mesos, un germà seu també va llogar un pis en la finca d’Enric Granados i així mateix ho van fer els meus pares l’any següent. En poc temps, l’escala es convertia en una mena de colònia procedent d’aquell sector concret de Portaferrissa.

D’altra banda, vaig freqüentar sovint les galeries comercials instal·lades a la part baixa del reemplaçat edifici, quan una amiga s’hi establí una temporada. Llavors s’anomenaven galeries Gralla, en record del vell palau, però no devien funcionar gaire bé perquè han canviat de nom i d’orientació. Ara ostenten el poc afortunat rètol de Pepe Jeans.

La xocolateria Fargas fent catonada al carrer del Pi

No acaba aquí la meva relació amb l’indret: 36 anys després, quan em vaig traslladar a la meva actual vivenda,  la cantonada Ausiàs Marc-Sardenya, vaig fer coneixença amb el matrimoni que ara regenta la xocolateria Fargas, situada ben bé enfront del que era la casa Gralla.

Llibre sobre el pati neogòtic

Diuen que algunes cases arriben a tenir ànima i tanta coincidència m’ha fet sospitar que l’esperit de l’antic palau encara volta i em segueix de prop. Avui he passejat per aquell centre comercial, cercant algun senyal especial, però no he vist res significatiu ni escoltat cap psicofonia del passat: rengleres de pantalons, camises i jerseis em miraven indiferents. Què queda d’aquella noble casa? Allà evidentment res. Potser entre les arcades neogòtiques del pati errant, a l’Hospitalet, seria possible escoltar algun sospir d’enyor.