LA SENYORA FLORA I EL SENYOR JOAQUÍN

La senyora Flora vivia a tocar del cel, dalt del terrat, en un espai minúscul, que compartia amb el seu marit, el senyor Joaquín.

La senyora Flora tenia la veu suau, la mirada afable i un somriure acollidor. El seu marit era el vigilant de nit de “La Física”, l’establiment de robes situat als baixos de la nostra finca allà, a la Portaferrissa. Degut a la seva feina dinaven molt aviat, i després ell es retirava a dormir tota la tarda, per estar ben despert a l’hora de vigilar. Era un home gras i veu potent que ens infonia un cert respecte. La senyora Flora vivia pendent de l’horari del marit: el menjar, la casa, la roba, el silenci, tot girava a l’entorn del senyor Joaquín.

La senyora Flora i el senyor Joaquín no tenien fills i havien vingut de Múrcia buscant una oportunitat de treball, com tants i tants coetanis seus. Van trobar feina i pis en el número 23 de la Portaferrisa i s’hi van quedar. La feina tenia la pega de l’horari i el pis era petit i enlairat. Havien de pujar un munt de graons fins arribar-hi, més de cent. A l’hivern hi feia un fred que pelava i a l’estiu molta calor, però malgrat tot s’hi van avenir. Eren temps difícils.

La senyora Flora havia aconseguit que la raconada de terrat que quedava al costat de la seva caseta fos un perllongament de la llar. Amb quatre fustes hi van engiponar uns prestatges per guardar estris, un parell de cadires i un fogonet de carbó. Quan feia bon temps li agradava cuinar en aquell racó.

                                                                                                Il·lustració Francina

La meva germana i jo, que a l’estiu acompanyàvem la mare al terrat quan rentava la roba, ens quedàvem palplantades com dos estaquirots, mirant com feia el dinar. El menú era sempre el mateix: un guisat de carn amb patates. La dona tan aviat feia anar el ventall d’espart com remenava la cassola o afegia algun ingredient al guisat. Tot allò era fascinant. Quan ho tenia fet entrava la cassola al menjador; nosaltres dues, que li anàvem seguint el passos per tot arreu, sèiem en unes cadires sota la finestra, davant mateix de la taula, per contemplar com menjaven.

Ells anaven fent però ben aviat el senyor Joaquín deia: “Flora, moja un trozo de pan para las niñas”. I la senyora Flora, somreia obedient i sucava un mos de pa per a cada una. Puc assegurar que, a la una del migdia, aquell trosset de pa sucat era molt millor que qualsevol llaminadura.

Un dia vaig saber que el senyor Joaquín estava ingressat en un hospital i pel veïnat es repetien les paraules gangrena i amputació, dos mots encara inèdits en el meu vocabulari. Recordo que la meva mare l’anava a veure algunes vegades, mentre nosaltres dues ens quedàvem jugant a casa d’una cosina que vivia prop de l’hospital. Quan el senyor Joaquin va tornar a casa seva li faltava una cama. Tota la gent de l’escala va pujar a veure’l i el pobre home es va emocionar i recordo que em va abraçar plorant. Després d’això van deixar aquell piset, van tornar al seu poble i ja no els vaig veure més.

L’altre dia, des dels terrats de la Catedral, vaig voler retratar el meu terrat de la Portaferrissa, aquell retall minúscul, perdut enmig del teixit urbà i em van venir al cap la senyora Flora i el senyor Joaquín. Hi ha fets i persones que no s’esborren mai de la memòria per anys que passin. La rodona vermella correspon a la caseta on vivien.

Quan baixàvem en l’ascensor de la Seu, vaig estar parlant amb l’encarregat i ell em va comentar que normalment la gent retrata la Catedral des de casa i que jo ho havia fet al revés: retratava la meva casa des de la Catedral.