 |
| La meva casa a Portaferrissa-Duc |
Aquest bloc l’he titulat "Cantonades" perquè sempre he viscut en cases que fan cantonada.
Inicialment en el nucli antic, més
tard a l’eixample esquerra i al de la dreta actualment. La casa que tinc a fora
també ocupa una cantonada. Deu ser una casualitat del destí (algú ha dit que potser les cantonades em
busquen a mi) i no imagino que tingui cap transcendència, o qui sap, potser sí. Si
més no, a mi m’ha fet considerar com a propis el doble de carrers del que ho
faria si visqués entre mitgeres.
La cantonada Portaferrissa–Duc, corresponent al període de la meva infantesa i adolescència, la
considero esencial perquè a ella dec la devoció que sento per Barcelona. Crec
que va ser un privilegi haver-me criat en un barri tan carregat d’història.
Llavors encara no la coneixia gaire aquesta història, però era conscient que
aquelles pedres duien l’empremta dels que havien conformat la ciutat. La
Rambla, el barri Gòtic, el
del Pi o el de Santa Anna, eren indrets propers, entranyables i plens de vida, pels
que transitava diàriamente.
 |
| El meu carrer als anys 50 |
En aquells dies de
postguerra, tot era més tranquil i les
botigues no tenien res a veure amb les d’ara. La majoria eren botiguetes familiars
destinades a satisfer les necessitats del barri. Enfront mateix de casa nostra,
hi havia la merceria Robusté, el kiosc d’un rellotger i la papereria Rosals que
coneixíem força; a continuació venia un carreró rònec dedicat en Perot lo Lladre,
el bandoler Rocaguinarda, un personatge citat per Cervantes en el Quixot. Ara
el carreró roman tancat i les botiguetes han estat substituïdes per establiments
que duren quatre dies. En la finca on vivíem, ocupava tots els baixos un
magatzem immens de robes que es deia “La Física”. Ignoro d’on li venia un nom
tan singular, però recordo altres botigues amb títols d’aquest estil, com ara
”La Saldadora”, “La Providència” o “La Innovació”, potser hereves de la famosa ”La
Puntual” d’en Rusiñol. Actualment hi ha unes oficines de "La Caixa".
 |
| Rètol actual al carrer del Duc |
El carrer del Duc, duia fins fa poc el nom de Duc de la Victòria, l’infaust general Espartero, aquell que
l’any 1842 va decidir solucionar una revolta bombardejant sense miraments la
ciutat des de Montjuïc. A Déu gràcies, ja han esborrat aquell mal nom i han optat
per escurçar-lo i dedicar el carrer a un duc anònim qualsevol, decisió ben estranya. Hauria estat molt millor dedicar-lo al Baró de Maldà,
cronista de la ciutat i personatge veí del barri.
.jpg) |
| El Palau Gralla, al tram final de Portaferrissa al segle XVIII |
L’única sortida externa de casa meva donava precisament
al carrer del Duc. Era un balconet esquifit, però recordo haver-hi passat
estones mirant el retall animat de la Portaferrissa o contemplant la casa del
davant. Aquesta casa i la meva es van construir quan van obrir el carrer del Duc, per comunicar la Portaferrissa amb el
carrer de la Canuda, a finals del XIX. Per fer-ho van haver d’enderrocar el palau
Gralla, un sumptuós edifici renaixentista de començaments del segle XVI, de
gran valor arquitectònic, únic a Barcelona. La mort d’un bell palau va donar
pas al naixement d’un carrer sense història i a sobre, mal retolat. És ben trist
haver de constatar que la cantonada i la casa de la meva infantesa, existeixen gràcies als disbarats
urbanístics de les autoritats de torn, però què hi farem; jo ja ho vaig
trobar així i va ser inevitable estimar-ho tal com era.
Et felicito per la primera cantonada, és un reportatge extens i aprofundit que ens permet veure l'espai en un moment i des de diferents punts de vista, a més ens porta a imatges familiars, molt bo.
ResponEliminaRosa Bruguera