INTERIORITATS D'UN SEMINARI

Ja he comentat anteriorment que el primer que vèiem des del pis d’Enric Granados, era la part posterior del Seminari Conciliar, un edifici projectat per l’arquitecte Elies Rogent, que va ser inaugurat oficialment l’any 1904. Les seves dimensions bastant considerables, ocupant tota una illa de cases, feien pensar en la nombrosa comunitat de seminaristes que al seu dia devia allotjar. Actualment aquesta comunitat és molt reduïda i l’edifici engloba diverses entitats: la Facultat de Teologia, la Biblioteca pública Episcopal, la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i el Museu de Geologia, entre altres.

El Seminari amb l'antiga muralla de pedra

Encara que fos tan a prop de casa, la meva relació amb el Seminari va ser limitada, per no dir escassa. La seva arquitectura d’estil auster, envoltada per una feixuga muralla, trencava la vitalitat pròpia de Consell de Cent i també la dels altres tres carrers adjacents. La veritat és que el barri feia la seva vida, bastant aliè a les tasques pròpies de la institució eclesiàstica. Això va ser així fins els voltants de l’any 2002, en què van començar les obres d’enderroc d’aquella esquerpa barrera de pedra, i en el seu lloc es va col·locar un tancat metàl·lic molt més lleuger. Així mateix, es va permetre l’accés als renovats jardins que envoltaven l’edifici, i es va reconvertir en zona de vianants la part inicial d’Enric Granados, per oxigenar l’entorn i ampliar l’oferta verda d’aquell sector.

El tram per vianants d'Enric Granados. Al fons, la Universitat.

No vaig tenir temps de gaudir d’aquelles millores perquè molt aviat em vaig traslladar, però abans de les obres ja havia tingut ocasió de penetrar en algunes interioritats del recinte. Vaig descobrir que feia drecera camí de casa, si accedia per la porta principal del carrer Diputació, travessava la part esquerra dels jardins –molt malmesos aleshores- i sortia per una porta lateral d'ús exclusiu pels estudiants oberta a Enric Granados, gairebé davant de casa meva. Era una petita transgressió que vaig repetir tranquil·lament diverses vegades, que a mi m’encantava  i que mai ningú em va impedir de fer.

El Museu Geològic

Ja a les darreries de la meva estada en aquella zona, l’altra cosa interessant que vaig descobrir, va ser fer una visita al Museu de Geologia. Aprofitant que el tenia tan a mà, hi vaig portar el meu nét de cinc anys una tarda, sortint de l’escola. Aquest museu, fundat inicialment el 1874, tinc entès que és molt important en Paleontologia, especialitzat en animals vertebrats, i rep moltes visites d’investigadors de tot el món que consulten els seus arxius. Doncs bé, el nen i jo anàvem seguint la visita, i va ser tal l’entusiasme que va despertar en el meu nét, que els doctes geòlegs aplegats aquella tarda, somreien divertits seguint de reüll les evolucions del marrec amunt i avall. 

Eoraptor, dinosaure primitiu

Clar que tot era degut a que per aquella època, circulava la moda dels dinosaures i altres rèptils del triàsic per escoles i cercles infantils, i el meu nét sentia una fascinació especial per aquestes bestioles; de tal manera que em va fer repassar una per una les nombroses làmines que figuraven pel museu, amb els noms científics corresponents.Veient que la cosa s’allargava i era molt tard, el savi capellà que vigilava la sala ens va advertir amablement que ja era l`hora de plegar i que, sisplau, tornéssim una altra tarda per continuar.

El claustre

Deixant a part aquestes petites anècdotes personals, el Seminari Conciliar, amb el museu, el claustre i la capella, és un lloc ignorat per molta gent, cèntric i agradable de visitar.