CANVI DE BARRI

Aparco de moment la cantonada Portaferrissa-Duc, i la reservo per més endavant, ja que sobre el barri antic em queda encara molt tema per explicar.

A la segona cantonada on he viscut, la d’Enric Granados-Consell de Cent, hi vaig arribar quan em vaig casar i això, a part d’un canvi de vida, també va significar ocupar un espai de Barcelona totalment diferent. Si l’anterior estava carregat d’història, aquest em remetia a l’època en que la ciutat es va expandir, després de trencar el cercle opressor de les muralles. Vaig entrar a formar part de la quadrícula racional de l’Eixample de Cerdà, una quadrícula que ha esdevingut mítica per molts conceptes, principalment pel modernisme. De tota manera, la situació d’aquella cantonada, bastant propera al barri antic, feia que aquest continués sent el meu referent a l’hora de comprar o fer passejades.

La casa d'Enric Granados 19

La casa on vaig anar a viure, el nº 19 d’Enric Granados, no pertany a l’època modernista, ben al contrari, la vam estrenar; va ser edificada després d’enderrocar la que hi havia anteriorment. No sé quines eren les tendències creatives de l’arquitecte que la va idear, però penso que justament va aprofitar que feia cantonada per assajar un disseny ben trencador. El resultat no va ser gaire reeixit i, per descomptat, no anà gens d’acord amb les edificacions del seu entorn.

Lluís Permanyer

Precisament el cronista de la ciutat Lluís Permanyer menciona la casa en el llibre La Barcelona lletja, referint-se sobre tot als àtics i sobreàtics que la coronen. Malgrat això, des del cinquè primera de casa meva, la vista era esplèndida: davant mateix vèiem el Seminari, també podíem albirar una sèrie d’edificis modernistes i allà lluny, l’agulla de la Catedral em retornava a l’estimat barri antic.

Des del balcó de casa, el Seminari nevant

Com qualsevol barri tenia coses bones i altres que no ho eren tant; d'una banda era cèntric, ple d’establiments de nivell i proper a carrers emblemàtics de la ciutat, com la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia; però per una altra, hi faltaven zones verdes i botigues de productes quotidians, sobre tot en la primera època que hi vam viure. Després ja s’hi van anar instal·lant alguns supermercats que facilitaven la compra diària. Més que un barri, era una part viva de la ciutat, especialment el carrer Consell de Cent, amb un trànsit sorollós que dividia les dues voreres, i feia difícil arribar a conèixer els habitants de l'altre cantó.

Il·lustració de Francina Gili

De vegades, des de la finestra del menjador vèiem de lluny una senyora que tenia un balcó situat a l’alçada del nostre pis, a l’altra vorera de Consell de Cent. La vam batejar com a senyora Maria. Aquella bona dona sortia ben aviat a retocar les seves plantetes i un cop ho tenia arreglat, baixava la persiana i ja no se la veia més ni pel carrer, ni per enlloc. Però, ves per on, un dia que érem d’excursió a Queralbs, la vaig trobar inesperadament per un carreró solitari i em va fer tanta il·lusió, que no vaig dubtar en saludar-la i dir-li que la veia des de casa. No sé si li va fer gràcia perquè va quedar molt sorpresa i en prou feines va dir res; potser es va sentir espiada. La veritat és que, fora del marc del seu balconet, la senyora Maria resultava estranya; semblava una floreta mal trasplantada. 

 

L'establiment de restauració actual

 A la gent de l’escala sí que la coneixíem, ja que gairebé tots érem matrimonis joves amb criatures i això feia que ens relacionéssim força. Ara ja no hi queda gairebé ningú d’aquella època i tinc entès que molts pisos es lloguen com apartaments turístics. Als baixos s’hi ha instal·lat un Brunch & Cake, una mena de cafeteria-restaurant d’estil jove i desenfadat que s’ha posat de moda; res a veure amb l’avorrida botiga de maquinària per oficina que hi havia en el meu temps. Tot el trosset d’Enric Granados, fins arribar a la plaça Letamendi és un seguit de restaurants de nou disseny. Després de dotze anys d’haver deixat aquella cantonada, quan ara hi passo em costa reconèixer-la; em sembla mentida haver-hi viscut trenta sis anys i em pregunto: com deuen ser les persones del cinquè primera?