JOGUINES TRENCADES

Aquests dies de Nadal en que les trobades amb familiars i amics remouen records i emocions, han propiciat que sentís amb tristesa la desaparició de vells locals comercials que formaven part de la meva vida. Aquests locals, situats al barri antic i concretament a prop de la cantonada Portaferrissa-Duc, representaven un paisatge amic, un punt de referència que saludava amb afecte quan hi passejava. Són llocs entranyables que em retornaven a la infantesa, a situacions viscudes en la primera joventut i a sentiments que tan sols a mi em pertanyen. Malauradament cada vegada em queden menys espais per evocar vells records; els temps canvien i ens han portat a una dinàmica on no semblen tenir cabuda establiments de tota la vida. Són tants els que he vist desaparèixer aquests darrers anys!

El més de setembre va haver de plegar la botiga de joguines El Palacio del Juguete, al carrer dels Arcs. El seu propietari, va declarar que no podia fer front a l’augment de lloguer que li exigia l’amo de l’edifici, emparat per la nova llei d’arrendaments. El seu lloc l’ocuparà una franquícia de marca de sabates. La històrica botiga, especialitzada en col·leccions de soldadets de plom que antigues vitrines guardaven gelosament, haurà de traslladar aquest material i altres joguines modernes que hi convivien, a un local de dimensions molt més reduïdes al veí carrer de Capellans, i prescindir de l’encant de l’anterior.

Foto Marcel Albet

Foto Marcel Albet

Per la mateixa raó econòmica, els primers dies d’aquest últim desembre, va abaixar la persiana la llibreria Canuda*, al carrer del mateix nom, per donar pas a una botiga de moda, una més. En aquesta llibreria situada al costat de l’Ateneu, hi vaig passar algunes tardes de dissabtes desvagats, quan s’hi feien subhastes de quadres i d’altres objectes d’art. Jo era molt jove i em fascinava aquell ambient com de pel·lícula, format per un auditori divers, que seguia interessat la presentació i oferta de les obres. Recordo com si el veiés ara mateix, l’encarregat de la subhasta, un homenet de mitja edat, dotat d’una veu i una cantarella que envoltava l’acte d’una atmosfera especial. Aquesta botiga va ser per mi com una joguina de joventut.

I per acabar-ho d’adobar, aquests últims dies de desembre m’ha arribat la trista notícia del pròxim tancament d’una altra botiga històrica al barri gòtic: Joguines Monforte, a la plaça Sant Josep Oriol, enfront de l’església del Pi. Aquesta era la meva botiga de joguines de referència ja que hi passava pel davant quatre cops al dia anant i tornant del col·legi. El seu interior amb mobiliari de fusta, transmetia el regust de les botigues d’abans, on el botiguer, (espècie pròxima a l'extinció) atenia al darrera d’un taulell i explicava sense presses les característiques de l’objecte a adquirir. En aquella època, els anys cinquanta-seixanta, hi veia sovint el senyor Joaquim Domingo, campió d’Europa de billar en vàries modalitats, que regentava la botiga.

Pel nucli antic queden encara alguns reductes del passat, però no sé si aviat seguiran la trista sort dels que he anomenat. Al carrer Banys Nous, sortint del passatge de l’Ave-Maria, trobem dues relíquies que resisteixen l'embat de la pressió comercial: la immensa cistelleria de les Germanes Garcia i tot seguit la Casa Miranda, dedicada també a la tradicional indústria del vímet. A continuació ens alegra la vista una altra deliciosa botiga per a infants, Joguines Foyé, que conserva la mateixa decoració de rajols blancs i verds de la meva època (també la veia quatre cops al dia).

Deixant a part el sentiment de pèrdua personal que puguem tenir, hem de considerar que quan una botiga emblemàtica tanca les seves portes, un capítol de la història col·lectiva de la Barcelona que estimem queda també tancat per sempre. Els que ens governen, haurien de fer els possibles perquè això no passés, però sospito que, en els temps que ara corren, és un somni massa utòpic.