LES SENYORETES D'AVINYÓ

Alumna de la Sagrada Família

Aquest anar i venir d’una cantonada a l’altra em fa repassar diferents etapes de la meva vida i desvetllar sentiments adormits. Avui mateix, retrocedint a la cantonada Portaferrissa-Duc, he volgut resseguir l’itinerari que feia diàriament per anar al col·legi de la Sagrada Família, al carrer d’Avinyó i he pogut comprovar que d’establiments dels anys cinquanta en queden ben pocs. En aquests casos acostumo a pensar “Déu meu, com ha canviat tot!” o algun tòpic semblant i acabo concloent que la Barcelona modesta d’abans era millor (sobretot, perquè llavors jo era jove). Tinc la sort o la desgràcia de posseir una memòria d’elefant pel passat, i crec que podria anar enumerant un per un aquells vells establiments, que ara són només fantasmes perduts dins del meu cap.

Xarcuteria La Pineda.Foto Gili

Així doncs, he començat l’itinerari entrant pel carrer del Pi, on hi ha la xocolateria “Fargas”, una altra de les botigues destinades a engrossir la llista de víctimes de la nova llei d’arrendaments i tot seguit, he trobat la xarcuteria “La Pineda” i l’he retratada no fos cas que quan hi torni un altre dia ja hagi desaparegut. D’aquest establiment recordo sobre tot un embigotat dependent que sempre era a la porta, proveït d’una bata de color caqui.

El palau Maldà al carrer del Pi. Foto Gili

El carrer del Pi dibuixa una línia lleugerament ondulada que va a desembocar a la plaça Sant Josep Oriol; era el carrer del meu cine de barri, el Maldà. Allà vaig gaudir d’unes tardes memorables de dissabte amb sessió doble, berenar i trobada amb amigues del col·legi.

La plaça S. Josep Oriol. Foto Margineda

A la plaça de Sant Josep Oriol no li han pogut transformar la fesomia ja que el lateral gòtic de l’església del Pi ocupa tota una vorera. Era la meva parròquia i en aquella època s’omplia a vessar els diumenges a l’hora de les misses. Ara fan pagar entrada a certes hores i només rep visites de turistes. La gent i sobretot la més jove, es concentra fora de l'església. La presència de les històriques pedres transmet a la plaça una bellesa inigualable que atrau la concurrència. Abans hi passejaven pocs vianants, gent del barri només, i enmig hi havia una font i un petit quiosc on em compraven tebeos i nines de retallar.

Papereria Villena. Foto F. Gili

L’itinerari ha continuat pel passatge de l’Ave Maria i ha seguit per Banys Nous. D’aquest carrer ja vaig comentar fa dies tres establiments emblemàtics i aquesta vegada he retratat la papereria Villena, que conserva encara l'antic parament exterior de fusta. Més enllà, tombant pel carrer del Call, la botiga de barrets Obach manté impassible la mateixa distinció d’altres temps (fins quan?).

Això és un fanal !! Foto F. Gili

Després de travessar el carrer Ferran i admirar els vistosos fanals, m’he endinsat per Avinyó arribant per fi al col·legi que em va acompanyar des de pàrvula fins als 15 anys. Aquest itinerari que de petita em semblava llarg, es pot fer en pocs minuts, sense trànsit ni semàfors.

Escalinata d'accés. Foto F. Gili

L’edifici, una casa residencial neoclàssica de principis del XIX va començar a funcionar com a col·legi de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell l’any 1919. Suposo que abans devia pertànyer a alguna noble família i recordo perfectament com em va impressionar el primer dia la gran escalinata i les sales d’entrada.

Detall de la porta d'entrada. Foto F. Gili

Com era habitual en els col·legis de monges, anàvem abillades amb uniforme i barret. Les aules eren espaioses i els patis molt bonics. Posteriorment una sèrie d’obres per adaptar-lo a l’actualitat han fet que gairebé no el pugui reconèixer.

Una altra cosa que em va fer gran efecte va ser que només entrar, ja em tractessin de vostè i passés de cop a ser una senyoreta, la senyoreta Gili. És per això que m’atreveixo a reivindicar també per a nosaltres, les alumnes del col·legi, el famós títol de "Les senyoretes d'Avinyó".