Retorno als orígens, a la cantonada Portaferrissa-Duc, al barri que em
va veure créixer i que tants records em du. El vaig deixar als vint-i-dos anys
però sempre hi he anat a parar, ja sigui per fer compres o senzillament per passejar,
perquè encara el considero meu malgrat la transformació que ha sofert. L’entramat de
carrers continua sent el mateix, és clar; el que li ha canviat la cara és el
tràfec de botigues i la inevitable afluència de turistes. Això em produeix sentiments
ambigus: d’una banda, miro l’onada forastera com si fos l’intrús que envaeix el meu territori i ensems, sento la mena d’orgull del qui mostra allò que més estima.
 |
| La xocolateria Dulcinea al carrer Petritxol |
Un dels carrers amb més encant del barri és sens dubte el carrer de Petritxol. Aquest
carrer estret i curt que va de la Portaferrissa a la plaça del Pi, va ser obert
l’any 1465, tot i que d’aquella època no en queden vestigis. Segons diuen
alguns, el seu nom prové del propietari dels terrenys que hi havia on es va
obrir, encara que altres asseguren que ve d’un pedrís col·locat a l’entrada;
però no vull fer un repàs històric del carrer, sinó explicar el que recordo de
quan el tenia tan a mà.
Evidentment, quan era joveneta el carrer era molt diferent i més tranquil. En aquella època
hi passàvem sobretot els diumenges, tornant de l’església del Pi. Les
xocolateries que tanta fama li han donat ja existien encara que no hi anava tanta
gent com ara i també em ve a la memòria l'aroma d'una pastisseria desapareguda que es deia “La
Mallorquina”, on el meu pare, fidel a la tradició i molt llaminer, comprava el
tortell de nata del diumenge.
 |
| Rajols a la casa d'en Guimerà |
 |
| Casas, Clarassó i Rusiñol a la sala Parés |
També d'aquells anys, recordo haver celebrat la inauguració dels bonics rajols amb l’auca del carrer, així com la
imatge de la Mercè, al costat de la sala Parés. Aquesta sala, inaugurada el
18
77, és un espai memorable per on han desfilat importants artistes. Rusiñol, Casas i
Clarassó, amics de joventut, hi exposaven conjuntament entre el 1890 i el 1930. Per mi és un ritual inevitable entrar a veure què s’hi exposa quan hi passo.
Trobo
a faltar algunes botigues d'abans que m’agradaven com la de Pilar Lledó on podies trobar les cortines
de bany més originals de Barcelona i també la d’articles per belles arts Rigol,
on hi comprava el material per dibuixar.
De la granja “La Pallaresa”, a part
dels fantàstics suïssos, dos records voldria esmentar: l'un és la cara imborrable d'una amiga del
col·legi, parenta dels propietaris de la granja, que de tant en tant em regalava
cromos de l’àlbum Nestlé (ella en tenia molts de repetits gràcies als seus
parents). L’altra record és el deliciós plat d’arròs amb llet que em vaig cruspir per satisfer un estrany desig quan estava embarassada.
En els meus records també s'hi barregen els refilets de la Caballé que es feien sentir tot passejant, des del seu estudi al número 11.
Són tants el personatges il·lustres que han viscut o han tingut
relació amb aquest carrer que no acabaríem: Guimerà, Moratín, Salvà Papasseit, Maurici
Serrahima o el ballarí Joan Magriñà entre altres, sense oblidar pintors emblemàtics
com Meifrén, Urgell, Nonell, Anglada Camarasa o Picasso, que hi passaven sovint
quan exposaven a la sala Parés.
 |
| Beardsley |
En l’actualitat el carrer no ha perdut personalitat sinó que mes aviat crec que n’ha guanyat. Manté les dues xocolateries antigues, i la resta d’establiments nous
han sabut retenir amb encert el favor dels visitants. La nota discordant la
posa un súper que inexplicablement s’hi ha instal·lat fa poc, davant mateix de
la sala Parés.
Cal passejar lentament per assaborir cada racó i cada establiment. De
l’estol de botigues interessants que anem trobant em complau destacar la
papereria Conesa on s’hi pot trobar tot l’imaginable en paper; també la
d’objectes de decoració Beardsley, una
botiga deliciosa on no et canses d’admirar i t’ho enduries tot.
Al final del
carrer, una altra joia, la llibreria Quera, fidel a l’excursionisme
i a la muntanya, sembla voler anar del bracet amb la xocolateria Dulcinea i elles dues ens acomiaden dolçament per retrobar,
bocabadats, la imponent façana gòtica del Pi.
Acabo de llegir el teu bloc del carrer Petritxol i m'ha agradat molt tant per la descripció literària com per l'encert de la fotografia. Venen ganes d'acostar-se al carrer Petritxol i entaula-se en una de les seves granges.
ResponEliminaPassar pel carrer Petritxol era un dels itineraris de quan era petita i anàvem amb els pares a veure les exposicions de la Sala Parés. El teu escrit m'ha retornat aquelles imatges entranyables, així com els suïssos de La Pallaresa. Deu ser questió d'edat.
ResponEliminaEstic amb tu. És un dels carrers amb més encant de Barcelona. Gràcies per la joia amb què ens has delectat.
ResponEliminaDeliciós el teu passeig pel carrer Petritxol i la seva història. Després de la salivera que m'ha desencadenat la foto inicial he fet un passeig amb companyia de tots els artistes que nombres. Preciós!
ResponEliminaM. Carme