L'ARC D'UNA BARCELONA TRIOMFAL

L'Arc de Triomf en l'actualitat

Retorno a la meva cantonada actual, la d’Ausiàs Marc-Sardenya, però em desplaçaré unes quantes cantonades més fins situar-me davant de l’Arc de Triomf, al Passeig Lluís Companys. La silueta inconfusible d’aquest arc era abans una imatge distant que mai havia creuat i que tan sols albirava de lluny quan anàvem a visitar uns oncles que vivien darrera del parc de la Ciutadella. Era bastant normal que en aquells temps ningú es molestés en explicar-me la història que el precedia, ja que, en general, la gent semblava voler oblidar qualsevol passat per bo que fos. Qui m’anava a dir llavors, que al cap d’uns quants anys l’Arc de Triomf seria per mi un lloc de pas habitual!

Ara que per sort sé moltes més coses, intento imaginar aquella Barcelona de finals del segle XIX, en què diverses circumstàncies van desembocar en uns fets sense precedents. Per un  cantó, la Renaixença ja havia preparat el terreny perquè es produís en la societat catalana un legítim sentiment d’identitat pròpia. Amb ell, aflorí una fornada excepcional d’arquitectes i artistes, identificats amb aquest sentiment. D’altra banda, una Catalunya en plena efervescència industrial, pugnava per obrir-se al món i donar a conèixer els seu progrés tecnològic. Les antigues muralles ja havien caigut, la ciutat no parava de créixer i el pla Cerdà de l’eixample iniciava la gran etapa modernista. Enmig d’aquesta situació, aquell sector de ciutat canvià totalment de fesomia amb la construcció del Born, l’enderrocament de la Ciutadella i, sobretot, amb la celebració de l’Exposició Universal l’any 1888. Puc imaginar una ciutat en ebullició que ressorgia de les cendres malgrat haver estat derrotada i humiliada el 1714, i no puc evitar una sensació d’orgull.

L'Arc poc temps després de ser inaugurat

L’Arc de Triomf*, que presidia l’entrada solemne al recinte de l’Exposició, és una construcció de maó vist d’estil neomudéjar de l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas*, ornada amb relleus escultòrics a la seva part superior. El fris que dóna al Passeig de Sant Joan, obra de Josep Reynés* representa la benvinguda a les nacions i el de la part posterior, titulat “Recompensa”, és una obra primerenca de Josep Llimona*, (lluny encara de  la seva obra màxima “El Desconsol”). Els dos frisos laterals contenen al·legories de l'Agricultura, la Indústria, el Comerç i l'Art. 

Fris de Josep Llimona

L'exposició, ultimada contra rellotge, va ser un èxit total i confirmà davant del món els avenços d'una Catalunya en expansió.

Monument a Pau Claris

Ben bé a tocar de l'Arc de Triomf, hi ha una escultura dedicada a Pau Claris que, molts cops passa desapercebuda a l'ombra de la grandària de l'Arc i la menciono només perquè crec modestament que hauria d'ocupar un lloc millor. (Correspon al company Francesc Dalmau fer l'evocació d'aquest personatge històric, si ho vol, i vull agrair-li que hagi estat tan amable de regalar-me l'espai de l'Arc de Triomf que em feia certa il·lusió).

El Palau de Justícia acabat d'inaugurar

I ja situada en un àmbit tan emblemàtic no vull deixar de mencionar el Palau de Justícia*, un monumental edifici situat al mateix Passeig Lluís Companys. Inaugurat el 1908, és obra de Josep Domènech i Estapà* i d’Enric Sagnier*, l’arquitecte autor de tants edificis importants de Barcelona. Aquí hi destaquen les immenses cúpules i una gran quantitat d'escultures.

Fanals que adornen el Passeig

Cal fer esment dels magnífics fanals de ferro de Pere Falqués i Urpí*, (autor també dels fanals del Passeig de Gràcia) situats a banda i banda del Passeig Lluís Companys.
Per tots aquests atributs de grandiositat i espai, aquest lloc s’ha convertit en un centre habitual de celebracions ciutadanes i/o patriòtiques.

L'Arc de Triomf en una Diada

  

Des del balcó de casa, quan veig les torres del Palau de Justícia i un trosset de l’Arc de Triomf, penso en tot el que els nostres avantpassats ens han llegat i em complau tenir tan a prop un indret que representa els nostres valors com a poble i com a cultura.