MÚSICA I POLÍTICA AL COR DE L'EIXAMPLE

Miniatura amb els Consellers

Granados, un home elegant
dibuixat per Casas

Reprenc els carrers Enric Granados i Consell de Cent, aquesta vegada per aproximar-me als propietaris d’aquests honorables noms. Com ja és sabut, el senyor Enric Granados va ser un músic català eminent i el Consell de Cent un organisme de govern de Barcelona a l’Edat Mitjana.

El nomenclàtor del nostre Eixample es caracteritza per reiterar, amb una sèrie de noms de tall històric, el retrat de la Catalunya del passat. La creació d’un projecte de tanta magnitud com era el de l’Eixample, requeria la intervenció d’algú capaç de donar una certa coherència a aquest espai, 

Víctor Balaguer

L’Ajuntament va decidir posar el tema en mans del cronista de la ciutat Víctor Balaguer (1824-1901) que en la seva obra, insistí en la definició d’una realitat catalana, que ressaltés els períodes en què actuava com a nació independent. Destaquen en el traçat horitzontal  molts noms dedicats a institucions i a territoris de la Corona d’Aragó, com València o Mallorca, mentre que en la secció vertical predominen els de personatges com Muntaner, Borrell o Aribau. Algunes propostes no foren admeses, però la majoria van superar la censura espanyola, potser degut al moment de gran poder econòmic de la capital catalana. 

La cantonada Enric Granados-Consell de Cent, respon només en certa manera a aquest esquema ja que sorprèn la presència del músic, tenint en compte que el nomenclàtor es va fer el 1863 i Granados va morir el 1916. Cal afegir que, encara que el gran mestre és mereixedor d’un carrer, escapa de la idea general que perseguia Víctor Balaguer. Això m’ha fet pensar que potser abans aquesta via duia un altre nom que va ser canviat  posteriorment.

Enric Granados era un home creatiu i somniador

La vida d’Enric Granados, pianista i compositor, nascut a Lleida el 1867, retrata un personatge destinat a convertir-se en gran figura. Ja de petit mostrà una facilitat extraordinària per la música, sobretot com a pianista.

Granados i Casals

Format en una època en què els músics catalans assoliren renom universal, amic personal de Casals i Albèniz, contemporani també d’Enric Morera, de  Millet o d’Amadeu Vives, Granados actuà diverses vegades al Palau de la Música. Igualment assolí grans èxits fora de Catalunya i en les seves obres es distingeix un marcat accent regionalista espanyol d’influència arabitzant, molt de moda en aquell temps. 

De l’extensa producció destaca la suite “Goyesques” que més tard convertí en òpera. Precisament tornant d’una triomfal representació d’aquesta obra als Estats Units, ell i la seva dona van morir el 1916, al Canal de la Mànega, al ser torpedinat per error el vaixell “Sussex” per l’armada alemanya, en el transcurs de la Primera Guerra Mundial. Després de ser rescatat per una llanxa de salvament, Granados es llençà de nou a l’aigua per salvar la seva dona que es debatia entre l’onatge, acabant tots dos engolits per la força d’un mar inclement. Una manera ben tràgica i alhora heroica de morir. Només tenia 48 anys.

Salò de Cent

Però deixem el drama i tornem a la cruïlla. L’altra nom protagonista és el de Consell de Cent i en aquest sí que hi veig un caràcter marcadament patriòtic. Aquesta institució pròpia de la Corona d’Aragó va començar al segle XIII i perdurà fins el 15 de setembre de 1714, data en què va ser abolida per decret, després de la Guerra de Succesió.

Retaule de la Mare de Déu dels Consellers de LluísDalmau

Durant el segle XIII i per concessió reial, van aparèixer les primeres formes autònomes de govern municipal. El nou model començà primer a Jaca i s’implantà després a Barcelona i a altres capitals del regne i es va anar configurant al llarg del segle XIII per privilegis atorgats per Jaume I el Conqueridor. La principal autoritat era la figura del Conseller en Cap elegit per cent personalitats.

Dues trajectòries ben diferents separades per una quantitat d’anys considerable. L’ùnic que les uneix és el fet de compartir veïnatge urbà en un punt determinat de Barcelona. Jo també el vaig compartir durant un període important de la meva vida i per això els he volgut recordar.