 |
| La casa del carrer Oídium a Vilajuïga. Foto Gili |
Són quatre les cantonades que componen un joc popular i són també quatre les que jo he anat seguint en
el joc de la meva vida. La casa que faltava encara no havia sortit perquè no té
res a veure amb les altres tres de Barcelona. Aquesta és una casa de poble situada en un carrer molt enlairat que es diu Oídium i fa
cantonada a un carreró molt curt, el “Racó del Puig”. El poble pertany a l’Alt Empordà, s’anomena Vilajuïga i és el
lloc on va néixer el meu marit. Algunes persones hi han anat a parar fent via
cap el monestir de Sant Pere de Rodes; altres potser han sentit parlar de les
seves aigües minerals o han tingut ocasió de tastar el seus vins.
 |
| El castell de Quermançó |
Puc afegir
com a dades d’interès que té una ruta megalítica molt important, una església
parroquial d’origen romànic i un castell enrunat que, dalt d’un turó rocós ofereix
una imatge inspiradora de llegendes. És el castell de Quermançó, del segle XI, corresponent al Comtat d’Empúries. Vilajuïga
té la sort de posseir una bona situació estratègica al bell mig de Figueres,
Roses i Llançà i també la d’aprofitar la proximitat d’agradables platges a
l’estiu, però he de confessar que el que més m’interessa de tot plegat és poder gaudir de la meva casa.
 |
| Moble original de la casa. Foto Gili |
Les cases són espais que transmeten sensacions bones i dolentes i aquesta
de Vilajuïga en transmet de tota mena ja que ha estat testimoni de moltes vivències durant els seus 180 anys de
vida. Les generacions que hi han desfilat han anat
deixant la seva empremta segons el moment històric i la situació econòmica i això
l’ha impregnat d’un aura especial. Ha viscut èpoques d’esplendor i també temps
de guerra i penúria.
Aquests referents m’han arribat pel meu marit que va néixer entre les
seves parets (concretament en el menjador actual que abans era un dormitori) i és
ell qui m’ha encomanat l’amor pel passat de la casa i de la família. Ell només
hi va viure de manera permanent quan era petit, en plena postguerra, després de
quedar orfe de pare i, com a conseqüència, li va tocar el temps de decadència. Més tard, amb la mare i els germans va anar a viure primer a Figueres i després a Barcelona i la casa va
quedar pràcticament tancada.
 |
| Sala de pas amb alguns mobles heretats. Foto Margineda |
Al cap dels anys, després de casar-nos i amb els fills petits, vam decidir
tornar-hi per passar els estius i any rere any hem intentat rehabilitar el que
havia quedat malmès. La veritat és que estava molt malament i vam haver de fer moltes coses:
renovar finestres, adobar sostres i teulades, variar la distribució; vam construir
banys, la cuina i una escala noves, i també vam arreglar la façana. Vam mirar de restaurar els pocs mobles antics que hi quedaven i la sort d'heretar els d'un oncle que morí ja molt vellet, que vivia al mateix poble; els altres els vam anar adquirint en mercats i botigues d’antiguitats. Mica en mica, vam fer que la casa recobrés la dignitat, procurant respectar la seva essència.
 |
| Una part del terreny del darrere. Foto Margineda |
Aquest manteniment ens ha donat i ens dóna encara molta feina ja què,
com passa en totes les cases velles, quan arreglem una cosa se n’espatlla una
altra i caldria afegir que tot això no és res comparat amb el
treball extra d’haver de netejar, cuidar i regar un terreny de dimensions
considerables que tenim a la part del darrere. Explicat d’aquesta manera sembla
masoquisme assegurar que gaudeixo de la meva casa de Vilajuïga. Només puc dir que
de moment encara ens ve de gust dedicar-li la nostra feina per les satisfaccions
que ens aporta; d’aquí un temps ja ho veurem.
 |
| Els ametllers florits. Foto Gili |
 |
| Al fons el Canigó nevat. Foto Margineda |
Aquest cap de setmana hi vam anar i la primera satisfacció que vam tenir només arribar, va
ser obrir la porta de la cuina i trobar els ametllers del terreny del darrere ben florits;
la segona, va venir en obrir les finestres del davant i contemplar el Canigó ben nevat.
En entrades successives procuraré ampliar una mica més el que
representa compartir la vida de poble i
els aspectes positius o negatius que comporta.
En el teu escrit és ben evident com et trobes de bé en la teva casa de Vilajuïga. Enhorabona de guadir d'un racó com aquest.
ResponEliminaQuina casa més bonica i acollidora, els seus mosaics hidraulics que ens parlen d'una altra època i, sobretot, com un poema, ens mostres la neu dels arbres i la blanca florida de la neu. És meravellós, Rosa Bruguera
ResponEliminaFrancins,
ResponEliminaFelicitats per la casa: és una meravella i, veient les fotos, es nota que l'estimeu. La meva mare tenia una amiga que vivia a Vilajuïga, tots l'anomenàvem "la Maria de Vilajuïga" i, sent jo joveneta, la vam visitar un parell de vegades. La situació del poble és extraordinària. Amb el teu escrit m'has fet sorgir un munt de records. Bravo!
M. Carme