MÚSICA A CADA CANTONADA

No vull resultar transcendent dient que una cançó especial m’ha marcat perquè no és veritat; sempre he tingut un gust bastant eclèctic i he admirat cançons d’estils i èpoques diverses. El que sí puc admetre és que a cada una de les meves cantonades li ha correspost una etapa musical diferent.

Gramola semblant a la de casa

La primera, la de Portaferrisa-Duc, va ser l’etapa feliç de la infantesa i de la complicada adolescència. Recordo que des de sempre a casa s’hi havia escoltat música. La ràdio era un aparell sagrat que funcionava a totes hores. Teníem una ràdio gramola d’aquelles que s’obrien per dalt i el meu pare, els diumenges al matí, solia posar algun disc (llavors eren de pedra i giraven a 78 revolucions).

Disc de la Traviata. Foto Gili

Li agradava molt la música clàssica, l’òpera i la sarsuela i també era amant del tango argentí; de manera que tan aviat podíem escoltar un preludi de la “Traviata” com un inspirat “Volver” de Gardel que per mi eren com de la família i m'agradaven força. 

D’altra banda, la meva mare era d’aquelles mestresses de casa ja extingides que mentre netejava vidres o treia la pols anava cantant, suposo que per no avorrir-se. Les seves estrofes preferides parlaven d’una “pageseta moreneta” o alternaven amb sarsueles castisses on algú preguntava “dónde vas con mantón de manila?” Enmig d'aquest ambient musical vaig anar creixent.

Paul Anka era el meu preferit

Amb l’adveniment de l’adolescència i del microsurco tot allò va quedar arraconat i em vaig convertir en propietària de l’aparell màgic. Tan bon punt arribava d’escola m’afanyava en engegar-lo per fruir d’uns ídols juvenils que als tretze anys considerava immortals. Aquesta etapa de “fan” enfervorida em va durar un cert temps, fins l’arribada d’un fenomen nou que va suposar un canvi important per mi i pel pais: LA NOVA CANÇÒ.

Aquesta extraordinària etapa la vaig viure ja de ple a Enric Granados-Consell de Cent, la cantonada que significava el meu accés al matrimoni, als fills i a la responsabilitat. Coincidia el moviment musical amb les acaballes de la dictadura i la presa de consciència de país. Des de bon començament em va interessar i vaig seguir amb entusiasme els recitals dels Setze Jutges i d’en Raimon per molts escenaris catalans. 

Era una ventada d’aire fresc, una altra manera de fer música, més poètica i també més reivindicativa. M’agradaven molt en Serrat, en Raimon, la Maria del Mar Bonet i sobretot, sobretot l'estimat LLACH.

Ara que ja estic instal·lada en l’etapa de la maduresa a la cantonada Ausiàs Marc-Sardenya, penso que he anat seguint un procés comú a molta gent. Em continua interessant la música i crec que se’n fa de molt vàlida actualment, encara que no la conec tant. A casa em costa trobar el moment idoni per posar un compact; n’escolto sobretot en el cotxe, anant i tornant de Vilajuïga. Així se'm fa el viatge més curt.

Últimament sintonitzo més amb els clàssics i he redescobert sardanes magnífiques dels grans mestres. Em tornen a agradar aquelles òperes i sarsueles d'abans,  fins i tot el tango “Volver” que tan admirava el meu pare; m'encanta la seva lletra, poesia pura. És com una regressió als temes que sentia de petita. Ja deia en Gardel “que vint anys no són res”, ni seixanta tampoc, afegeixo jo. De tota manera encara continuo sent eclèctica i alterno èpoques i estils diversos.

Aquesta setmana he anat a Vilajuïga i he retratat dos mobles musiquers antics que servien per guardar partitures. En un d’ells encara hi ha velles plaques de l’edat de pedra (mai més ben dit) de la marca Pathé, Odeon i La voz de su amo. Alguns pertanyen a la casa i altres els he afegit de la col·lecció del meu pare. Relíquies d’un passat a 78 revolucions que no vol morir.

Un moble musiquer al passadís. Foto Gili

Un altre musiquer en un dormitori. Foto Gili