DEL FUM AL TRÀNSIT

D’entrada no ofereix gens d'atractiu iniciar un relat sobre una via ingrata i sorollosa com és el carrer Aragó, però ho faig perquè per mi era un indret molt proper quan vaig anar a parar a la cantonada Enric Granados-Consell de Cent. Començaré fent una mica d’història dels espais que vaig freqüentar.

El carrer Aragó al tram Passeig de Gràcia-Rambla Catalunya

Fins l’any 1960 s’hi podia veure passar el ferrocarril sota una rasa feta el 1882, la qual cosa li donava un aspecte bastant insòlit. Era com una ferida oberta enmig del carrer. A més a més, per tal de no entorpir el trànsit de les vies perpendiculars, hi havia un pont a cada encreuament. La rasa estava protegida per una balustrada modernista i a cada banda hi havia un carril per la circulació rodada i una vorera per a vianants. Per tot plegat aquest carrer té una amplària més gran que la resta de vies transversals.

La fumera del tren passant pel carrer Aragó

És fàcil d’imaginar les molèsties acústiques i de salubritat que els fums de les màquines de vapor causaven als veïns. Les façanes presentaven un lamentable aspecte ennegrit.

El baixador del Passeig de Gràcia

A l’alçada del Passeig de Gràcia hi havia un baixador fet l’any 1902 per l’arquitecte Salvador Soteras. Als anys vint se’n va fer un altre amb entrada per Pau Claris. Lògicament els dos van desaparèixer quan es va cobrir la rasa ferroviària l’any 1960. Llavors el carrer es va convertir en una mena de carretera molt útil per l'intens trànsit rodat. Als primers anys seixanta aquell sector no formava part dels meus recorreguts habituals, ja que encara vivia en ple barri gòtic, però recordo perfectament l’estrany forat així com la presència insòlita del baixador enmig del carrer.

Aragó-Letamendi amb la rasa acabada de cobrir

Quan vaig anar a viure a Enric Granados, el carrer Aragó ja presentava l’aspecte actual. Per mi era un lloc de pas obligat per acompanyar els meus fills al parvulari, anar al mercat del Ninot o per cercar uns moments de descans a la plaça Letamendi.

Hisenda presidint la plaça Letamendi

Aquesta plaça no ha estat mai afortunada: dividida en dos pel fossar ferroviari, més tard pel caudal automovilístic i, des de fa uns anys, dominada per l’ombra sinistra d’Hisenda, sembla destinada a despertar l’antipatia dels barcelonins. No obstant jo recordo amb cert enyor les estones de lleure passades amb els  fills petits i amb la meva mare ja velleta.

Seguint pel carrer Aragó, abans d’arribar al Passeig de Gràcia trobem un lloc presidit per dos edificis enfrontats de naturalesa absolutament dispar: a la vorera sud, el Servei Estació i ben bé al seu davant,  la Fundació Tàpies.

La fundació Tàpies

Aquest últim edifici, aixecat l’any 1879, era abans l’editorial Montaner i Simon i  una de les primeres grans obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, nebot del propietari. Pionera del moviment modernista, la seva façana mostra un estil poc convencional i la utilització del maó vist li dóna un cert aire mudèjar.

 

Es dóna el cas que en aquesta editorial van coincidir durant un temps dos escriptors ben estimats per tots nosaltres: Pere Calders i Jesús Moncada.

Actualment la part superior de l’edifici està coronada per una obra del mateix Tàpies, titulada “Núvol i cadira”. La Fundació Tàpies, inaugurada el 1984, és un centre cultural dedicat a la vida i obra de l’artista. A part de la col·lecció permanent, en el museu s’hi realitzen nombroses exposicions temporals d’art contemporani.

El Servei  Estació original

El Servei Estació va ser fundat el 1924 com a benzinera, la primera de la ciutat. Per aquesta raó conserva encara el nom que duia en origen. Més endavant, va deixar de ser-ho i es dedicà als articles derivats del petroli, plàstics i similars. Actualment ven tota classe de materials per la casa i el bricolatge. Gairebé la majoria de nosaltres hi hem hagut d’acudir algun cop cercant un article especial que tan sols allà podrem trobar. Això sí, quan hi anem hem de procurar reunir primer una bona dosi de paciència.